—Periodista o escriptor?
—Per què s’ha de triar? Ja no ho faig, sóc algú a qui agrada llegir i que ha fet de llegir la seva vida. Ja de petit volia que de gran em paguessin per llegir. Algunes d’aquestes derivacions professionals han estat periodístiques i altres literàries, al final vaig deixar de viure-ho com un conflicte.

—Però deixes el periodisme cultural.
—Sí, he decidit deixar el periodisme cultural com a forma de guanyar-me la vida i em centro en les meves obres i en el món literari i editorial, a més de l’ensenyament.

—Per què ho deixes?
—Perquè no es poden fer tantes peces i crítiques amb tan poc temps i amb tan poc espai. Ha arribat un moment en què el periodisme cultural podia posar en perill el meu més gran plaer, que és el de llegir.

—Llegir, per tu, és la principal vocació que et cal respectar?
—Sí, hi ha molta gent que no té cap vocació, així que si tens una passió a la vida, cremar-la és molt estúpid. El meu únic límit ha estat sempre aquest. I llegir com m’hi obliga el periodisme als mitjans actuals, amb una velocitat, una superficialitat i uns resultats cada cop més decebedors, posava en perill la meva vocació.

—Però no ens podem permetre perdre crítics de referència!
—Jo no en sóc pas, sóc un ressenyador independent. Per ser un crític de referència, quan fas la crítica d’un autor, t’hauries d’haver llegit tots els seus llibres abans, i si et paguen 100 euros i t’has de llegir 10 llibres, és força inviable perquè per 100 euros, per poder arribar a final de mes, n’has de fer moltes. Per exemple, durant l’època en què vaig treballar al suplement de cultura d’El Periódico, de l’era Carles Geli, que era el millor suplement possible en aquell lloc i en aquell moment, quan fèiem una efemèride de Stevenson, jo aprofitava i m’ho llegia absolutament tot, d’ell. Ara tot això em sembla ciència-ficció perquè avui molts periodistes fan la notícia i l’entrevista sense poder haver-se llegit el llibre.

—Dolors Miquel et pregunta: Per què no existeix una crítica literària en el sentit que demana Oscar Wilde, d’art en ella mateixa?
—La feina de crític no es conrea de forma prou acurada, no s’ajuda perquè el crític sigui cada vegada millor, no se li paga i és una feina precària. Algú pot dir un crític de menys de 40 anys que sigui bo? En sortirien quatre i no hi hauria ni acord. I en aquesta pregunta de la Dolors, que inclou el periodisme com a gènere literari, hi ha una part certa però una altra que ha fet molt de mal: crear crítiques magistrals però que no funcionen periodísticament. No saps si el llibre t’interessa o no, si és objectivament bo o no. La Dolors es refereix a la crítica del món acadèmic, que no necessita vendre i té espai, però la crítica dels mitjans no és aquesta, és un servei més, per això caldria distingir-la i no dir-ne crítica, sinó ressenya. Jo sempre he estat un ressenyista més que un crític. Les ressenyes han de ser un servei, igual que al diari hi trobes quin temps farà demà.

Doncs a mi m’hauria agradat, i molt, que la crònica llatinoamericana, amb escriptores com Laila Guerreiro, es pogués traslladar al món de la cultura. Crec que també és possible que les crítiques literàries siguin obres mestres que alhora deixin clar si allò és bo o no…

No tenim una tradició, tampoc no tenim una tradició de contes perquè no tenim revistes que publiquin contes… Tenim més mancances de les que pensem, i falta el més important, que algú consideri que allò pot ser negoci.

—Dolors Miquel també em demana que et pregunti què engrandeix el llibre, que no sigui l’editorial o l’autor. I posa d’exemple que són les lectures del Quixot el que han fet gran el Quixot.
—Sí, exacte, el que fa gran un llibre és la seva capacitat de connectar amb el seu temps i amb els temps posteriors.

