EL LLAMP

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Després de l’arribada, i de la quietud, i de la pressió, i d’arraconar l’aire fi ben avall, vam disparar el primer llamp. Bang! Com un descans. I els cargols cargolats van estremir-se dins de les seves solitàries cases, sense cap déu ni cap pregària, sabent que si no morien ofegats, sortirien, redimits, a respirar la mullena. I aleshores vam vessar l’aigua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavitats toràciques de totes les bèsties. Va ser llavors, que l’home va dir cago’n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago’n seuna, inútil, que t’has deixat atrapar pel temporal. I nosaltres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l’espatlla i els lloms, i eren fredes i despertaven el mal humor, les nostres gotetes.

L’home venia d’una casa d’allà a la vora, enfilada a mitja carena, sobre un riu que devia ser fred perquè s’amagava sota els arbres. Hi havia deixat dues vaques, un grapat de porcs i de gallines i un gos i dos gats desarrelats, una dona i dues criatures i un vell. Es deia Domènec. I tenia un hort ufanós a mitja muntanya i unes terres mal llaurades vora el riu, perquè l’hort l’hi treballava el vell, que era son pare i que tenia l’esquena plana com una taula, i les terres les llaurava ell. Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa. I havia trobat un grapat de trompetes de la mort fora de temporada, aquella tarda, tot anant a guaitar el bestiar, i les duia embolicades a la panxa de la camisa. La criatura de braços plorava quan havia deixat la casa, i la dona havia dit «Domènec», com una queixa i com una súplica, i en Domènec havia sortit igualment. [...]

Canto jo i la muntanya balla. Barcelona: Anagrama, 2019 (p. 15-16).
 

* * *

[...] De tant en tant, la Margarida es mirava la panxa de la Blanca, que s’havia inflat, i preguntava compungida, "Què t’han fet? Què t’han fet? Dolents. Dolents. Pobreta, pobreta Blanca". La Blanca s’arronsava d’espatlles, però la Margarida, que no esperava resposta, exclamava que no entrarien més homes en aquella casa. Passava llista, "Ni lladres, ni traginers, ni mossos, ni mestres llobaters, ni soldats, ni pretendents, ni cabalers, ni jornalers, ni comerciants, ni viatjants honrats, ni venedors, ni marxants, ni carboners, ni deixats de guerra, ni passavolants! Prou. Cap ni un. S’ha acabat". Ho deia amb tanta vehemència, tan enfadada, tan imperiosa i imperativa, que la casa també la va creure. Es va arronsar dos pams, per amagar-se i que no la trobessin. I llavors, quan la Blanca i els nens birbaven i cavaven l’hort, la Margarida es girava i escridassava els avellaners, els bedolls, els blets, els roures, les alzines, els esbarzers i les malves, perquè s’empassessin les artigues, les terrasses, les feixes, els viaranys fresats, els corriols. Tot menys aquell trossot de casa i aquella mica d’hort. I a la nit els sentien, els arbres obedients, com crepitaven i les abraçaven, com es menjaven els camins i les dreceres, com s’espessien, s’estrenyien i s’embardissaven amb les mans agafades. Les valls i els rosts cruixien, a la matinada, encofurnant-les. Els barrancs i les fondalades espetegaven. Les dues i els torrents es multiplicaven. La boira s’aixecava xiuxiuejant, matí sí i matí també, i les embolicava amb tant de mirament que tot sovint el sol es ponia i encara no havia escampat. Les van guardar i emboscar amb tanta avidesa, tots plegats, que no només aquell mas caigut en desgràcia va caure també ràpidament en l'oblit de la resta de pobladors esparsos de la contrada, sinó que, de tan oculta, fins el pas del temps va acabar per oblidar-se de la casa, i els anys se’n descuidaven, i es descuidaven de les dones que l’habitaven. I així, tants esdeveniments del món com vulguin citar-se van tenir lloc durant molts anys, ignorants i ignorats per aquell mas enconillat. 

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. Barcelona: Anagrama, 2023 (p. 75-76).