Pilar Solbes Sampietro (Barcelona, 1973).

Destins incerts és el meu primer llibre de poemes, però la meva història amb la literatura va començar fa molts i molts anys. Des de ben petita em recordo fascinada pels contes que em llegia i rellegia la meva mare, me'ls sabia de memòria, i ella presumia d'una nena que "podia llegir" en veu alta amb només divuit mesos. Aprendre a caminar, en canvi, em va costar molt més, era lenta i maldestra. Pensava amb rapidesa, avançava amb lentitud. Una constant en la meva vida.

Anys després vaig aprendre a llegir sola, en silenci, per mi, misteri que em tenia atrapada des que tinc memòria. Finalment podia accedir sense ajut a un món ple de possibilitats infinites, un món on es podia volar, parlar amb els animals i traspassar les barreres del temps i l'espai sense cap problema; mentre que per viure a l'altre, bastit d'una lògica que no entenia, necessitava botes ortopèdiques, ulleres i ferros.

Estudiar literatura a la universitat em va ensenyar novament a llegir amb els altres, a compartir versos i narracions que em canviarien la vida per sempre. Vaig poder assaborir el plaer de viure, ja adulta i també acompanyada, a l'altra banda del mirall.

Després d'uns quants intents frustrats de subsistir al món real amb feines que ara se'm fan difícils de creure, treballo ensenyant a llegir. Visc dins el món de la ficció, i des d'ella prenc la força per habitar a la realitat. I m'adono, amb els anys, que la frontera entre ambdues es desdibuixa, que realment no existeix. El Quijote no era un boig, sinó el més lúcid dels homes.

Ara llegeixo amb rapidesa, escric amb lentitud. Igual que de petita, penso veloçment, avanço a poc a poc. Per això poesia i no narrativa. Poesia també, perquè em permet jugar amb els dos mons que abans contraposava. Del llenguatge poètic, m'agraden les interferències i les contaminacions, la increïble capacitat de ser transformat, reinventat, transgredit, provocat i deslliurat. Com també el llenguatge "no poètic". I com també nosaltres.