"Com hem pogut veure, l'activitat intel·lectual de Ferran Soldevila s'ha orientat fonamentalment cap a la investigació i a les grans síntesis històriques. Fins i tot com a periodista —o col·laborador de periòdics, si volem distingir la seva intervenció a diaris i revistes de la més quotidiana i obscura del redactor o informador de l'actualitat mes fugissera—, els seus escrits es basen gairebé sempre en fets remots o contemporanis del país. Però, escriptor de raça, com ho fou Antoni Rovira i Virgili i no gaires historiadors més, posseeix unes qualitats literàries que fan que els seus manuals d'història, les seves biografies, les seves monografies, tinguin, ultra l'autoritat que els dona l'erudició escrupolosa i l'amplitud de visió, la sobrietat eloqüent de l'estil, el domini de l'idioma, la psicologia dels personatges i l'aguda penetració del traç que caracteritza els més grans d'aquests rars personatges que sónn els historiadors-escriptors, es diguin Macaulay o Michelet, Gibbons o Mommsen, Carlyle o Toynbee.
Aquestes condicions excepcionals, Ferran Soldevila les ha demostrades de bell antuvi. La seva Historia de Catalunya abunda en pàgines descriptives, en estudis psicològics, en anàlisis de situacions individuals o col·lectives que duen el segell del gran escriptor que ha sabut imposar a la seva Historia d'Espanya, partint de fets indiscutibles, una visió que era, si més no, inèdita, per no dir heterodoxa, en els estudis del passat peninsular. [...]
L'esperit bel·licós, l'assaig de Ferran Soldevila contingut en aquest volum, és un exemple perfecte del mètode i de les intencions de l'autor. La seva primera part, recordem-ho, obria les pàgines de la «Revista de Catalunya», en el núm. 1 de l'etapa en què el vell títol prestigiós, reprès per Antoni Rovira i Virgili, inauguraria una sèrie de volums mensuals que, amb diferents interrupcions i nombroses vicissituds, arribaria fins al núm. 105, de 1956. La primera part apareix, doncs, pel juliol de 1924; la segona és publicada al número 3 de la mateixa revista, pel setembre d'aquell any. Anuncia una tercera part, la qual per raons circumstancials no podrà fer-se pública fins a 1929, en què l'assaig apareix sencer, ocupant 43 pàgines del volum Recerques i Comentaris. Aquell estudi incloïa, entre els fets històrics que l'historiador examinava per deduir-ne l'existència o no existència i la intensitat relativa, segons les èpoques, de l'instint bel·licós dels catalans, els incidents polítics produïts durant els anys de la Dictadura del general Primo de Rivera, que en aquell temps arribava a les acaballes. Per a la seva inclusió en el present volum, Ferran Soldevila ha reprès, amb importants ampliacions, el text de 1924 i 1929 i li ha afegit una nova part molt extensa en la qual es refereix als fets que s'han produït d'aleshores ençà —i singularment a la guerra civil espanyola de 1936-1939— que poden modificar o qualificar el concepte que un historiador podria formar de les aptituds que els catalans tenim per a l'exercici bèl·lic i per a les virtuts o els defectes que aquest porta involucrats."

(Rafael Tasis: del "Pròleg" a Els catalans i l'esperit bel·licós. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 9-12)

* * *

"A l'enyorat Ferran Soldevila no li calien signatures urgents ni convinences immediates. Comptava amb l'amistat i l'admiració de tots aquells qui, al servei d'una comunitat nacional germinativa, confiaven i creien, a dreta i esquerra. És clar que, poc cautes, es refiaven i fiaven. Hi havia també, remorejants en aquell món polític i mític ensems, els qui tot just si creien en ells mateixos. Eren els escèptics per natura i els incrèduls per lectura o gregarisme, fervents de la taula rodona, espirituals a llur manera, conreadors de la facècia i no gaire partidaris, per mol·lície, de la facció militant i de la fadrinalla amb tremp."

