Ens vam acostar a la finestra del menjador, la de l’avinguda d’Icària, com si milers d’ulls ens seguissin. En Robert va insinuar una reverència, va somriure i va obrir de bat a bat. A continuació, mentre es ventava amb el llibre, es va abocar. Espantada, em vaig interposar entre el vidre i ell, i li vaig proposar una infusió a la cuina. Contra tots els pronòstics, la va acceptar. Va fer mitja volta, cabotejant, i va enfilar el passadís cantussejant. El crit d’una gavina el va fer aturar en sec. Va ser com activar una palanca, com un senyal que hagués estat esperant molt de temps. Va recular, va observar el cel per damunt del meu cap, va identificar l’ocell que havia trencat el silenci i va obrir els ulls com si no tingués parpelles. Els polsos li bategaven a un pam de la meva cara, senyor Auster. Li anaven com bojos.

Aleshores va ser quan tot es va precipitar.

(Fragment del llibre Esquizo, trad. Anna Casassas, p. 20)

* * *

De l'arbre de fada que domina el receptacle no se'n pot dir planta, ni tan sols arbust. Fa prop de dos metres, té un tronc de gairebé tres pams i mitja dotzena de branques que s'estenen sinuoses per les parets, algunes camí de la volta i més enllà, corbant-se cap a la gàbia que té davant. Dues de les branques, les que toquen el vidre, són més curtes però més gruixudes, i estan recobertes d'una escorça negra i verda que recorda una crosta; a l'extrem que frega l'aparador, unes fulles cilíndriques, com beines de pèsols o mongetes, vibren lleugerament. L'únic fruit de l'espècimen, bulbós i recobert de fulles piloses, es troba damunt del tronc, i té una mena de forats, dos d'aquests brillants, just a sobre d'un petit objecte.

L'objecte, tots tres ho veuen, és un penjoll com el del Salva.
I els forats són ulls. Ulls oberts.
L'arbre, la planta, la fada... té algú a dins.
–Què collons...?
–És l'Esther, Eva –somiqueja el Salva, doblegant-se–. És ella.

(Fragment del llibre Herba negra, p. 263-264)

* * *

Heu somiat mai que quèieu en un pou sense fons? O que un ésser invisible us estirava els cabells sense que se n’adonés ningú? Alguna nit heu necessitat despertar-vos perquè us perdíeu en un bosc sense lluna? O perquè obríeu una porta i tremolàveu tant que no us atrevíeu a mirar? Us heu llevat amb el llit regirat després de fugir durant hores d’una fera, d’un monstre o d’un fantasma? Heu tingut la sensació que alguna cosa us arrossegava pels peus i us lligava al somier amb els vostres propis llençols? Doncs ara fiqueu tot això en una batedora, agiteu-ho bé i començareu a tenir una petita idea de la por que els meus amics i jo vam sentir el matí que tot va començar, el matí que tot el nostre món, i el vostre, va estar a punt de canviar per sempre més. El meu gat diu que tothom somia coses així, que tothom té malsons.

Però jo estic segura que ningú no somia com nosaltres.
I sí, ho heu llegit bé, he dit «el meu gat».
Em dic Serena, tinc onze anys i us vull explicar com els Guardians vam haver de passar tres dies dormint per salvar Terra Onírica.

(Fragment del llibre Guardians de Somnis I. El Llibre de Morfeu, trad. Jordi Vidal Tubau, p. 9)