Sens dubte, el teatre valencià, i més concretament el teatre popular i tradicional, va atraure l'atenció de Josep Lluís des dels inicis i, d'una manera especial, durant els primers anys noranta. Així, trobem diverses edicions de textos que mostren una voluntat de rescatar i posar al dia tot un seguit de textos i d'autors valencians: Teatre dramàtic de començaments del segle XX (1993), preparat amb Remei Miralles; un volum dedicat a Hernández Casajuana (1993), en aquest cas amb Rodolf Sirera, i, de manera ben destacada, l'edició en dos volums de les obres completes d'Escalante (1995), preparada amb el seu germà. Tots aquests treballs van ser publicats per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, en el catàleg de la qual trobem moltes altres aportacions de Josep Lluís, com ara la Història de la literatura valenciana (1995). Així mateix, durant aquests anys, Josep Luís es troba vinculat a iniciatives i publicacions col·lectives que tenen el teatre tradicional com a centre d'atenció, com són Les arrels del teatre valencià actual (1993) o Escalante i el teatre del segle XIX (1997). A més de la seua atenció al teatre contemporani (recordem que també participà en l'edició de dos dels volums, dedicats al teatre, de les Obras completas de Max Aub), no podem oblidar que dins els amplis interessos de Josep Lluís, el teatre medieval i el dels segles XVI i XVII han estat un altre dels nuclis d'atenció des de bon començament, amb obres ja dels anys vuitanta com són Teatro en el siglo XVII: el ciclo de Lope de Vega o Teatro en el siglo XVII: el ciclo de Calderón (1982). Posteriorment, entre d'altres, publicà, junt Luís Quirante i Evangelina Rodríguez, Pràctiques escèniques de l'edat mitjana als segles d'or (1999).

Com a dramaturg, situats al segle XXI, a més de la gestació de la tercera trilogia, trobem diverses aportacions vinculades al món universitari i al grup de la Universitat de València, amb treballs de dramatúrgia com ara, Juan Lorenzo Palmireno ensaya la «Fabella Aenaria» con sus alumnos del Estudi General de València (2000), feta amb Juli Leal; Els misteris del Corpus de València (2004); Per Sant Lluc (2007), o El Cant de la Sibil·la, una dramatúrgia preparada per a ser representada a la catedral de València a partir de 2012. Ja el 1991 havia estat el responsable de la dramatúrgia de La gran Semíramis, de Cristóbal de Virués, espectacle de l'Aula de Teatre de la Universitat de València dirigit per Ricard Salvat (aquest text fou publicat el 2002 a Assaig de Teatre, número 32). També des del teatre universitari es va estrenar el 2006 El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia, escrita el 2003 amb Rodolf, reposada aquest 2015, o la peça breu «El trueque» per a Europa, cabaret del desencant (2015), producció d'Escena Erasmus de la Universitat de València.

Dins aquest apressat recorregut, voldríem destacar l'aportació decisiva de Josep Lluís a l'espectacle Zero responsables, una proposta coral que reuní un bon grapat d'autors, intèrprets i directors per reflexionar sobre la realitat política al voltant de l'accident de metro ocorregut a València el 2006, per al qual Josep Lluís va escriure amb Rodolf les peces Dos dones i La jutgessa. Dins aquesta línia d'escriptura de peces breus, podem trobar, al web de l'Associació Valenciana d'Escriptors i Escriptores Teatrals, Onze dríblings i un offside (2009) i Barraques, o la peça El teatre contemporani és cosa de vells, inclosa al volum Contemporáneo/Contemporani (2014).

(Ramon X. Rosselló. «Josep Lluís Sirera, acadèmic excel·lent i gran home de teatre», Serra d'Or, núm 676, abril de 2016, p. 308)

* * *

Algunes manifestacions culturals vinculades a l'oci van ser també analitzades pels investigadors al llarg d'aquests anys. Podem parlar, per exemple, del teatre. Arran del ja esmentat llibre de Ricard Blasco, El teatre al País Valencià durant la guerra civil (1980), i un altre de Ricardo Bellveser sobre el cas de València aparegut el 1987, s'ha continuat estudiant la producció i l'activitat teatral a terres valencianes durant la contesa. Mereix destacar-se la línia d'investigació, en aquest sentit, de Josep Lluís Sirera, i també la tasca de reflexió sobre la història del teatre valencià i de recuperació d'autors i textos teatrals de l'època desenvolupada des de la revista electrònica Stichomytia de la Universitat de València, coordinada per aquest i altres autors. Així mateix, tenim uns altres estudis que aborden l'activitat teatral (encara que la majoria dels casos no centrats exclusivament en el període de la guerra) en diferents localitats valencianes.