(J.V. Foix: "Confiats i fiats", Serra d'Or, núm. 142, juliol de 1971, p. 18)

* * *

"El mot passió pot ésser interpretat almenys en dos sentits: sofriment i arborament. Tots dos s'adiuen, però, a la persona, a la vida i a l'obra de Ferran Soldevila. La seva passió fou, al capdavall, Catalunya: n'hauria volgut refer la història, redreçar el present, perfer l'esdevenidor. I s'hi esmerçà. Bé que les malures i les malalties mai no el deixaren i que fou, doncs, un home físicament feble, res no aconseguí desviar-lo del seu treball, ingent i divers, ni de comprometre's en una causa arriscada i que presentava per a ell aspectes que no podia acceptar sense contradicció o sense matisar molt. Com a home de lletres català del postnoucentisme, practicava, a més a més, l'anàlisi, la introversió i la llibertat crítica, se servia d'un ampli repertori cultural amb els gustos al dia i aspirava a tractar i ésser tractat amb civisme i amb dignitat. Però visqué del seu treball i encara li costà, sovint, de cobrar les feines que li eren encomanades. Aquest quadre és desconegut dels ignorants i els fàcils del temps que som, però sospito que ni tan sols fa somriure."

(Joan Triadú: "Ferran Soldevila: passió i acció", Serra d'Or, núm. 142, juliol de 1971, p. 21)

* * *

"Que Ferran Soldevila és un dels més importants historiadors del segle i un intel·lectual cabdal en la configuració de la nostra contemporaneïtat fóra una afirmació sobrera si fóssim realment una cultura normalitzada. El predomini del provincianisme de dependència espanyola o francesa, la renúncia a l'anàlisi del nostre propi àmbit nacional —els Països Catalans, Catalunya— o la claudicació lingüística, són elements de pes que contribueixen al fet que la comunitat científica catalana no tingui prou consciència de la seva existència com a tal. Aquest fenomen afecta tant el present com la visió que ara es té del passat. L'existència d'una rica tradició historiogràfica —i, en general, científica— és una realitat que encara ha d'ésser descoberta per importants sectors del nostre propi món acadèmic. Donada aquesta situació, no ha de sobtar l'ostracisme en què han viscut —i viuen— figures fonamentals de la cultura i el pensament autòctons. Ferran Soldevila n'és un cas.
Certament, és un cas gravíssim atesa la seva dimensió intel·lectual. Però no és sinó un exemple més d'una actitud, perillosament generalitzada, d'autoodi i de desconeixement envers la història de la nostra historiografia, de la nostra cultura. No fa gaire, el professor Antoni Simon comparava la manca d'elaboració d'una visió sistemàtica sobre aquestes matèries amb un edifici totalment per construir. Només en la proporció que es pugui bastir aquest edifici historiogràfic es podran acabar la desqualificació fàcil, l'anatema apriorístic, el tracte injust. I, a l'hora de construir-lo, caldrà tenir en compte que Ferran Soldevila n'és un dels pilars principals."

(Enric Pujol: "Qui té por de Ferran Soldevila?", Serra d'Or, núm. 417, setembre de 1994, p. 10)

* * *

"El 1933, Soldevila, en contestar una enquesta sobre el centenari de l'oda d'Aribau, realitzada per «La Revista», va dir que, en la seva formació, havien confluït un «conjunt d'estímuls» que l'havien dut «cap a la doble activitat historiogràfica i literària en què després he persistit: l'ambient familiar, el mestratge de Rubió i Lluch, el contacte amb elements de l'Institut d'Estudis Catalans, especialment amb l'inoblidable Eudald Duran-Reynals, i, d'un caràcter més general, el Glossari de Xènius i els quaderns de "La Revista"». En efecte: Soldevila, arxiver d'ofici i professor frustrat, va ser un historiador conscienciós, que va alternar els grans estudis monogràfics amb les síntesis generals, i aquestes, en una frontera no sempre precisa, amb productes de mera divulgació. Però, al mateix temps, va ser un poeta, que, si més no, va provocar l'interès de Riba, un comediògraf i, per damunt de tot, un dels prosistes més brillants del segle XX, comparable, en determinats aspectes, amb Josep Carner. Josep Pla. O Josep M. de Sagarra. I J.V. Foix. Altrament, Soldevila es va moure en les dues àrees més fructíferes del seu temps, en el fons, molt lligades l'una amb l'altra. L'Institut d'Estudis Catalans, amb tot el que aquest suposava de rigor i de modernitat. I la que, amb la seva programació politicocultural, van obrir els joves iconoclastes del Nou-cents."

(Joaquim Molas: "Pròleg" al llibre Cronistes, joglars i poetes. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1996, p. 5)