—D'on li va sortir la idea d'aquesta novel·la?
—Aquesta novel·la no és gaire diferent de les anteriors: hi ha una recerca de la identitat del protagonista, hi ha un viatge del protagonista entre el meu lloc natal, les terres de l'Ebre, i Barcelona, i hi ha uns conflictes sentimentals que marquen la vida no només d'un dels protagonistes sinó de diversos. La novetat és la utilització d'una anècdota històrica per construir més a fons que mai la identitat del protagonista. En realitat el llibre és la història d'un nen que es perd i per trobar el camí ha d'anar fins a 250 anys enrere, dit d'una manera abrupta. Jo he jugat, de petit, en aquests pocs vestigis que queden del projecte de la ciutat de Carles III, i hi va haver un moment en què ho havia oblidat però en canvi coneixia els estudis que han anat sortint els últims 25 anys sobre el tema. Després vaig adonar-me que aquest escenari del joc infantil i el projecte de Carles III lligaven i que tenien molt a veure amb mi. Hi havia un gran material novel·lesc i podia donar lloc a una història de ficció, recerca i aventura en què l'element històric hi té un paper però que no deixa d'estar situada dins l'engranatge de recuperació de la identitat del protagonista, o d'invenció de la identitat, que potser ve a ser el mateix.

— Juga amb els noms dels dos protagonistes: Emili Rossell i Andrea Roselli porten fàcilment a Emili Rosales...
—Sí, aquest és un element essencial del joc. Escriure una novel·la és fer creure al lector que el que li expliques és veritat, i el lector accepta les regles del joc. Li hauria pogut posar el meu nom, però això hauria estat identificar-lo massa amb mi, i hi ha un alt percentatge del personatge que no hi té a veure.

—Fins a quin punt s'identifica vostè amb el personatge?
—És una ampliació, una tergiversació, un joc amb les quatre coses que tinc o sé, però és molt més que jo. La novel·la et permet ser un altre, o molts altres. En aquesta novel·la hi ha dos personatges fonamentals, un del present i un altre del segle XVIII. El que tenen en comú l'arquitecte italià del segle XVIII i el galerista català contemporani és que estan marcats per tres assumptes: les relacions amoroses, afortunades o no, la relació amb el poder, molt més clara en l'arquitecte il·lustrat, i la relació amb l'art, que és completament essencial per a tots dos, com a salvació i com a font d'intrigues i desengany, però finalment amb una reconciliació amb la potència plenificadora de l'art.

—Són dos personatges que busquen un lloc al món...
—Són especialment viatgers... Andrea Roselli fa un periple des de l'Arezzo natal a Roma, Nàpols, Venècia, Madrid, Sant Petersburg, el delta de l'Ebre... Es desarrela per arrelar-se on ell vol: d'alguna manera es crea una identitat. Té un gran neguit per saber qui és ell mateix i això li crea una gran inseguretat. El personatge contemporani no és gaire desarrelat, però comparteix aquesta angoixa vital per saber qui és ell.

—El component d'identitat de les Terres de l'Ebre és molt fort i particular...
—Les Terres de l'Ebre tenen una identitat, i més enllà, amb el Maestrat i els Ports de Morella, aquestes set comarques tenen una identitat perfectament viscuda pels seus habitants, de tipus ancestral, gairebé tribal, molt fort. Quan estan a Barcelona els uns i els altres saben que són uns dels seus. La gent de fora no ho ha percebut fins fa poc, però és un sentiment de pertinença molt potent. D'altra banda, és una societat que fins fa 25 anys ha estat més endarrerida que la resta de Catalunya, és la primera vegada en la història recent que el nivell de benestar i cultural de les Terres de l'Ebre és el mateix que el de Catalunya, i això ha coincidit amb un conflicte que les ha posat en primer pla, tot i que de manera enganyosa: el Pla Hidrològic s'ha convertit en un interès per a la lluita electoral, però el que passi o deixi de passar a les Terres de l'Ebre no és un interès genuí dels polítics. Amb aquest primer pla s'ha pogut observar millor aquesta cohesió sociològica tan potent. Estem davant d'un problema de dèficit cultural. Si les Terres de l'Ebre haguessin aconseguit crear una imatge cultural d'elles mateixes, si Sebastià Joan Arbó no hagués estat gairebé l'únic ni tan tardà, és a dir, si haguessin tingut una literatura des de la Renaixença com va tenir-la el Pirineu, l'Empordà i Barcelona, l'imaginari cultural de les Terres de l'Ebre hauria impedit que ningú qüestionés el seu paisatge. La cultura inventa el paisatge, i no a l'inrevés, i les Terres de l'Ebre no han estat capaces de crear una imatge cultural que en moments complicats serveixi com a autodefensa, l'han creada molt tard i de manera molt dèbil. Amb tot, avui hi ha un cert renaixement cultural a les Terres de l'Ebre, encara que sigui tardà. S'ha creat a tot Catalunya la consciència que les Terres, i el Delta sobretot, són una part essencial del patrimoni català.