(Albert Girona, Javier Navarro, eds. Fa setanta anys. La Guerra Civil al País Valencià (1936-1939). València: PUV, 2009, p. 135-136)

* * *

Fora de la paraula que intervé de manera encara escassa, sobretot en les primeres produccions de Xarxa Teatre, les diferents formes d'expressió artístiques, entrant en la composició dels espectacles, no s'imposen al veredicte d'uns valors jerarquitzats: tots els llenguatges tenen aquí el seu paper i la seva funció determinants. La música, la dansa, el circ, la pirotècnia, les màscares, els gegants, animals fantàstics i capgrossos, entre altres, prenen el mateix grau d'importància a l'hora de situar-los dins el conjunt de l'obra. Per això, els autors Remei Miralles i Josep Lluís Sirera els dediquen una acurada anàlisi, tot destacant el fet que aquests llenguatges només cobren sentit quan entren en relació entre ells. Així, seguint el pensament de Mozart –«no són les notes que fan la música sinó la relació que hi ha entre elles»– Xarxa Teatre procedeix a l'elaboració dels seus espectacles teixint una «organicitat», fent corpòries les seves idees mitjançant un procés harmònic i de correspondències de sons, d'objectes, de gestos, de volums i colors: mitjantçant la festa carregada aquí d'una forta potencialitat de crítica politicosocial expressada en una bipolaritat comicotràgica.

Per això les creacions de Xarxa Teatre prenen sovint aquesta dimensió èpica que relliguen de manera transhistòrica la nostra modernitat a la gran història de la humanitat. Així, el Carnestoltes de Vinaròs (1991), que al·ludeix a la Guerra del Golf, afirma per una banda l'agressivitat recurrent de les societats i manifesta, al mateix temps, la posició antibèl·lica de la companyia, tal com Tombatossals celebra la pau. En aquest mateix vessant ideològic s'aprecia igualment la reflexió ecològica de Xarxa Teatre, per a qui renunciar artísticament a la denúncia dels abusos medioambientals seria com renunciar a la pròpia vida i al propi art.

(Marise Badiou. "Xarxa Teatre (1993-2008): Un quart de segle sense fronteres i amb el cel per sostre", Stichomytia, núm. 7, 2008, p. 158)

* * *

Homenatge a Florentí Montfort situa els seus autors en la línia dels intel·lectuals a què ens referíem en començar en la línia dels homes joves de València, preocupats pel present del seu país i que, en un grau o altre es mouen sota les coordenades establertes per Joan Fuster. En efecte, l'obra de Josep Lluís i Rodolf Sirera suposa una visió crítica de la realitat valenciana, enfocada a través de la insuficiència de la Renaixença autòctona. No ens costa gaire d'endevinar sota la figura inventada de Florentí Montfort, l'ombra patriarcal d'aquella impressionant patum que fou Teodor Llorente. I a través d'un simulat homenatge al no menys simulat poeta, Sirera desmitifica el folklore fàcil del taronger i la barraqueta, sota el qual s'amaguen problemes angoixants, urgents. La segona part del Homenatge a Florentí està constituïda per un apòcrif, «Oh, dolça barraqueta valenciana!», sàtira del gènere costumista que té la virtut de no caure mai en la paròdia. A la fi, l'obra ofereix el contrast del País Valencià d'avui a través d'un reportatge que constitueix una exposició implacable d'allò que s'esdevé. Entre les diverses parts de Homenatge a Florentí Montfort s'estableix una relació dialèctica que dóna al conjunt una força i una significació superiors a les que puguin tenir les parts per separat. Al nostre entendre, Homenatge a Florentí Montfort pot ser el punt de partida d'un teatre que reflecteix una problemàtica real, d'un teatre jove i orientat, que sens dubte ha de trobar ressò en amplis cercles del País Valencià.

(Xavier Fàbregas. Pròleg a Josep Lluís i Rodolf Sirera: Homenatge a Florentí Monfort. Barcelona: Edicions 62, 1972, p. 9-10)