Del 1355 ençà, la processó del Corpus de València va gaudir d'extraordinari predicament a la ciutat de València, els Jurats de la qual van donar-li tant de suport que aviat va convertir-se de facto en la major festivitat de la capital. Des de molt aviat, a més, la processó va anar enriquint-se amb un seguit de danses i entremesos que desplegaven davant dels ulls de participants i espectadors la Història de la Salvació des dels seus orígens fins a la consumació dels temps. Igualment, des de començaments del segle XV van començar a aparèixer les roques, carros sobre els quals s'erigia un entremès amb figures i/o amb actors de carn i ossos que entonaven càntics ad hoc. Segons avance el segle XV, aquests primers entremesos de les roques s'enriquiran amb representacions teatrals, els misteris, que es representaven adés sobre el mateix carro, adés a terra, servint les roques de vehicle de transport per als intèrprets i de complement escenogràfic.

Els estudis desenvolupats durant les darreres dècades posen l'accent en què cada any es representaven diferents misteris, de tema religiós (episodis de la vida de Crist, de l'Antic Testament o de caire hagiogràfic), si bé és veritat que alguns sobrevivien a l'any de la seua estrena i es tornaven a representar en anys successius. Gaudien aquestos misteris d'una extraordinària acceptació per part dels valencians, de forma que malgrat la pressió dels forans autos sacramentales (o dels intents d'aclimatació d'aquests per part de Joan Timoneda), els misteris valencians van sobreviure a la Decadència de la nostra cultura i llengua durant els segles XVI a XVIII. Més encara; en aquest segle s'imprimirien per primer cop: de forma parcial el 1759 i en edició íntegra el 1772. La seua representació, sempre vinculada a les roques i a la processó del Corpus, va perllongar-se fins a començaments del segle XX.

(Del llibre Estudios sobre teatro medieval. València: PUV, 2008, p. 205)

* * *

El caràcter generalment conservador del «teatre valencià» i la desestructuració de la cultura al País Valencià va permetre que, després de les «porgues» de rigor, –entre 1944 i 1945 més exactament–, s'alçara la interdicció per al teatre profà. Sainet i revista tornaven a reviure oficialment, com si res no hagués passat, com si la República fóra un malson i els anys de postguerra un simple accident del temps.

Precisament, aquests anys, en comptes de ser els de persecució de la nostra cultura (com s'esdevé a Catalunya), contemplen el darrer esclat de vitalitat dels sainets que reprenen tipus, situacions i esquemes lingüístics, tot oblidant els esforços de les dècades dels anys vint i trenta. I no es tractava d'una recuperació catacúmbica: teatres com l'Alkazar i companyies professionals mantenien despert l'interès pel «teatre valencià». Qualitativament, però, les coses canviaven i la presència de companyies i repertoris castellans s'hi feia –jorn a jorn– més palesa: el públic evolucionava i s'anava acoblant, cada dia més, als gustos de Madrid. El cinema i el nou teatre de postguerra esquerdava l'edifici teatral valencià: la dècada dels cinquanta contempla el seu enfonsament i el que era habitual (la temporada estable de teatre "valencià") passa a ser l'excepció o episòdic (festivals, homenatges, commemoracions, etc.). El públic, perdrà, ràpidament, el costum de veure teatre autòcton i això és una característica que encara avui es manté ben viva.

(Del llibre Passat, present i futur del teatre valencià. València: Institució Alfons el Magnànim, 1981, p.39)

* * *

PRÓLOGO

Como el sabio pintor en varias formas,
con los colores y pinceles, muestra
de fuertes y prudentes capitanes,
de poderosos Príncipes y Reyes,
las célebres victorias y altos triunfos
dignos de eterna y memorable historia,
así el poeta, con divino ingenio,
ya con una invención cómica alegre,
ya con un caso trágico admirable,
nos hace ver en el teatro y escena
las miserias que traen nuestros pechos,
y todo para ejemplo con que el alma
se despierte del sueño torpe y vano
en que la tienen los sentidos flacos,
y mire y siga la virtud divina.
Con este fin, con este justo intento,
hoy en su traje trágico se ofrece
la vida y muerte de la gran Semíramis,
tirana reina de la grande Asiria.
Y solamente porque importa, advierto
que esta tragedia, con estilo nuevo
que ella introduce, viene en tres jornadas
que suceden en tiempos diferentes:
en el sitio de Batra la primera,
en Nínive famosa la segunda,
la tercera y final en Babilonia;
formando cada cual una tragedia
con que podrá toda la de hoy tenerse
por tres tragedias no sin arte escritas.
Ni es menor novedad que la que dije
de ser primera en ser de tres jornadas,
y desto, al fin, y lo demás se advierta
con su alto ingenio cada cual; y admita
lo que más la virtud en sí despierte,
que es fin justo a que aspirar se debe.

