En diversos períodes, al llarg de la meva vida, m'ha plagut d'escriure Memòries més aviat de caràcter íntim. Però m'ha plagut també de recollir al meu voltant impressions dels altres, siguen coneguts o inconeguts. Aquestes memòries no tenien un objectiu publicitari. Si de cas, eren elements per a la construcció d'altres Memòries, aquestes sí publicables, que escriuria en arribar a una certa edat, ja prou avançada perquè constituïssin un tou de records i d'experiències. En aquella edat que els cinquanta anys apareixen com una data llunyana, digna de marcar una fita, fou l'arribada al mig segle l'esdeveniment que em va aparèixer com a escaient per a posar-me a la tasca. Però, quan hi vaig ésser —molt abans del que hauria imaginat mai— vaig ajornar-la per als seixanta. I ara que ja he ultrapassat la setantena, i m'acosto a aquella data fatídica que, segons va revelar-me mossèn Pere Ribot, la gent anomena els «tres rals», trobo que altra feina tinc, si vull acabar una part, sols una part, de les obres començades, que posar-me a fer una redacció definitiva i seleccionada de les antigues memòries —tan antigues que comencen quan jo no tenia sinó quinze o setze anys. Aleshores vaig començar-les sota l'exemple d'un cosí meu, uns quants anys més gran que jo. I a la ingenuïtat del model va afegir-se la ingenuïtat dels meus anys. Un viatge que vaig fer tot sol, des de Barcelona a Santesteban de Navarra, pàtria del meu avi matern, fou la causa d'aquell inici, que sempre els viatges, amb la coneixença d'altres terres i d'altra gent, m'han estat un estímul per a la redacció de les meves impressions. Aquesta fou la causa, precisament, del llibre Hores angleses, que, després de dues edicions, per voler dels editors d'aquest volum, encapçala aquestes memòries.

(Introducció a l'obra Al llarg de la meva vida. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 5-6)