BRASIL (2001-2002)


IV

      Oblidat de nits més obscures, el Messies de marbre blanc abraça fossilitzat els crepuscles erigint-se en nord incontestable dels selvàtics cims de llauna. Senyor dels enyors, llum de coca-cola i fotografies, Crist de neó de tots els mortals.


VII

      Peuets descalços driblen esferes solars, escumes de mar regalen de sal les sirenes daurades i els diables ambigus xuclen estius eterns en cocos que són dolls adormits. De nit, les onades retornen rumors d’esquadrons de la mort degollant petits guardes dels llimbs al llit de la platja.


IX

      Diumenges de sol llueixen lloros que són tapissos, criatures amb trenes de cent colors deixen ullassos negres en cocodrils i demanen pastissos de coco que pinten de llet les boquetes brunes. Dolços de neu que obliden dilluns de carrers ofegant infàncies.


X

      Lentament la ciutat s'obre de cames mostrant sicaris verges de vida, déus terribles desterrats d'infàncies que juguen a viure o a morir mentre els arbres trenquen asfalts impossibles i trenen d’arrels les voreres cansades de pluja, que segueix.

* * *

MENJAR-ME EL COR (2007-2009)


ruptura

el meu present és un forat negre
d’arbres desarrelats que no saben
on créixer les branques

el meu passat era
senzillament
amb tu

(senzillament et faria somriure)

però només queda el buit
per on s'escolen els dies
que supuren del desamor


murmuri

escriure un poema
és aturar la mort

entretenir-la

mentre les paraules
que tu llegeixes
em fan existir per sempre


existència

adherit a mi no hi ha ningú
perquè la meva mort
és només meva
i el sentit de la vida
em pertany trobar-lo sola

ningú no ens rescata
ningú no ens complementa
existim separats

el ball és amb la solitud
que, immensa,
em voldria devorar


presències

tenim vells amics
que mai són morts,
que han lluitat perquè
tu i jo existim
que ens han fet un cant,
un poema,
la revolució

que cada dia ens il·luminen
i no ens deixen caure
i ens acompanyen
cap a la victòria,
sempre

(De Destins incerts, 2011)