JORNADA PRIMERA
Menón, Semíramis en hábito de hombre, Zorro.

MENÓN:
El fiero son del temeroso asalto,
que enciende y yela los humanos pechos,
subía por el aire a lo más alto
de los eternos estrellados techos,
cuando con amoroso sobresalto,
en medio de las armas y pertrechos
me dieron, mi dulcísima querida,
nuevas de vuestra súbita venida.
Arremetía ya el abierto muro,
puestos los ojos en la gloria y fama,
pero sabiendo que llegaste, juro
que me trajo volando a vos mi llama;
y aunque el honor viniendo me aventuro,
verá quien me juzgare si me infama,
que importa más gozar de vos, mi cielo,
que cuanta gloria puede darme el suelo.
Semíramis querida, ¿es cierto, es cierto,
que llegaste a ver al que os adora,
al que es sin vos un cuerpo casi muerto
que eternamente gime, pena y llora?

SEMÍRAMIS:
Amado esposo, alegre y dulce puerto
de mis deseos: si llegara ahora
a ser universal reina del mundo
el bien de veros fuera bien segundo.

MENÓN:
No los peligros de la guerra airada
ni sus trances crueles y furiosos,
no el ver la frágil vida aventurada
en los bravos rencuentros temeroso,
no el ver de la fortuna la enojada
cara, con mil desdenes rigurosos,
mellaran de mi pecho los aceros,
sino sólo dejar; mi bien, de veros.
Y no victorias que la guerra ofrezca,
ni prósperos sucesos y grandezas;
ni ver que mi apellido y nombre crezca
con hazañas notables y proezas;
ni ver que la Fortuna me enriquezca
con sus mayores bienes y riquezas,
darán contento a esta alma que os adora,
sino sólo gozar de vos, señora.

SEMÍRAMIS:
Según eso, podeis estar contento,
Menón, querido esposo, pues os pago
con otro tal vuestro amoroso intento,
y con mi fe la vuestra satisfago;
y si es verdad que lo que digo siento,
bien lo podéis juzgar por lo que hago,
en haber emprendido este viaje
con este al mio diferente traje.
[...]

(De l'obra Tragedia de la gran Semíramis. [Del capitán Cristóbal de Virués], revista Assaig de teatre núm. 32, 2002, p. 97-99.)

* * *

II
El jardí d'una residència d'ancians situada als afores de la ciutat. Un banc de ceràmica en primer terme dreta: una font de rocall coronada per una estàtua del Cor de Jesús, al costat contrari. Al fòrum, arbres i massissos de savina, prou abandonats. Tot el decorat, tret de la font i el banc, que són corporis, serà simulat per la retroprojecció d'una diapositiva hiperrealista sobre el ciclorama. Són les primeres hores de la vesprada d'un dia de les acaballes de la primavera. Assegut al banc hi ha RAFEL, un home d'uns cinquanta anys, ben vestit però sense ostentació. El cabell, curosament pentinat, comença a escassejar al front. Du ulleres de muntura metàl·lica i té al costat una cartera de pell molt gruixuda de la qual trau de tant en tant papers que observa amb desconfiança. Entra per l'esquerra SOR EUGÈNIA, una monja jove i extravertida. Creua l'escena, i en arribar davant RAFAEL, li parla somrient.

