II

EL XIPRER

Aquest arbre, aquest xiprer que tenim nosaltres vora del cap pensador, vist des d'on som, no sembla xiprer. Ara no sabem on comença ni on acaba. Tronc amunt potser es fique al cel foradant-lo i, encara més, el passe lluint el vèrtex més a dalt del cel infinit. Tronc avall potser no termine vora el nostre cerebel sino que seguixca davallant eternament fins un caos sense termini. Així, aquest xiprer serà exposició, més que símbol, de l'eternitat.
Aquesta idea d'aquesta imatge no és renyida amb la sapiència que diu: la matèria no fina mai.
Aquest arbre, però, és fet de matèria.
Vegeu com venim a pensar que el xiprer és etern; és a dir, que la matèria vívida és eterna, contradint la sabiduria quan ensenya: tot mor!
Oh, les rares idees que naixen quan hom pren l'horitzontalitat!

III

LA VIDA I LA MORT

Però no capim nosaltres com s'ha deixat dir tantes vegades que el xiprer és el símbol de la mort essent així que amb tanta facilitat havem trobat que més que símbol és exposició de la vida.
La follia dels homes ho haurà pogut fer! Aquesta follia els ha dut a sembrar xiprers vora els cementiris i encara a dins dels tancats. Els que no som alienats hauríem de segar els xiprers dels cementiris per llur impròpia localització.
I ara ens acut que en segar-los els mataríem i que es voria contradita la nostra filosofia.
No; no ho podem fer. Fóra una follia. No obstant sembla de judici.
El sí i el no! Els dilemes, eternament! La mort i la vida!
I ací terminaríem si no fórem audaços.

(Fragment de l'obra Elogi del xiprer (1929), dins de l'Antologia. Vers i prosa. València: Lletres Valencianes, 1955, p. 91-92)