"LES ARRELS

–Sou el tercer representant d'una família important, decisiva en la història moderna de Catalunya…
–Per Déu, Porcel, acabeu! No m'agraden gens aquestes coses, gens.

–A mi tampoc: no us ho deia com si ens haguéssim de posar a venerar relíquies, doctor Rubió, sinó com un fet de la vostra existència. No vull cap panegíric retòric, sinó les impressions, directes, quotidianes, que ara mateix se us acudeixin sobre el vostre pare, sobre el vostre avi.
–Jo tenia dotze anys quan va morir l'avi, Rubió i Ors. Llavors fèiem l'amistat, als avis: els besàvem la mà. Sempre tenia la mà freda, ell… Jugava amb mi, m'ensenyava a tocar el timbal: deia que de soldat ho havia fet. I una vegada em renyà molt perquè tenia mala lletra. Va mostrar-me un quadern seu, del 1840, amb una perfecta lletra espanyola. Quan va morir li van portar un gran combregar. Em féu entrar i em digué: 'Jordi, sigues per al teu pare el que ell ha estat per a mi'. Jo em vaig posar a plorar… Era un home petit, amb pera. Semblava que el vent se l'havia d'endur. Caminava una mica trontollant. I era tant vell, tant, i tenia tanta fred, que una vegada que vam anar a Montserrat li van fer com al rei David, que li ficaren una jueva al llit per a escalfar-lo: m'hi van ficar a mi… En una ocasió em feren recitar davant d'ell, en una festa familiar quan va complir vuitanta anys, i jo vaig declamar el seu

'Nines dels cabells d'or…'

Que és una imitació de la introducció als Cantos del trovador, de Zorrilla… Tinc vuitanta-dos anys, Porcel, vuitanta-dos, i em feu parlar de les coses que precisament em vénen més al cap, ara: records llunyans… No crec que puguin interessar ningú, no…

–Discrepo, doctor Rubió, i si us sembla continuarem.
–Feu el que vulgueu. Ja sabeu que no tenia ganes de deixar-me entrevistar. Però ara que ja som al ball, ballem…

–Repasseu els papers seus, sovint?
–Sí, hi treballo molt, en les seves coses. I em fa angúnia. Pateixo de dir que hi ha coses d'ell que no m'agraden… Potser aquella generació del segle XIX vivia massa preocupada per la fama. Miro papers de l'avi i veig coses que no estan bé, de vegades escrites cara a la galeria, diguem-ne, per donar una imatge que devia creure honorable… Estic encallat, davant d'ell, no sé precisar… No sé si la meva vida serà igual, això ja ho veuran els meus fills. Tingué etapes completament diferents, l'avi: la de l'engrescament per la poesia romàntica, l'etapa religiosa de la defensa del Papa, etc. I al final tornà a enllaçar amb la primera: tradueix Victor Hugo, fa versos en català a l'àvia…

–Què me'n dieu, de la seva poesia?
–Que no m'agrada, és clar. I a vós?

–Pràcticament només l'he ensumada i no sento cap temptació d'acabar-m'hi d'acostar.
–En canvi, el seu valor històric és gran. El Gaiter és el nostre primer llibre contemporani 'gruixut' que s'aguanta i, a més, té el pròleg, que és tot un programa d'independència literària de Catalunya. Això, aquesta idea, ha estat cabdal.

–I del vostre pare, Antoni Rubió i Lluch, què me'n podríeu resumir?
–A la Divina Comèdia, que vaig llegir per primera vegada tota seguida l'any 1939, quan vaig quedar sense feina en ésser tret de la Biblioteca de Catalunya, uns versos em van impressionar:

'Questo che m'é a destra più vicino, frate e maestro fummi…'

Bé: canviant la paraula 'germà' per la de 'pare', els versos del Dant poden aplicar-se a les meves relacions amb el pare… Cada dia, un cop jo ja casat, vaig anar a casa seva. Fins a l'última hora vaig estar al seu costat. Quan es moria, retut, em va agafar la mà i em va dir: 'Jordi, que costa de morir!'.