—Dolors Miquel també em diu que et pregunti perquè els autors han esdevingut marques intocables.
—No ho són, però tampoc no és important. Un exemple: aquest Sant Jordi Ponç Puigdevall va explicar al Quadern per què era tant dolent el llibre guanyador del Ramon Llull, el del Xavier Bosch, i poc després va ser el llibre més venut de Sant Jordi. Fa un any, jo vaig explicar al mateix lloc per què era tan dolent el llibre de l’Albert Espinosa, i va ser el llibre més venut de Sant Jordi. És a dir, se’n fa poca, de crítica contra els autors de més èxit, però se’n fa i no té gens de transcendència. Aleshores què passa? Fas una crítica destralera cada setmana, amb raó, et crees un enemic cada setmana en un país tan petit com aquest, i després com edites, com publiques, com vas fent? És un món d’egos, aquest. Hi ha un editor del Grup Planeta que encara busca l’autor d’una mala crítica que es va publicar amb pseudònim fa una pila d’anys.

—Digue’m quins creus que són els cinc pitjors defectes de la crítica literària.
—El primer, voler escriure una crítica tan ben escrita que no et doni la informació necessària per orientar-te sobre si el llibre és bo o no.

El segon, l’objectivitat: el tema d’amics i enemics, l’amic el deixo bé; l’enemic, a parir.

El tercer, les sinergies entre mitjans i grups editorials: si treballes a El País, et jugues la feina si deixes malament un llibre d’Alfaguara; i fa uns anys, si treballaves a l’Avui te la juguaves si deixaves malament un llibre de Planeta; etc.

El quart, no estar ben documentat, no haver llegit tota l’obra d’un autor i, per tant, fer crítiques amateurs. Situar en una crítica d’on ve un autor, si ha evolucionat o no respecte dels seus llibres anteriors, amb qui es pot comparar, si està innovant, etc., tot això hi ha de ser i en la majoria de crítiques no hi és.

El cinquè, no tenim un públic lector, no l’hem educat, no està format. Es prefereix el titular, l’eslògan, per sobre del matís.

—Hi ha llibres dels quals sembla que tothom parli i realment no s’hagi llegit ningú.
—Sí, faré una caricatura però és cert. Per exemple, hi ha llibres dels quals s’han venut centenars de milers d’exemplars i que no s’ha llegit ningú en tot el procés: l’escriptor no l’ha llegit perquè li ha fet un negre, l’èxit internacional que ha tingut ha fet que el vengui un scout i que el compri un editor al nostre país perquè a fora ja ha triomfat. L’editor no se’l llegeix perquè amb els informes ja en té prou. Només hi ha una persona que se l’ha llegit: el traductor. La cap de premsa no té temps de llegir-se’l i el promociona amb el dossier traduït. El llibreter tampoc no se’l pot llegir. El periodista cultural cobra una misèria i no té temps de llegir-se’l i es mira les ressenyes que han sortit per internet a l’estranger. Al comprador li sona i el compra per regalar, i qui el rep el posa al prestatge. I tenim un llibre molt venut i gens llegit.

—Continuem amb el fet que deixes el periodisme literari. Puc dir que treballaves a cinc dels llocs més importants parlant de llibres (Babelia, TV3, El Periódico…) i que no arribaves a 1.000 euros al mes?
—Ho pots dir perquè és un dels motius pels quals ho deixo. Aquesta precarietat no és pròpia d’una professió digna.

—No és que tinguis un sostre de vidre com les dones, sinó que estàs a dalt de tot i reps un sou baix. Què es pot fer?
—A partir d’aquí, i més enllà de la vocació (que jo he preferit aplicar ara a la literatura, no al periodisme) només hi ha els camins d’alguns companys: passar del periodisme cultural al polític, per exemple, o fer entrevistes generals. Aviat només quedaran dos tipus de periodista cultural: els que estan a la plantilla mentre aguantin i els becaris. No hi haurà res més…

—Tu has estat sempre freelance i, per tu, era una reivindicació de principis perquè això et garantia la teva independència…
—Sí, la independència és essencial, els diaris no poden atacar segons quines editorials perquè són del seu mateix grup, les famoses sinergies es donen. Hi ha hagut casos sonats com els d’Ignacio Echevarria al Babelia, que va fer una crítica molt forta d’El hijo de acordeonista de Bernardo Atxaga, d’Alfaguara i, pot ser és casualitat o no, però després d’haver estat anys al suplement va acabar fora). Només es pot ser totalment independent des de fora. I ara des de fora no es viu i, a més, tens poca xarxa protectora. Per això també deixo el periodisme abans d’odiar-lo, és molt difícil treballar bé en aquestes condicions.

