"[...] A Malgrat vàrem passar més de dos anys, i allà vaig fer-me amic d'un dels fills de la casa que ens havia acollit, l'aleshores jove Ramon Turró, qui fou el meu principal mestre de literatura. Jo fins aleshores havia fet algunes poesies en català i en castellà. En Ramon Turró simpatitzà amb mi, i em féu conèixer els grans escriptors romàntics: Goethe, Schiller, Byron, Víctor Hugo, etc., me'ls llegia amb veu alta, indicant-me amb força bon gust els passatges més bonics, les frases més enginyoses, com les situacions més dramàtiques i els epítets més fantasiosos. Encara més atenció que en els romàntics em feia posar en les obres de Shakespeare. També em llegia Racine i Corneille, però no eren sants de la seva devoció. Ell i jo aleshores érem romàntics entusiastes; quan més endavant vàrem llegir traduccions d'Homer i d'altres escriptors grecs, no dubtàrem a adjudicar-los la palma, i ens férem devots seus. En Turró (el qui després fou conegut com a biòleg notable era aleshores literat. Escrivia en castellà unes composicions molt sentimentals i d'aire filosòfic titulades Meditaciones i un drama en prosa, irrepresentable per la seva llargària, titulat Atila, i jo n'escrivia un altre, també en prosa castellana, també de dimensions immenses i també irrepresentable, titulat Roderico, que començava amb la mort de Witiza i havia d'acabar amb la batalla de Covadonga. En l'un i en l'altre, sobretot en el d'en Turró, hi havia coses mot boniques. En Turró era home de gran imaginació i la figura més dominant del seu estil era la hipèrbole. Tenia escenes d'un gran dramatisme i relacions verament poèmiques. Quan fou conegut com a biòleg es donava vergonya que ningú conegués les seves antigues aficions literàries. Ja a les seves velleses li vaig parlar de l'Atila i em pregà que no en digués res.

Ell i jo, érem anticatalanistes: és a dir consideràvem el català com un patois i creiem que tot espanyol havia d'escriure en castellà.

[...] Mentrestant havia agafat gust al català; però continuava escrivint en prosa castellana. La prosa catalana em costava molt. A poc a poc vaig anar-hi prenent gust i provant recursos, i ja no vaig escriure més en castellà."

(Joaquim Ruyra: "Joaquim Ruyra ens explica la seva vida", reportatges literaris de la revista Flama, 28 d'octubre de 1934)
 

* * *
 

"[...] Ara bé, si, de més a més, aquests estudis m'han posat en condicions de fer quelcom útil als meus compatricis, per poc que sigui, hauré de tenir-me per content. I més encara si algun dels meus contes fos d'aquells pocs que es cataloguen com a joiells a l'orfebreria de l'Art. És difícil. El conte, peça xica, no té altre valor que la que li donen la intensitat i l'exquisidesa. Es recomana només per la sobrietat, per l'absència de desperdici. De vegades és una concentració meravellosa que enclou tota l'essència d'una bella novel·la; de vegades, una fantasia que desperta profundes realitats de l'ànima. Són poquíssims els que arriben a la perfecció. De tants com n'he llegits, no m'han restat ganes de rellegir-ne sinó alguns d'Erkmann-Chatrian i Edgard Poe."

(Coma Soley: "Enquesta al mestre Ruyra", Esplai, 22 d'abril de 1934, p. 186-188)