–De la seva obra, de la seva tasca, què en penseu?
–Va tenir també una evolució. Vidal i Valeciano, mestre seu, li deia: 'Toni, has d'aprendre d'escriure, que ho fas molt malament'. Això volia dir que el pare s'havia de fer allò que en deien un 'frasario': copiar en una llibreta frases de Saavedra Fajardo, de Calderón, etc. Quan va publicar Los catalanes en Grecia, l'Yxart va dir: 'això està molt bé, però perquè escriu d'aquesta manera, aquest senyor?'. El meu pare li digué: 'Yxart, teniu raó i no ho faré mai més'. Això m'ha estat molt útil, a mi. A l'hora d'escriure, sempre hi he pensat… Va fer un treball erudit que crec aprofitable, si en traiem, és clar, les parts superades per la marxa del temps. Ja us he dit que va ésser pare i mestre, per a mi. […]

–Al·ludiu a la vostra vellesa. És com havíeu pensat?
–Oh, no! Sempre havia cregut que seria per a mi com un repòs: llegir, escriure cartes als amics antics… I ja ho veiem: estic embolicat dins un bullit que no s'acaba, no em trec la feina del damunt i treballo sense descans… Em rodegen els fills de la segona etapa, que ja veieu com entren i surten pel meu despatx…

–Tot això, però, us desagrada?
–No! Ben al contrari. Visc, actuo, com si mai no m'hagués de morir.

–Ah! una cosa: què era, el vostre besavi?
–Un impressor i llibreter de vell, pobríssim.

UNA IDEA DE LA CULTURA CATALANA

–Una idea em va llegar també el meu pare i us la vull dir, malgrat que avui molta gent no la considera bé, però jo sí.

–Expliqueu-me.
–Que cultura catalana ha estat i és tota manifestació escrita del nostre temperament i del nostre esperit.

–Sí, però… què voleu dir?
–Llull va escriure una gran part de la seva obra en llatí, Vives la hi escriví tota, Piferrer ho va fer en castellà: són escriptors catalans com qualsevol altre que hagi escrit només en català. El meu pare veia la cultura com una manifestació, insisteixo, del nostre esperit, sigui en la llengua que sigui, i jo també ho veig així. Mai no ens han tirat en cara que escrivíssim en provençal: sovint no ha estat a la nostra mà, a la de cadascú, d'escollir la llengua. Va tenir també, el pare, una visió universal, general, de la cultura catalana, que veia tant aquí com en homes i manuscrits que havien habitat o eren a terres o dins biblioteques espargides arreu del món.

–Possiblement interessa que reblem una mica més aquest concepte vostre de cultura catalana, al qual, d'altra banda, heu al·ludit diverses vegades, la darrera al vostre recent article de Serra d'Or "Poesia neoclàssica i pre-romàntica".
–Sí. És un problema que ha estat creat per diverses persones i que per a mi no ho és. Jo escric tan bé com sé el català i el castellà, quan cal. Encara que avui estem en una època de lluita i hàgim de defensar la nostra llengua fins a l'extrem que calgui, no tenim dret a mutilar ni la nostra cultura ni de cap escriptor col·locat a segon ordre el que tingui d'escrit en castellà amb esperit català. És una posició absurda. No hem de perdre la fe en la llegua, no hem de cedir ni una passa, hem de lluitar sense por per la llengua catalana. És la nostra llengua. I us ho dic jo que he viscut el Congrés de l'any 1906, ja. No hi ha d'haver cap dubte ni error per aquest costat, que quedi clar. […]

LA BIBLIOTECA I LA UNIVERSITAT

–Heu estat l'home que va bastir la Biblioteca de Catalunya, actual "Biblioteca Central" o quelcom així
–Sempre m'havien agradat tant, els llibres de petit! Era com el bibliotecari del meu pare. Entre les primeres idees que va tenir l'Institut,, hi figurava una gran biblioteca: En Ramon d'Alòs-Moner, en Martorell i Trabal, jo, guiats per l'Institut, vam començar a manegar llibres. Després va ésser comprada la biblioteca del Marià Aguiló: quants volums van entrar, Déu meu! En Massó i Torrents ens agombolava. En Pijoan, com deia l'Ors, tocava la trompeta a la Vall de Josafat. L'Ajuntament i la Diputació ens van donar subvencions… Jo vaig marxar a l'Alemanya per acabar d'aprendre l'alemany i a Hamburg em van oferir un lectorat d'espanyol. Hi vaig passar tres semestres. Allí em va escriure en Prat de la Riba per dir-me que calia ordenar tots aquells llibres i que jo era el seu candidat. Vaig acceptar.

–I què vau fer, en fer-vos càrrec del magatzem?
–El mateix que feu vós en escriure un article o una novel·la: mirar de fer-ho bé.

–En rigor, no queda cap altra alternativa.
–Us advertiré, però, que quan vaig arribar ja havien catalogat molt i que, al cap i a la fi, no hi ha cap mèrit meu, en l'assumpte d'endegar la Biblioteca. Va ésser allò que si fa bon vent, s'infla la vela. Tot va col·laborar a fer que les coses anessin bé. Quin esperit que hi havia! Arribaven llibres de pertot i la gent tenia una ànsia immensa de llegir. Treballàrem, treballàrem molt…

–Devia produir una sensació estranya, veure créixer aquell doll de cultura…
–Va ésser com reconquerir una part de Catalunya, això de recollir llibres d'aquí i d'allà. Sí, com el vent: quina confiança, que teníem tots, d'anar endavant! Un dels sàtrapes de l'Institut va dir: 'Amb poc espai bastarà, només vindran els de l'Ateneu'. I la joventut se'ns hi llançà en tumult! Avui passa igual. La biblioteca com a instrument és una eina formidable, i cal que se'n vagin fent. La biblioteca-museu, però, no m'agrada gens.