—Has dimitit d’un programa televisiu en directe, has abandonat mitjans de referència, has tingut el valor de criticar escriptors mediàtics… Creus que l’ètica és un valor irrenunciable i no importa el preu que hagis de pagar?
—No entenc un periodisme sense ètica. M’ha ajudat a desenvolupar el meu propi criteri i a tenir persones que em llegien i pensaven es podien refiar de mi. Jo em dec als lectors, no als propietaris dels mitjans o a les patums. Per això no dic mai “m’ha agradat”; als altres, què els importa si m’ha agradat un llibre o no? Distingeixo clarament el que m’agrada del que és bo. L’important és objectivitzar les coses bones que té aquell llibre. El joisme en el periodisme ens ha fet molt de mal. A mi m’avorreix molt Virgina Woolf però puc fer una xerrada sobre ella de quatre hores i reconèixer-li tots els valors.

—Però si renunciem a un bon periodisme cultural estem renunciant a un dret bàsic de la democràcia…
—És més greu que això, no estem renunciant al periodisme cultural, estem renunciant a la cultura. Institucionalment, des dels partits polítics, no es fa una aposta per l’educació i la cultura, i això ja no és casual. No són prioritats perquè es treballa a curt termini. L’única manera de canviar una societat és des de la cultura i l’educació i no es vol canviar la societat perquè no els convé. I la cultura ha estat massa utilitzada, instrumentalitzada.

—I la universitat cada vegada té un nivell més baix, és més cara i és una fàbrica de fer títols…
—Això ha passat en el moment en què ens van convèncer que la universitat era una via per trobar feina. Les humanitats, la filosofia i la literatura han perdut presència, tot i que és el que dóna capacitat de pensar, un lloc en el món, perspectiva i un criteri des d’on mirar. Les condicions no són favorables però la gent té una gran resiliència i es fan coses molt interessants. Malgrat això, és obvi que ha fracassat la idea de l’estat del benestar que semblava que havia de facilitar l’expansió de la cultura.

—I no hi ha un desprestigi de la cultura?
—Hem d’anar en compte amb els discursos, però podem dir que hem utilitzat la democràcia per igualar per baix. No hi ha programes culturals amb audiència, però en canvi hi ha programes que són focs d’encenalls per fer-se famós molt ràpid. Tampoc no hi ha cultura de l’esforç. I amb la homogeneïtzació i la globalització, ens cal molta cultura de la resistència. No tenim una cultura per crear lliurepensadors sinó que ens conformem d’empassar-nos la cultura de la por.

—És curiós que tu i jo formem part del proletariat més baix i ens faci por fer un discurs de classe…
—Sí, el meu pare era venedor de cotxes i ma mare treballava a casa, i he acabat dedicant-me al periodisme literari perquè els meus pares es van comprar llibres al Cercle de Lectors… Gràcies a bona literatura comercial com La història interminable de Michael Ende vaig aprendre a estimar la lectura, gràcies a llibres d’èxit fets amb certa honestedat em vaig convertir en lector.

—Però tu i jo engegàvem la televisió i ens trobàvem gent culta que parlaven fins i tot amb frases subordinades i avui, segons com, obrim la tele i parlen amb onomatopeies. Hem incomplert el que deia Hannah Arendt, que la cultura és el que transmetem com els nostres tresors a les generacions futures, el que cal designar i preservar…
—Umberto Eco diu que el que hem aconseguit amb Twitter i les xarxes socials és que tots els imbècils tinguin un altaveu. És una frase molt dura i jo m’hi resisteixo. Jo crec que els joves ens sorprendran, que per anar a la contra d’aquesta tendència es desenvoluparan formes de resistència molt interessants i poc acomodatícies. I la gent reacciona i reaccionarà, i cada vegada hi ha minories amb més força que veuen que així no anem enlloc. I no només per cultura sinó també per necessitats mediambientals o socials. Per exemple, el futur de l’edició es troba en petites editorials, de resistència, gairebé unipersonals.

