Pessoa cita en un poema un antic lema dels mariners: "navegar és necessari, viure no ho és". Aquesta manera d'encarar l’existència, aquesta divisa, també la compartia Karen Blixen, enamorada de la immensitat de la vida, dona que va gosar mirar el destí de cara i decidir com volia viure'l. Karen Blixen creia que amb les nostres accions i actituds a la vida, amb cada passa del nostre viatge, aparentment errant o errat, estem traçant un dibuix ple d'un sentit particular que només veurem quan siguem capaços de volar per sobre de les nostres existències, devorades de massa realitat. Deia, més o menys, així: "en el pou de foscor en el que em trobo immersa, quin serà el referent del meu dibuix? Seré capaç de veure-li la forma? Podran els altres entendre-la també?"

Aquestes dues veritats essencials, si és que quelcom semblant existeix, són les que vertebren, amb dolor i felicitat, la meva vida i els meus poemes. "Brasil" i "Menjar-me el cor" són dos viatges necessaris, l'un és cap a l'exterior, i l'altre voldria explorar el meu jo endins. Però ara ja no els sé distingir, no sé quin dels dos em porta més lluny de mi, i quin m'apropa més a la meva essència.

No ha estat gens fàcil experimentar primer, i entendre, molt de temps després, aquestes dues veritats, o propostes, o somnis. Perquè jo no entenia que navegar era necessari per no ser una morta en vida. Com tampoc podia comprendre que, amb els meus encerts i els meus errors (si és que tots dos són veritablement allò que diuen ser), estava dibuixant la meva existència. Si no hagués anat a Brasil ara viuria congelada en mi mateixa, si no m'hagués atrevit, o no m'hagués vist obligada a menjar-me el cor, ara no sabria qui sóc. Vaig haver d'aprendre que els "pous de dolor" formen part necessària de la nostra aquarel·la, del traç, de la petjada que deixem a la vida, i que, si tenim sort, si aprenem a volar, sentirem, com diu la Karen Blixen, que és precisament, i necessàriament, quan mirem des de dalt, que prenem consciència d'haver-nos alliberat de la superfície que ens sostenia, i que aquest és un descobriment nou, immens, infinit. I aleshores pensarem: és ara que ho entenc tot.

Jo no vaig aprendre a volar fins que no vaig completar el viatge de "Brasil" i de "Menjar-me el cor", fins que els vaig poder viure i escriure, i entendre que viure i escriure eren jo mateixa. Escrivim allò que som. Llegim allò que som. He trigat més de deu anys a poder volar, i encara ara sento vertigen, i de vegades voldria retrobar l'aparent seguretat de la terra ferma. Però ja no puc. I és precisament des del meu vertigen, des de les meves pors, des del meu navegar, i dins del meu dibuix, que puc entendre sentiments com el de Gabriel Ferrater quan, amb el cor esquinçat, ens diu, li diu, "sóc més lluny que estimar-te", o el crit d'Ausiàs March contra si mateix, "plagués a Déu que mon pensar fos mort". Ara entenc, des de les meves entranyes, a Langston Hughes quan ens demana que ens agafem ben fort als somnis "perquè els somnis moren". A Vicent Andrés Estellés que, a més d'estimar i escriure intensament la vida, ens diu, a cau d'orella, suau i punyent com és el nostre Vicent, perquè ell volia ser de tots, "deixaràs de comptar les síl·labes/ de fer-te el nus de la corbata:/ seràs un poble, caminant/ entre una amarga polseguera".

I també ara he après a jugar amb e.e cummings, que en un poema ens dibuixa dos "jos" petits que seuen a l'ombra d'un arbre i somriuen més enllà del regne dels com i dels quan, més enllà dels per què, ben lluny dels "tu i jo adults". Dos petits "jos" il·luminats per un món de somnis increïble.

I la poesia esdevé així el navegar del meu viatge, i el dibuix del meu cor menjat per mi. Perquè la poesia l'hauríem de poder viure intensament, com també hauríem de poder viure poèticament, perquè és per a això que ha estat escrita, per ajudar-nos a viure manera més autèntica i humana, perquè com diu Roque Dalton, la poesia hauria de ser "como el pan, de todos".

Deixo també en aquests poemes (que des d'ara ja són també vostres), des del meu dibuix particular, tot el meu agraïment i tot el meu amor als qui m'han ensenyat a llegir, a navegar, a volar, a saber que he de caure i seguir endavant. A entendre i compartir la poesia. I la vida.

(Pròleg de Destins incerts. Juneda, Fonoll, 2011, p. 11-13)