"Tota aquesta seva enorme activitat, feta amb competència i honradesa, fou realitzada amb un mètode rigorós que, amb el temps, sofrí una evolució força sensible. En efecte: Rubió, format dins els esquemes positivistes més ortodoxos, fidel sempre a la lliçó del document i de la lletra, ha estat, no pas un investigador d'idees preestablertes i d'intuïcions brillants, sinó un treballador pacient i minuciós que, només a través d'una cadena de fets tangibles, s'ha arriscat a construir grans panorames i a assentar interpretacions de llarg alè. Tanmateix, per a Rubió, sobretot després de les violències desencadenades per la Guerra Civil i les seves conseqüències, els documents d'arxiu i els textos literaris només han tingut sentit en funció dels homes, modestos o no, que els havien pensats o dels ambients, brillants o més opacs, que els havien fets possibles. Així, Rubió assolí de superar la metodologia positivista clàssica i fer-se'n, una de pròpia, segura i eficaç, que ha posat en consideració, alhora, la voluntat individual creadora i les forces sociològico-culturals més obscures."

(Joaquim Molas. "Un investigador honest i eficient", Serra d'Or (Barcelona), dins "Monogràfic. Homenatge a Jordi Rubió", núm. 4, abril del 1967)

* * *

"Seria inesgotable de contar les delicadeses del doctor Rubió. D'antuvi, com evitava de parlar del seu ostracisme. I a fe, que bé prou que se n'hauria pogut plànyer! L'home que havia laborat tant per aquella exemplar Catalunya cultural del primer terç del segle, treballava ara en una editorial, com un assalariat més, encara que hi tingués un càrrec de responsabilitat. Només hi feia al·lusions indispensables; per exemple: parlant-nos del funcionament de la Biblioteca, en un aspecte determinat, de l'època que ella n'era el director; o recordant-nos la visita d'un savi estranger, abans de 1936 (perquè així venia a tomb, en una lliçó), etc. Això anava unit a la seva il·limitada capacitat d'escoltar les dificultats d'altri, baldament fossin de la mateixa mena que les seves… Justament ací tenim la clau dels elogis amb què, generós, sadollava els altres, fins a fer-los enrojolar. I parlo per experiència. La seva modèstia, ja proverbial, li féu refusar els homenatges, àdhuc mant Doctorat Honoris Causa. I quan no podia fer-hi res, en restava ben contrariat. El 1969 li fou atorgat –n'era l'estrena– el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Jo formava part del jurat. I bé, tan bon punt anàrem a casa seva, a comunicar-li-ho (i a fer-li passar, doncs, una mala estona), la seva muller em digué quelcom així: 'ja heu estat ben agosarats, de donar-li el Premi, coneixent-lo com el coneixeu!'. El doctor Rubió era així. Com era també mirat i escrupolós, davant la possibilitat que algú dels seus obtingués, pel seu nom, alguna distinció: la més petita insinuació en aquest sentit era rebutjada per ell amb tota energia."

(Antoni M. Badia i Margarit. "Ciència i Humanitat", Serra d'Or (Barcelona) dins "Monogràfic. Dos aspectes de Jordi Rubió i Balaguer", núm. 286-287, juliol-agost del 1983, p. 30)

* * *

"Els treballs de Rubió sobre l'obra literària lul·liana són, sense cap mena de dubte, els més notables de tots els que va dedicar al beat, entre altres coses perquè els va dur a terme en una etapa avançada de la seva carrera professional, quan la seva maduresa crítica havia adquirit el màxim grau. Els trenta anys i escaig que ens separen de la redacció d'aquests treballs amb prou feines han aconseguit de llevar-los actualitat; però, encara que això s'arribi a produir algun dia, quan fem la història del descobriment de la teoria lul·liana del literari, l'aportació de Rubió continuarà tenint el mateix valor que va tenir quan sortia de les seves mans, perquè es tracta, ni més ni menys, que d'un clàssic de la crítica."

(Lola Badia. "Pròleg" a RUBIÓ, J. Ramon Llull i el lul·lisme. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Abadia de Montserrat, vol. 2, 1985)

* * *

"Tots els qui hem tingut el goig, i la fortuna, d'haver-hi estat deixebles seus –els més vells, com a alumnes de la càtedra d'investigació de literatura espanyola; els més joves, ara amb un sentit purament relatiu, en la de literatura catalana, a la primera Universitat Autònoma– reviurem, sobretot amb la lectura dels quatre capítols darrerament al·ludits, l'halo enlluernador i la serena alenada del seu mestratge: el domini dels temes, l'amplitud d'horitzons i de doctrina, la clara distinció entre el que ell considerava ja segur i allò que encara queia en el camp molt més ampli de la problemàtica i del dubte, i sobretot aquella seva constant mixtió, quasi alquímica, de les lletres amb la història i la cultura generals."

(Miquel Batllori. "Pròleg" a RUBIÓ, J.: Humanisme i Renaixement. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Abadia de Montserrat, vol. 8, 1990)

* * *

"Si bé el doctor Rubió va ser essencialment, vocacionalment, un pedagog, un gran professor, amb uns dots i una habilitat especial per a la docència, també va ser un extraordinari bibliotecari. Com a professor i com a bibliotecari, fou un home que va saber engrescar i il·lusionar tant els seus alumnes universitaris com les bibliotecàries. Per aconseguir això –a part dels seus vastos i profunds coneixements humanístics, que el convertiren ben aviat, ja de ben jove, en un home de poderosa personalitat, respectat i alhora estimat per tots els que tinguérem la sort de tractar-lo–, va saber servir-se, a més, d'una innata predisposició per relacionar-se amb les persones i guanyar-se-les per a entusiasmar-les amb allò que els proposava o suggeria de fer –era la seva manera de manar–, tant a l'aula com a la biblioteca. Cal dir que una clau, no pas l'única, del seu èxit amb els seus col·laboradors bibliotecaris, i amb els seus alumnes a la Universitat, va ser que sempre va predicar amb l'exemple."

(Amadeu J. Soberanas. "Pròleg" a RUBIÓ, J.: Sobre biblioteques i biblioteconomia. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Abadia de Montserrat, vol. 12, 1995)

* * *

"És, sens dubte, el d'ambient el concepte clau del seu pensament literari: 'un dia un amic meu em preguntava quin interès trobava jo en la revisió de folis i folis de registres dels arxius, o en la lectura de pàgines avorrides de pròlegs i censures de llibres, o bé de relacions de solemnitats públiques dels segles barrocs. «Cerco ambients», vaig contestar-li. «Llavors, va dir ell, no feu estudis de literatura sinó d'història.» Confesso que en aquest cas, tot és història per a mi'. Pot afirmar-se, així, que Rubió, més que per la 'història de la literatura', es decantava per la 'història literària' o –potser més entenedorament– la 'història de la vida literària'."

(Jordi Malé. "J. Rubió i Balaguer, molt més enllà del positivisme", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 148, febrer del 2000)