—Què caldria fer per fer viable i professional el periodisme cultural?
—És la pregunta que ens fem cada mes a l’Associació de Periodistes Culturals de Catalunya, després de veure la situació i quins nous companys s’han quedat sense feina. En primer lloc, hauríem de dignificar el periodisme i dignificar la cultura. El periodisme està patint una greu crisi que no és només l’econòmica; els temps del quart poder queden molt lluny. I els diaris s’allunyen de la informació per fer opinió. També ens podríem plantejar, com a França, si hem de donar subvencions al cinema i no al periodisme… I sobretot, ens hem de deixar d’acostumar al que és absurd: com és possible que fem informatius televisius amb 30 minuts de notícies generals, 30 minuts d’esports i 30 segons de cultura? De veritat ho trobem normal? Si no dignifiquem el periodisme i no dignifiquem la cultura, estem perduts. Jorge Herralde em va dir un dia que per fer periodisme cultural cal vocació kamikaze, i la meva principal vocació és llegir i escriure; per això, si és tan difícil, deixo el periodisme i aposto per la literatura. Sóc un periodista informat, sé que el món editorial no passa un gran moment, però si ha de ser per vocació prefereixo provar d’escriure les meves novel·les.

—Estic matant el periodisme cultural en publicar a Núvol sense cobrar?
—Hi ha projectes que necessiten suport, i etapes de la vida —excepte els col·locats per nom o per diners— en què tots hem fet coses gratuïtes, però sempre que siguin etapes. Si això s’estableix com a model, no pot ser. No pot haver-hi un senyor com el Bernat Puigtobella que perdi diners i persones com vosaltres sense cobrar. Ens hem acostumat massa a un periodisme de qualitat i gratuït i això és inviable. No podem acostumar la gent a tenir continguts de qualitat sense pagar.

—Estàs d’acord amb la idea que un editor és un empresari com qualsevol altre?
—No, i això ha fet molt mal. Se suposa que a l’empresa editorial es feien uns llibres per guanyar diners i altres per fer apostes més arriscades i, sovint, de prestigi. És el que deia el Jaume Vallcorba: “Jo no publico els llibres que la gent vol, publico els que la gent encara no sap que voldrà”. Avui dia, en canvi, hi ha plataformes online per saber exactament els llibres que el lector desitja, o creu que desitja. Cal un equilibri, en tot cas cap empresari, editorial o no, no hauria de buscar només diners, i això que sembla tan normal és una aberració.

—Ensenyes a escriure a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. També a llegir?
—Sí, és una de les coses que més satisfacció em causa! Tinc moltes alegries, com un alumne que ha guanyat el Serra d’Or, però a mi el que em fa realment feliç és que em diguin que han llegit un llibre conegut i que hi han vist errades, quan abans no se n’adonaven. Aquest és l’objectiu: desenvolupar el criteri, unir-lo al talent i que l’alumne ho inverteixi després en el que es vulgui: llegir o escriure.

—Creus que pots ensenyar alguna cosa a un escriptor de raça?
—Li puc estalviar temps, perquè es pot tenir molt de talent i ser de raça, però es pot ensopegar 40 cops amb qüestions sobre les quals ja hi ha un corpus acadèmic que les resol. I això és la tècnica i es pot ensenyar. Ara, l’escriptura no és només la tècnica, va més enllà i tot aquest més enllà no es pot ensenyar.

—Quines són les cinc virtuts que creus que ha de tenir un bon escriptor?
—La primera, honestedat, no fer veure que fas una cosa i presentar-ne una altra. La informació la traiem a partir de l’explicació de l’autor, i l’autor mai no explica el llibre que ha fet, sinó el que voldria fer i, de vegades, no ho aconsegueix ni s’hi assembla gens.