–Després, quan l'Ors l'hagué fundada, vau fer l'Escola de Bibliotecàries, eh?
–Vingué després, sí. En Puig i Cadafalch deia que el Col·legi de França era eficaç perquè els mestres feien tertúlia amb els deixebles: la Biblioteca era una tertúlia. La Sala Blava era per als qui volien alguna cosa més que la simple lectura. Avui és el que hi fa falta, a la Biblioteca… L'Escola de Bibliotecàries va ésser una branca necessària per al creixement natural del cos. Jo i els meus amics hi vam posar molta fe, molta, en la Biblioteca de Catalunya!

–I vingué el final…
–Sí, va acabar la guerra i em van cessar. Vaig fer una instància de reposició, que mai no em va ésser contestada. És clar que si jo hagués fet genuflexions… Al cap de set o vuit dies d'haver-la tornat a inaugurar, vaig anar-hi com a simple lector. Durant la guerra l'havíem traslladada del Palau de la Generalitat a l'Hospital de la Santa Creu, que és on va ésser feta la inauguració. Estic content que el cor no em bategués. Va ésser un cop fort, però el vaig aguantar bé, sí.

–Tenim, paral·lelament, el vostre exercici a la Universitat.
–Que ha estat breu, res: fins que no em van fer professor de la Universitat Autònoma, no vaig ésser més que un professor interí. Ensenyava bibliologia i un curs d'investigació de literatura espanyola. I ajudava el meu pare als Estudis Universitaris. […]

–I als Estudis Universitaris Catalans?
–El meu pare en va ésser el primer professor de literatura catalana. Era un home feble de salut i a poc a poc es va anar refiant de mi. Hi havia anys bons, amb molts i excel·lents alumnes, i anys febles… Però quan un ho veu amb perspectiva, és força indulgent: va ésser un gran laboratori, allò… Després de la guerra vam continuar a casa meva, al voltant de la taula del menjador. Als setanta anys vaig plegar.

–Per què?
–Perquè els vells han d'estar a casa. Vulgues o no, penses distint dels nois. Als joves no se'ls ha de posar en el compromís d'haver-te de respectar pel que has significat i per la simpatia que puguis inspirar. Han de 'creure' en tu, o ho has de deixar córrer. […]

–L'any 39, sense la Universitat ni la Biblioteca, vau quedar al carrer, suposo.
–Sí, durant un temps vaig poder anar tirant amb uns diners que tenia al banc. Poca cosa, però. I les bibliotecàries, el mateix 1939, em van demanar que els fes unes classes. Suposo que ho van fer perquè sabien que no tenia feina ni res. Com que llavors llegia el Dant, com us he dit, els vaig parlar de la Divina Comèdia. Afigureu-vos! Després vam anar continuant dues vegades més la setmana, ja amb altres temes suposo que més vius. En dèiem la Catacumba, d'aquelles classes… Moralment, això i els Estudis Universitaris al voltant de la taula, van ésser un gran ajut. Encara que jo no he estat mai un pessimista, en aquest aspecte.

–I us bastava, per a viure, això?
–Ca! El desembre del 39 vaig entrar a can Salvat: va ésser la meva solució. Jo havia trucat ja a moltes portes per a demanar col·locació, però ningú no me'n donà. Bones paraules, en canvi, les que vulgueu. […]

SOBRE LA DECADÈNCIA

–És considerat important, senyor Rubió, el vostre treball sobre literatura catalana dins la Historia de las literaturas hispánicas.
–La Biblioteca va ésser una conjunció dels polítics i dels erudits. Jo m'hi vaig trobar, només. Aquí en Díaz-Plaja em va encarregar uns capítols, que he fet tant bé com he sabut. Vivim una època d'inflació. La literatura espanyola clàssica a la mateixa obra és feta per en Valbuena: com que ell ja tenia publicacions sobre el tema, la gent n'ha parlat poc. Però com que sobre això meu a penes si hi havia res, se n'ha parlat més. Vet aquí.

–Sigui com sigui, podem dir blat perquè ja és al sac…
–Bé. Mireu: he fet l'Edat Mitjana fins a Bernat Metge; el XV, el XVI, el XVII i el XVIII; i ara faig el XIX, que cobreix des d'Aribau fins a Verdaguer. Però estic encallat. Hi ha tantes coses! Si tinc salut, això no obstant, aquest estiu l'acabaré.