SOR EUGÈNIA: A la cambra dels mals endreços no l'he trobat tampoc. Una mica de paciència, don Rafael, que ara aniré a la caseta del guarda, no siga que s'hi haja entretingut, xerrant amb ell.
RAFAEL: Doncs, la veritat, sí que m'estranya, perquè, a més de ser avui el dia que normalment vinc a veure'l, jo mateix li he telefonat des de l'Institut per dir-li que tinc especial interès de parlar amb ell i que, per això, arribaria més d'hora. (Pausa) Clar que, potser l'interès no és recíproc.
SOR EUGÈNIA: I per què hauria de tenir aquesta indelicadesa amb vostè? Una persona tan bona, que és l'únic que ve a visitar-lo des que el van dur ací! La quantitat de vellets que l'envegen, que n'hi ha molts, pobrets meus, que no tenen ningú que els vinga a veure. I això que no és vostè família seua.
RAFAEL: Com si ho fos. Fa set anys que el conec, de l'any del premi. (Pausa) A propòsit, sor Eugènia, sempre vull preguntar-li-ho i després se m'oblida: continuen vostès cobrant la pensió tots els mesos...? Vull dir que, com ell és asilat de paga, no voldria que, per un descuit...vostè em comprèn...
SOR EUGÈNIA: Per això no patesca: l'Ajuntament es fa càrrec de tot. Uns mesos es retarda més que altres, però ja se sap... Ara que, li dic una cosa: encara que deixassen de pagar-la, la mare superiora no posaria don Joaquim en evidència; la seua habitació, individual, la tindrà fins que Déu se l'emporte. I que tarde molts anys, perquè, com a bona persona... a vostè no cal que li ho diga.
RAFAEL: Es fa de voler; en això té raó.
SOR EUGÈNIA: I és tan curiós. Té la seua habitació que costa creure que siga la d'un home, perquè els homes, ja sap vostè, i perdone'm... Ai, no sé per què li conte totes aquestes coses! Serà millor que m'afanye, perquè vostè segurament deu tenir pressa, i deu voler anar-se'n de seguida...
RAFAEL: No, no. Avui, precisament, necessite tenir una llarga, molt llarga conversa amb el nostre amic. Estic preparant un llibre, sap, i em cal repassar amb ell un grapat de dades...

(Del llibre [amb Rodolf Sirera], La ciutat perduda. València: Tres i quatre, 1994, p. 41-43)

* * *

LA JUTGESSA

La JUTGESSA, vestida de carrer, seu davant una taula on hi ha un espill i material de maquillatge. L'ACTOR 1, va maquillant-la mentre parla. La JUTGESSA, més jove, es deixa fer dòcilment. L'ACTOR 1 és, a ser possible, de major edat i vesteix de tratge i corbata. En un perxer, diverses prendes de roba que ACTOR 2, també de major edat i vestit de forma semblant, repassa amb respecte; sembla al marge de la conversa dels altres dos, però de temps en temps diu la seua.

ACTOR 1: Aviat vas trobar quina era la teua millor estratègia de supervivència a l'escola: fer-te invisible.
JUTGESSA: Sense llevar-me ni tan sols la motxilla de l'esquena m'ajupia a un racó del pati perquè els altres xiquets s'oblidaren de mi i em deixaren en pau. I a la classe seia sempre en la darrera fila.
ACTOR 1: (Irònic) Des de menuda vas ser molt sensible. Molt delicada. Vas descobrir que el millor camí era no contradir mai a qui tenia el poder: els mestres, els teus pares...
ACTOR 2: (Reacciona.sever) No sempre va ser així, no et cregues.
ACTOR 1: (Reticent) No, clar que no.... Si tu ho dius....

La JUTGESSA protesta dèbilment, com que l'actor li ha fet mal mentre la maquillava.

JUTGESSA: Vaig créixer i vaig canviar. Tinguí noviets i alguna nit, que arribí molt tard a casa, vaig plantar cara els meus pares.
ACTOR 1: Allò era l'excepció. No ens enganyem.
ACTOR 2: No, si jo no m'enganye.... Potser és que tu...
ACTOR 1: Què?
ACTOR 2: (Evasiu a l'ACTOR 1) Xerres molt. Això és el que passa.
ACTOR 1: (Irònic a la JUTGESSA) En canvi, tu, tan discreta sempre... No et va fallar mai l'estratègia. Cal reconéixer-ho.
ACTOR 2: (Admiratiu) Parla poc, però quan cal, ho fa molt bé; no m'ho negaràs.
ACTOR 1: Li ve d'antic, això.
JUTGESSA: (Corroborant-ho) Al col·legi vaig aprendre també que el camí més curt per arribar a l'excel·lent era no contradir mai els meus professors.
ACTOR 1: I a la Facultat, vas seguir el mateix camí. (S'atura per admirar com va el maquillatge) T'anà bé: els teus professors llegien als teus exàmens el que esperaven llegir. No, millor: el que desitjaven llegir. Ni més ni menys. Eres l'estudiant perfecta.
JUTGESSA:(Satisfeta) M'ho arribaren a dir i tot.

(Del llibre, Zero responsables, València, 2017.)