La Campana publica ara en català Esquizo, que en la versió castellana es titulava Las voces del laberinto, dues bones definicions del contingut. Ricard Ruiz Garzón n'és l'autor i ha fet un treball encomiable en tots els sentits: en el literari, per la forma que ha donat a les onze històries reals que són el cos del llibre; en el d'autor, per l'entrada i la sortida, personals i emotives; i en l'editorial, per l'acompanyament de bibliografia, apèndix i llista de veus sovint camuflades en els mateixos relats, una llista de malalts impressionant on trobem dos premis Nobel —Hermann Hesse i John F. Nash, el matemàtic que va inspirar la pel·lícula de Ron Howard Una mente maravillosa— i Auster, Van Gogh, Kafka, Nijinski, Woolf i altres. He parlat de malaltia i és que, com ja deu haver quedat clar, el llibre parla de l'esquizofrènia i en fa parlar als afectats perduts en el seu laberint mental, dels quals alguns encara busquen sortida i altres s'ho miren des de fora. Anava a dir que és un llibre útil, i segur que ho serà per a molts lectors, però tinc por que l'adjectiu redueixi les dimensions total de l'obra, que emocionarà un públic ampli per la qualitat i l'interès que té.

(Emili Teixidor. "Les veus del laberint", Avui Cultura, 2 de novembre del 2008, p. 15)
 

* * *
 

Esquizo és el resultat d'anys d'immersió i complicitat amistosa amb esquizofrènics diferents, tan diferents com ho són tots els humans. Ruiz Garzón s'ha introduït en aquest món sense cap reserva, amb voluntat de comprensió, per intentar desfer els malentesos que hi ha sobre aquesta malaltia. Per aconseguir-ho, ha donat veu a esquizofrènics de diversa condició, i els seus testimonis m'han impressionat per la seva vitalitat i la seva contundència. Cada veu ens condueix a un món propi en el qual la realitat i la imaginació sovint es veuen barrejades. L'autor no s'ha limitat a transcriure històries. Sense cap ànim de falsejar, ha sabut concedir a la confessió de cada protagonista del llibre una qualitat literària. I, per sobre de tot, la narració respira un esperit positiu. Sempre sobri, ni sermoneja ni sentimentalitza.

(Josep Maria Espinàs. "Escoltant als 'esquizos'", El Periódico, 8 de desembre del 2008, p. 9).
 

* * *
 

El darrer Premi Ramon Muntaner de narrativa juvenil va recaure en Herba negra, una obra bastida a quatre mans per Salvador Macip —autor també de llarga trajectòria— i Ricard Ruiz Garzón —amb trajectòria consolidada en crítica i divulgació, i prometedora en creació literària amb la sèrie juvenil Guardians de Somnis. A Herba negra s'aborda un malson terrible, que va molt més enllà de la intimitat d'un personatge o d'una família, i que té la intenció d'esdevenir universal per canviar el curs de la humanitat. Inspirant-se en alguns dels grans clàssics de la ciència ficció de caire apocalíptic, com ara el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, o bé El dia dels trífids de John Wyndham, els autors entren l'atenció en tres joves que es veuen involucrats en la lluita contra una mena de secta que vol colonitzar el planeta amb el cultiu de la fada, una planta invasora que pot arribar a desenvolupar-se fins i tot al desert. Tot i l'ambició universal de la secta, tota l'acció de la novel·la se situa en punts reals de la geografia catalana. El treball psicològic dels protagonistes, en aquest cas, també és destacable, especialment perquè aquests sovint es veuen trastornats pels efectes de la planta, que a estones els anul·la la personalitat i els canvia l'actitud. Però allò que captivarà i absorbirà l'atenció del lector serà la confrontació creixent i constant entre protagonistes i adversaris, el ritme trepidant i unes situacions desenfrenades, de vegades fins i tot hilarants.

(Pep Molist. "Bons malsons", El País. Quadern, 15 de desembre de 2016, p. 5)