Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, hereu d'una família de propietaris rurals, que provenia d'Hostalric i Blanes, població, aquesta darrera, on tenia la casa pairal i materna. El seu pare exercia d'advocat a Girona, on ell va estudiar el batxillerat, primer al Seminari de Sant Martí i després a l'Institut del carrer de la Força. L'any 1873, a causa de les guerres carlines, es va refugiar a Malgrat de Mar amb la seva família, a casa de Benet Turró; fet que va propiciar l'amistat entre Joaquim Ruyra i Ramon Turró, fill de la casa, que després seria un reconegut biòleg.

Aquesta amistat es va concretar amb la col·laboració de Joaquim Ruyra en el llibre de Ramon Turró, Composiciones literarias (1878), que conté el relat anònim "El canto de la pescadora" de Ruyra.

El 1879, amb 21 anys, va tornar a Blanes amb la intenció de dedicar-se a la literatura. Estudia la llengua viva dels pagesos i mariners que, seguint l'exemple de Jacint Verdaguer, esdevé la base de la seva llengua literària. Sota l'impuls del catalanista blanenc Josep Cortils i Vieta, s'incorpora al grup literari de Blanes de finals del segle XIX. Es va donar a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891), en què li és guardonat el poema "L'únic remei", de clara inspiració verdagueriana. A partir del 1895, va ser un assidu participant en els Jocs Florals de Barcelona i, malgrat que en aquests primers anys s'havia lliurat fonamentalment al conreu de la poesia, va ser com a prosista que va obtenir un reconeixement immediat.

El 1896 obté el premi del Consistori amb els relats "Mar de llamp", "La mirada del pobret" i "Les senyoretes del mar"; l'accèssit el 1897 amb "La vetlla dels morts" i "Fineta"; la copa del consistori, el 1902, amb "Jacobé". Tanmateix, es va sentir, en diverses ocasions, injustament maltractat pel certamen i va deixar de presentar-s'hi. Li havia servit, però, de plataforma literària, de manera que, a partir del 1896, es troben col·laboracions seves disperses en les revistes i diaris més importants com La Veu de Catalunya (on va publicar regularment poemes el 1897), La Renaixença, Catalunya, El poble Català i Joventut, revista que li va editar el primer llibre, Marines i Boscatges (1903).

L'èxit fou immediat i unànime. A partir d'aquell moment la prosa de Ruyra es converteix en referència ineludible. Un dels aspectes que més va contribuir-hi va ser la llengua literària del recull, no sols per la qualitat literària, bellesa i originalitat de les imatges, sinó per la sistematització lingüística practicada, pel seu rigor professional.

No és estrany, doncs, que Josep Carner i d'altres noucentistes el proposessin com a model literari i que el cridessin a molts aforaments públics. A més, la revista Catalunya li publica els tres capítols inicials d'una novel·la rural que va restar inacabada, La gent del mas Aulet, i va promoure'l a la presidència dels Jocs Florals de Moià (1904) i de Girona (1907).

Ruyra havia participat en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, octubre de 1906) amb la ponència "La nostra llengua en les obres literàries". A partir de 1918, va reprendre les activitats literàries. És nomenat membre adjunt de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (el 1924 en serà membre numerari). El 1919 publica La parada, segon recull de narracions, i una antologia dels seus poemes, Fulles ventisses. El 1920 reedita Marines i boscatges amb el nou títol de Pinya de rosa. El 1922 presideix els Jocs Florals de Barcelona i el 1925, publica la novel·la curta Les coses benignes. El 1928 apareix Entre flames, el tercer i darrer recull de narracions.

Joaquim Ruyra va aportar també a la literatura catalana diverses traduccions, amb un ús de la llengua regular i precís, però també natural i fluent. Tradueix entre altres, Erckmann-Chatrian, Racine, Molière i Scribe. Un altre vessant de la seva producció és la de crític literari, cosa que el va destacar entre els escriptors del seu temps.

En els seus darrers anys, va deixar pràcticament d'escriure. Va publicar La cobla (1931), una antologia dels poemes que considerava literàriament més valuosos. La República i la Guerra Civil espanyola van enfonsar el seu món de propietari rural. Va emprendre, per encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la biografia de Ramon Turró, que, incompleta, no es va arribar a publicar. Els escriptors catalans li van fer un homenatge el 27 de setembre de 1938, el dia del seu vuitantè aniversari, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes.

Va morir a Barcelona, el 15 de maig de 1939, però les circumstàncies polítiques van fer que passés absolutament inadvertit. Va ser enterrat a Blanes.

Ruyra també va ser objecte d'una llegenda literària que l'Homenot escrit per Josep Pla, important per altres aspectes afinadíssims, encara va alimentar més. Pla qualifica el matrimoni de Ruyra com un "immens desastre, una tragèdia que l'escriptor suportà amb una paciència infinita, exactament com el que fou sempre: un sant". També intenta explicar -amb la convicció que es tracta d'uns fets que, per bé o per mal, van condicionar profundament l'obra- aquestes relacions familiars. Afirma que Ruyra va viure esporuguit, anul·lat, per la seva dona, gelosa de tot i de tothom, des del servei domèstic al seu èxit d'escriptor. No cal dir que aquestes valoracions tenen tota una altra interpretació a la llum dels estudis més moderns.

Però, Josep Pla, gran admirador de l'escriptor, també escrivia que la perfecció estilística de Ruyra "no podrà mai explicar-se sense una evasió molt intensa i completa, sense una solitud, una separació profunda originada per la repulsió del seu entourage". Ruyra havia fet una opció pel conte i el relat, gèneres, segons explica en una entrevista amb Coma i Soley, que en la seva època encara eren considerats menors. Ruyra, però, és un dels primers i gran contista del segle XX, un dels primers que segueix la línia heretada d'Edgar A. Poe, un dels que més admira.