–Quin tipus d'encallament teniu?
–En primer lloc, jo sóc una persona mudable. El meu fill Jordi va venir dos anys a classe amb mi. El segon any em digué: 'Pare, aquest Ramon Llull que ens expliques ara és diferent del que ens vas presentar l'any passat'. I era cert. Les idees canvien. Un va modificant l'opinió segons transcorre i canvia la vida… A mi, a més, m'apassiona el fet humà: la vida de Ramon Llull, per exemple, m'engresca. I àdhuc, gosaria dir-vos que de Verdaguer m'interessa més el seu drama humà que no l'obra literària… […]

–Quins són els eixos entorn dels quals us heu mogut més?
–No ho sé, no ho sé, tinc la impressió que he anat una mica pertot sense centrar-me en res. No ho sé… El que sobretot m'ha interessat és l'evolució i l'ambient de les cultures. Segurament per influència del meu pare, he estudiat l'obra juntament amb l'autor dins la seva època. I no sols les obres d'autors literaris, sinó també les dels qui s'havien de guanyar la vida escrivint, com els secretaris dels reis, veritables ministres. Em dol que ja no tindré temps d'esbrinar-ho bé… Però d'altres en vindran… Mirant aquests papers al marge de la, diguem-ne, història literària reconeguda, aneu descobrint un món. I jo no sóc tan bon llatinista com seria desitjable per a entrar al XV, al XVI… Un món, sí, i sorprenent. Què us diré? A Messina hi havia un dels grans centres de la cultura mediterrània. Tenien monestirs on encara es parlava grec: Boccaccio n'aprengué d'un frare d'aquells. Hi havia allí una clau cabdal per a penetrar al món antic. Nosaltres, catalans, no en vam captar pràcticament res i de Sicília només vam portar blat… Penso que, almenys, he donat una visió real de les coses. […]

L'AVUI

–I com veieu la situació actual de la llengua?
–Oh, anem per bon camí! Fins i tot l'ús social està força reconquerit. Si podem tenir l'escola, estem salvats. Cal, abans, que puguem formar un bon personal pedagògic, però. L'ús social, per precisar més, està pitjor que quan jo era jove, però millor que vint anys enrere.

–I el conreu literari?
–Podem comparar-lo amb el del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, durant el qual hi va haver una gran revifalla. La d'ara, però, és superior. No sé si la qualitat serà excessiva, però la quantitat és fabulosa. Encara que dubto que els editors es guanyin la vida: es compra menys del que s'edita, en proporció, em penso. El que trobo a faltar és una crítica independent i preparada: la que actua a la premsa és d'un baix nivell esfereïdor, i, a més, sembla que les ressenyes es fan per quedar bé amb l'autor o amb l'editor. La crítica erudita i d'historiadors, en canvi, té gent de valor. Molts, però, es malgasten, i la Universitat no forma prou la gent. Quant a crítica especialitzada d'altura, no en tenim. Jo no sé si aquí podríem fer una revista d'idees, però ho dubto. L'escola crítica catalana encara no és feta i el meridià crític continua passant pel castellà. El que ens cal, creieu-me, és una massa compacta de lectors per sota nostre, que compri llibres i creï de mica en mica un estat d'opinió. Jo tinc confiança que ho arribarem a aconseguir, però no sóc cec davant la realitat del que posseïm.

–Sembla que, nosaltres també, caminem cap a una societat de consum…
–Potser és un disbarat el que ara diré: si la societat de consum ens lliga, ens endogala, fem-la petar. Si hem de sacrificar la llibertat, la independència, pel consum, destruïm-lo. Quan Ramon Llull se n'anava al Concili de Vienne va trobar un jove que també s'hi dirigia. Llull li preguntà el perquè. L'altre li va respondre: 'Tinc un oncle bisbe que hi és i potser em farà prebendat'. Ramon s'irrità: caldria defensar la justícia abans que les prebendes, li vingué a dir. No sé quina alternativa hi ha entre la societat de consum i la socialista. Però les inflacions de la de consum, materials i espirituals, no em satisfan. Mireu ara tot el que s'ha organitzat amb aquest Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que m'han atorgat. I que agraeixo. Em desagrada, però, tot això: ho trobo excessiu. Ja sabeu, des que ens vam conèixer, fa uns anys, que m'ha agradat molt de parlar amb vós com a amic. Però que feu aquesta entrevista, em deixa descontent. És la inflació buida, absurda."

(Baltasar Porcel: "Jordi Rubió, entre l'erudició i la vida", Serra d'Or (Barcelona), núm. 116, maig del 1969, p. 31-38)