Aquesta és una novel·la valuosa que ocupava un lloc en una cua de lectures pendents sovint bandejades per l’última novetat inexcusable. Fins que un comentari agafat o llegit al vol fa que el ressenyador assalte Els dics a una hora intempestiva. I ja no puga deixar-la després de llegir l’inici, amb un procediment díctic que atorga proximitat a la narració, que té molt d’oralitat, d’algú que t’acompanya agafat del braç per un paisatge farcit d’històries, com una remor familiar i càlid, estrany al principi. Acollidor, en acabant.

Xavier Aliaga: "Aquesta és la narrativa d’Irene Solà". El Temps (26 novembre 2018). En línia.

* * *

Guanyadora de l’últim Premi Llibres Anagrama de novel·la, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la formalment valenta, intel·ligent i orgànica protagonitzada en certa manera per una muntanya. Transfronterera i remota, la muntanya és alhora escenari i personatge clau del relat. Apareix com un ens amb vida pròpia, que no parla directament en cap moment (sí que ho fan les plaques tectòniques) però que guarda la memòria de tot el que ha passat entre les seves carenes: les bruixes que van matar-hi en el passat, els camins pels quals els republicans fugien a França, els llamps que et calcinen un dia qualsevol o la lluita per la supervivència dels cabirols i les trompetes de la mort. Un cúmul de passats i presents que s’amunteguen en aquest perímetre geogràfic, un poble de quatre cases al Pirineu, per la zona de Ripoll i Camprodon. 

Al cor de la segona novel·la d’Irene Solà hi ha la història de tres amics i una tragèdia, una trama que va destapant-se de manera suau i crua. La gràcia és que Solà ens la presenta com si pintés un quadre des de perspectives diverses. Canvia l’enfocament contínuament, fins al punt que cada capítol està explicat per un narrador diferent, i n’hi ha dinou... I dels dinous narradors, set no són humans. Solà té una muda per a cada un d’ells: utilitza un lèxic ric i sap com fer parlar les dones del segle XXI, es posa feréstega quan cal posar-s’hi. I de posthumanisme també en podríem parlar, en una novel·la que té un capítol narrat per trompetes de la mort.

Irene Pujadas: "El millor de tot és pedregar". Ara (8 juny 2019), p. 45. En línia.

* * *

Amb tot, a Canto jo i la muntanya balla hi ha el delit per contar i, sobretot, la recerca d’un estil narratiu singular i innovador que esdevingui la senya personal de Solà. Provinent del món de l’art contemporani, amb una primera incursió literària en la poesia, l’autora ha creat un producte plural que embolcalla impecablement materials diversos: narració, poesia, rondalla, art, dibuix, mètode i investigació artística. Per tant, és una obra experimental i formalment arriscada on hi cap tot, i on res és sobrer perquè, enllaçat de manera precisa, tot té un sentit que val la pena descobrir. Així mateix, per sobre de tot hi plana la ploma poètica de la novel·lista, que crea música amb paraules escrites i fa poesia amb prosa, amb una sensibilitat que aixopluga, perquè el lector no oblidi que la narrativa és, primer, llenguatge. Per això, potser, en l’obra hi sobresurt la figura del pagès poeta. El que queda clar és que només una ploma tan delicada pot crear una natura tan autèntica, tan bella i tan màgica. 

Laura Fabregat Amigó: "Canto jo i la muntanya balla". Els Marges, núm. 121 (primavera 2020), p. 123-124. En línia.

* * *

És just aquesta independència irredempta del pas del temps que Irene Solà (Malla, 1990), a la seva última novel·la, agafa com a motiu rector per narrar, amb una alta maduresa tècnica i una imaginació agosarada, una saga familiar vista des de la mirada de cinc generacions de dones: moltes i diferents són les vivències de cada una —amb caçadors de llops, amb bandolers, amb carlins, amb feixistes i republicans, amb maquis, amb treballadors que construeixen una presa, amb tractoristes entusiastes dels ral·lis—, però totes menyspreen la raó i la lògica, viuen empresonades en un món fet de mites, supersticions i rondalles, i accepten com a únic camí possible la fantasia, la intuïció emfàtica del paper altíssim de la imaginació per encarar-se a la sordidesa de la vida real i apropiar-se i subvertir l’esmerat procés de destrucció de la seva feminitat per part del despotisme masculí.

Ponç Puigdevall: "'Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres', d’Irene Solà: L’alè sobrenatural". El País (10 maig 2023). En línia.