"Tres elements podem destriar de l'art descriptiu d'en Ruyra: minuciós sentit decoratiu d'orfebre o miniaturista; sentit poètic infós per la presència activa de la imaginació i de l'emoció; sentit vitalista de la realitat que té el secret d'animar les coses descrites. [...]

El rem de trenta-quatre és tot un monument. En el seu assumpte, tan senzill -el naufragi d'una vulgar barca de pescadors-, ha trobat Ruyra l'avinentesa de lluir fins al grau màxim les seves genials facultats de narrador. Això ja no és prosa, per bé que sigui escrit en la prosa més ferma, viva i més acolorida que hagi mai brollat de la ploma d'un escriptor en llengua catalana. És prosa, sí, però fulgurant, tan xopa d'entusiasme creador, que la llegim com si fos ritmada, amb un ritme pregon i cordial que desafia tot intent d'anàlisi. [...] I és que Ruyra, que sabia mirar la natura i la vida amb els ulls tan nítids i penetrants, trobava sempre en les fondàries de la seva visió del món extern l'espurna de llum d'un món superior, l'oreig de l'alenada de la Divinitat que infon vida i beutat a totes les coses."

(Manuel de Montoliu: "La vida i l'obra de Joaquim Ruyra", dins Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1964, 2a ed.)

* * *

"Marines i boscatges, que conté al meu entendre, la millor prosa de Joaquim Ruyra, que és, al mateix temps, la millor prosa en llengua catalana, que s'ha escrit en llengua moderna; els primers llibres -probablement els més remarcables- de Caterina Albert, "Victor Català". La publicació de l'obra bàsica de Ruyra. Marines i boscatges, constitueix, al meu entendre, el timbre de glòria més alt de la revista Joventut. Ruyra conegué com ningú la nostra llengua; en maneja l'esperit d'una manera perfecta; en domina la intel·ligibilitat i tots els seus matisos fins a extrems insuperables."

(Josep Pla: Obra completa, volum 32, p. 271)

* * *

"És inútil! En aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n'estic tan impregnat, que no podria escriure'n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge -l'arrasà."

(Josep Pla: "Aigua de mar", dins Obra completa, volum 2)

* * *

"Ruyra no era allò que anomenem un novel·lista, ni tampoc, gens ni mica, un assagista, sinó, fonamentalment, un pur narrador. Dels que conten, vull dir, personalment allò que conten. Fins a un cert punt -Riba ho indicava- a la manera dels narradors èpics. Però només fins a un cert punt, perquè no l'interessaven gaire ni la fabulació ni el desplegament de grans històries, i es limitava a contar petits episodis. I no pas episodis lligats amb un moment històric precís. Josep Maria Capdevila ho subratlla amb raó com un salvetat en la indicació que fa d'un possible lligam amb Mazoni, per una altra banda molt plausible en allò que correspon a l'admirable i equilibrada continuïtat de l'estil narratiu. [...]

Ha estat molt escampada la idea d'un Ruyra a qui la manifestació de la fe cristiana portava a un alliçonament incessant i tornava púdic fins al puritanisme i fins a l'apocament. No diré pas que no parlés -i ho trobo ben natural- de la seva fe vivent. Ni que, fill com era de les tradicions vigents en una època molt més primmirada que l'actual en l'expressió dels aspectes sexuals, no sigui possible de trobar en els judicis que en feia en la vida real alguna preocupació excessiva. Però no pas en l'obra de creació literària. No s'inclinava a exhibir terboleses, però el desig de respondre a la imatge de la realitat el priva d'ignorar-les i, encara més, de presentar-les desfigurades, o bé disfressades amb els atributs suposadament transcendentalitzadors de la passió romàntica. Pintava d'una manera corprenedora -però alhora inequívocament humana- els amors ingenus d'en Garet, tal com els trobava en al vida real. Però, quan s'havia d'encarar amb amors d'altres menes, no reculava. Si bé els tractava amb una certa economia de paraules evocadores -per una altra banda, molt llògica i ben normal en els temps dels quals ell procedia, i també en molts escriptors posteriors- mai no defugia els aspectes d'humanitat plena. [...]

[Ruyra] era l'escriptor veritable, que es llença a crear-se un llenguatge propi. Avui coneixem -publicats amb les obres completes- una part important dels repertoris de paraules i maneres de dir que es feia per al seu ús personal. Capdevila remarcava que tenia sempre diccionaris a sobre la taula: "El llatí, el francès, abans el de Labèrnia, avui el de Fabra. Contínuament els consulta, els llegeix a fragments, els anota..." I és el mateix Capdevila qui conclou que el diccionari és "un antídot contra les influències" .

En l'esforç de Ruyra per a fer-se el llenguatge que li feia falta, hi havia també la contribució -necessària per a ell, però alhora per a tots- a l'esforç comú de refer la llengua literària comuna. I és evident el servei que hi podia fer un escriptor tan concienciós i tan conscient com ell. En la seva obra autèntica -les narracions-, no escrivia ni un sol mot perquè sí. Sempre sabia què volia dir i, de fet, sempre s'adonava de si ho deia. Així, dons, no era cap casualitat si, en la conclusió d'una de les narracions més belles que va escriure, la visió del camí que de cara a l'avenir obria, en la vida d'un adolescent, un "primer lustre d'amor" -i és probable que parlés d'ell mateix-, quedés fixada en una comparació, diria, proustiana, que és, en tot cas, una de les imatges més perfectes i més profundament imaginatives que recordo d'haver llegit. La d'aquell carro que prossegueix la marxa "com una nau en mar de bonança", i d'aquelles rodes que "van voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps". "

(Maurici Serrahima: Fragments de Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972)

* * *

"En el seu conjunt, l'obra de Ruyra es caracteritza per dos elements fonamentals: En primer lloc, pel seu pregon catolicisme, la qual cosa, literàriament, significà el rebuig de tot naturalisme i de concessions sensualistes a les seves narracions (llevat d'alguna narració com Jacobé o Fineta.) El món de Ruyra és un món ordenat, governat per lleis lògiques, un món segur on es confirma la bondat divina, i amb un ritme propi que es voldria indestructible, al qual ha d'adaptar-se l'home. En segon lloc, i per dir-ho amb paraules seves, l'obra de Ruyra es caracteritza per la consideració de l'escriptura com a treball, és a dir, com a recerca constant de la frase perfecta, justa i exacta: de la frase que defineixi, a partir d'una tasca investigadora i reflexiva, l'objecte narrat.

Vist això, no ha d'estranyar-nos que quan Ruyra volgué conrear la novel.la llarga li fos pràcticament impossible: la que ve emprendre, La gent del mas Aulet, restà inacabada. El seu terreny era el dels espais curts, on un tema molt concret, gairebé mínim, li permetia d'endegar una descripció minuciosa i acurada dels seus paisatges favorits. En aquest sentit és del tot simptomàtic que Pla, un bon lector de Ruyra, pugui descriure tota la costa mediterrània excepte Blanes, lloc reservat, sembla que ja històricament, a Joaquim Ruyra."

(Antoni Carbonell: Anton M. Espadaler, Jordi Llovet i Antònia Tayadella, Literatura Catalana. Barcelona: El Punt/Edhasa, 1979)

* * *