Irene Solà Sàez neix el 17 d’agost de 1990 a Malla, un petit poble d’Osona amb prop de tres-cents habitants. És filla d’un pagès i d’una mestra.

Estudia belles arts a la Universitat de Barcelona i obté una beca Erasmus per fer un curs a Islàndia (Reykjavík). Més tard, fa un màster de literatura, cinema i cultura visual a la Universitat de Sussex, a Anglaterra, on viu durant uns anys. Treballa com a gestora cultural a la Whitechapel Gallery de Londres i compagina la feina amb diversos treballs artístics. Tal com explica la mateixa autora, els estudis relacionats amb el món de l'art contemporani li serveixen per aprendre a crear i a treballar els projectes literaris que vindran.

L’any 2012 publica el seu primer llibre, el poemari Bèstia (Galerada, 2012), guanyador del 48è Premi de poesia per a inèdits Amadeu Oller. S’hi presenta animada pel poeta i crític Lluís Calvo, que havia llegit i publicat prèviament alguns poemes de l'autora. 

Comença a participar en activitats literàries i tira endavant propostes com les peces de videoart Cotxe blau (2013), Jerks game (2013), To read (2013), Louis Garrel (2015), la instal·lació "Llegir dret com un cavall" (2020) o el mural "Phyllis and Aristotle" (2020). També presenta el projecte Notes on a novel (that I am not going to write), or the swimming pool, or the hair, the herb and the bread or the tomato plant (2018), una metanovel·la que fa pública la preparació i la documentació necessària per a un llibre que no té intenció d’escriure. 

El 2017 guanya el 37è Premi Documenta amb Els dics, la seva primera novel·la. Es tracta d’una obra en què s’avancen alguns dels elements claus de la narrativa de Solà, com la presència de la natura i del paisatge i l'estil fragmentari. 

L'any següent rep el 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la per Canto jo i la muntanya balla (2019), novel·la ambientada al Pirineu que juga amb la perspectiva i que ofereix una història original. L’èxit d'aquest llibre situa l’autora entre els escriptors més rellevants de la literatura catana contemporània. Canto jo i la muntanya balla ha estat traduït a una vintena de llengües, entre les quals, a l’alemany, l’anglès, el castellà, l’eslovè, el francès, l’italià, el grec, el polonès, el suec o el txec. L’obra ha rebut, entre altres, el Premi de Literatura de la Unió Europea (2020). A més a més, ha inspirat l’adaptació teatral homònima dirigida per Guillem Albà i Joan Arqué, representada a La Perla 29 (2021-2022), i la peça simfònica "Les trompetes de la mort", de Marc Timón, representada al Palau de la Música (2021). 

Després del fenomen de Canto jo i la muntanya balla, publica Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023), que presenta les històries d’uns personatges maleïts en un mas perdut a les Guilleries. Aquesta tercera novel·la ha rebut el 4t Premi Finestres de narrativa en català i també s’ha traduït al castellà, l’èuscar, el francès, el gallec o l’italià.

Irene Solà ha col·laborat en mitjans escrits com La Vanguardia i El Nacional. Ha exposat la seva obra artística a Barcelona (CCCB, entre altres), Celrà (Espai Cultural Rizom), Girona (Bòlit), Londres (Whitechapel Gallery i Jerwood Arts Centre), Mataró (MAC), Santander (Galería JosédelaFuente) i a la Bienal Europea d’Art Contemporani. També ha rebut diverses beques i ha fet residències internacionals a llocs com La Toscana (Fondazione Santa Maddalena), Nova York (Art Omi – Ledig House) i Virgínia (Alan Cheuse International Writers Centre).