La segona, la capacitat de risc, la curiositat de provar coses. Si surten malament no compta, però quan surt bé és un aspecte important i que té un mèrit.

La tercera, la llengua, tenir-la treballada. I això no vol dir més paraules del diccionari, vol dir musicalitat, registres, que l’eina s’adapti al que vols explicar com un guant.

La quarta, el diàleg amb la tradició, escriure ignorant què s’ha dit abans no és acceptable. Un escriptor ha de llegir, llegir, llegir i després escriure.

La cinquena, el domini de la tècnica: sintaxi, personatges, tipus de narrador, punts de gir, ambientació, descripció. Hi ha tants escriptors d’èxit amb una prosa tan amateur…

—I tu, quants llibres llegeixes?
—N’he llegit tres per setmana durant 20 anys. Si després ho comptes tampoc no són tants, només són 3.000 i escaig.

—Comparat amb Susan Sontag, que en llegia un cada dia, són la meitat…
—I comparat amb els 15.000 que tinc a casa són una cinquena part. No tindré temps, en aquesta vida…

—Series el mateix si no haguessis llegit?
—Seria radicalment diferent, però suposo que una certa essència es mantindria i una certa creativitat l’hauria pogut aplicar en altres àmbits.

—Com veus la crisi editorial i que la gent hagi deixat de llegir perquè mira la tauleta o el mòbil?
—Jo sóc un integrat de les noves tecnologies, no un apocalíptic, però sí que sóc enemic que una de cada dues persones no llegeixi mai. Això és terrible: llegir serveix per moblar el cap i per veure el món de manera diferent de com t’ho estan dient, serveix per desenvolupar la sensibilitat. Potser un Sr. Wert diria que no són coses gaire necessàries però a mi em semblen molt més indispensables del que m’ho semblava ell mateix.

—Com definiries aquesta crisi? En parleu en el màster d’edició en què fas de professor a la Pompeu Fabra?
—Sí, hi ha cinc crisis que les ajuntem com si fossin la mateixa. En primer lloc, hi ha una crisi de format: ens morirem i el paper encara hi serà, però competirà i conviurà amb els formats digitals. En segon lloc, hi ha una crisi de producció, de la forma d’escriure: sempre ha estat una feina solitària i cada vegada més és una tasca col·lectiva i surten més llibres escrits a 4 mans i més. I quan comencin a fer els llibres encara més interactius i empeltats amb els videojocs, aleshores passarà com amb les pel·lícules, que es faran col·lectivament.

En tercer lloc, hi ha una crisi d’hàbits de lectura. La gent no llegeix com abans, ara és un acte públic, de xarxes socials, de qualificar el llibre, de fer-se fotos amb autors, de comentar les sagues alhora… També hi ha, en quart lloc, una crisi d’hàbits de recepció: ja no ens refiem d’un crític, sinó que és una relació d’igual a igual, de boca-orella. I això vol dir que els periodistes i crítics hem fet alguna cosa malament, perquè cada dia apareixen prop de 200 llibres nous i necessitem un filtre.

Tot això, en cinquè lloc, ho estem fent des de la resistència al canvi. Hi ha gent que viu d’esquena a tots aquests processos. Som una generació envellida, que ens perdem revolucions com la dels gèneres literaris.

—A partir d’ara et trobarem a l’Ateneu fent classe i com a autor en el món de l’edició?
—Sí, treballaré com a professor i com a assessor literari al segell Fantascy de Penguin Random House, i també en un nou projecte que sortirà el 2016 i que serà una editorial sense concessions però amb mitjans. Com a escriptor estic treballant en tres nous projectes, que espero que vegin la llum el 2016. I potser faré alguna coseta als mitjans, sóc com sóc no podré evitar-ho. Però serà en el temps lliure, ja no serà la prioritat ni la meva professió, com en aquests vint anys.

—Doncs et convido a fer una entrevista per presentar-nos els teus nous llibres i aquesta editorial que promet tant.
—Així ho farem, encantat!

(Montser Barderi: "Deixo el periodisme cultural abans d’odiar-lo", Núvol, 15 de juliol de 2015 - enllaç)