—Un dels seus personatges assegura que no té tan clar que està contra el Pla Hidrològic...
—La novel·la no reflecteix només les meves idees sobre aquests tema, que he exposat en nombrosos articles, sinó les de personatges versemblants de carn i ossos, que tenen contradiccions i que de vegades es veuen obligats a dir unes coses davant d'uns i unes altres davant d'uns altres. A través d'això he intentat de mostrar la complexitat d'una persona, que aquí resulta que és un polític. He volgut utilitzar el conflicte polític per mostrar la complexitat de la persona, no utilitzar la persona per defensar unes idees.

—¿Segur que no es farà el Pla Hidrològic?
—Hi ha uns fets indiscutibles. Un és que qualsevol detracció d'aigua nova acabarà amb el Delta, perquè ara sense treure'n aigua ja està reculant. Un altre fet igual d'objectiu és que hi ha uns milions de persones al sud de Catalunya que tenen mancances d'aigua. Com se soluciona això? Sembla que hi ha opcions per compatibilitzar les dues situacions, però podria ser que en un futur algú decidís tornar a recórrer a l'aigua de l'Ebre. Afortunadament, el govern que hi ha ara ho ha aturat.

—La novel·la relata la fundació mítica d'una ciutat que no existeix...
—El rei Carles III és el mandatari que fa excavar Pompeia, el seu descobridor, i per tant el descobridor d'una ciutat invisible. Alhora, és qui al final del seu regnat no edifica la seva ciutat, que es converteix en invisible. No oblidem que la descoberta de Pompeia canvia la cultura europea, és un xoc de grans proporcions sobre les idees estètiques del moment. A banda de tot això, m'interessava aquesta història de la ciutat que s'idea i no s'edifica com a metàfora: la ciutat invisible no és només aquesta ciutat física sinó l'estàtua interior del personatge, la seva ànima, la seva veritat, que ha de buscar al llarg del llibre.

— Al llibre l'art és un aglutinador del poder...
—L'art és una sublimació de la realitat, i sovint aquell que prospera socialment intenta sublimar a través de l'art la seva existència social. Això ha donat grans resultats, tot i que sembla que desafortunadament avui els rics no tenen aquesta necessitat d'envoltar-se d'art, la qual cosa perjudica els artistes. Al voltant d'un pintor s'arremolinen interessos diferents: econòmics, polítics, personals...

—I segons la novel·la també negocis immobiliaris i tràfic de drogues...
—És absolutament imaginària, una connexió d'aquesta mena, tot i que cada setmana apareixen notícies que al Delta s'hi decomissen partides de droga. I el boom immobiliari també és un fet, ara mateix, com ho ha estat abans en d'altres zones com la Costa Brava. Són fets sociològics del moment que donen uns personatges i unes situacions molt vius. Del nostre temps el que està viu és això, per a bé o per a mal.

Narcís Oller parlava de la borsa, i el que ara congrega gent al voltant de festes són aquests fenòmens.

— Moltes novel·les recents miren la realitat de prop. La novel·la abstracta queda cada cop més lluny?
—La realitat i la història cultural són tan riques que permeten triar tant com en el camp de la imaginació, i per tant permeten de construir a partir de trossos de la història cultural, però no crec que s'hagi acabat la narrativa de situacions abstractes. Potser ara està més en voga la realitat, però a mi això no m'ha preocupat mai; aquest llibre el vaig començar a parir fa cinc anys, quan aquest auge no havia començat. Hi ha excel·lents novel·les d'una mena i de l'altra. És possible que hi hagi una demanda dels lectors d'atansar-se al seu univers cultural, ja siguin fets històrics o artístics, a través de la ficció. A la meva novel·la, l'anècdota històrica queda absolutament supeditada a la construcció de la identitat del protagonista de l'actualitat, i només apareixen en la mesura que hi tingui a veure.

—¿Va viure igual que el seu personatge la vinguda del poble a Barcelona?
—Vaig venir a estudiar filologia, i a partir de llavors he viscut a cavall entre Barcelona i les Terres de l'Ebre, a part d'un any que vaig viure a Londres. Per a qualsevol escriptor català Barcelona és la capital on ha d'anar, és així de clar.

—¿No s'imagina vivint a Sant Carles, ara?
—No, perquè també sóc editor, i Barcelona ofereix oportunitats culturals que no hi ha en un poble, que ofereix coses a les quals no he renunciat perquè hi vaig molt sovint.

—Com viu l'allunyament del poble?
—Per a mi el fet de ser de fora de Barcelona és una gran oportunitat. Disposo d'una quantitat de material narratiu simplement pel fet de ser d'un poble llunyà amb una certa idiosincràsia. És una combinació molt creativa. Barcelona és estimulant però també angoixant, de manera que per a mi també és indispensable poder fugir.

—¿Sant Carles sempre serà casa seva?
—Sí, i en el fons és un dilema no resolt, i potser si el resolc no podré escriure més novel·les... Quan acabo una novel·la m'adono que en el fons sempre hi ha una ansietat sobre el tema d'on ets. És una qüestió realment viva, per a mi. També resulta que l'evolució que estan seguint els pobles del litoral fa que tots s'assemblin més els uns als altres, i podria ser que arribés un moment que anar-hi ja no tingués el mateix efecte balsàmic.

—Viuria en la nostàlgia...
—Sí, però encara no hem arribat a aquest punt. Amb tot, algú que no hagi viscut al poble els últims trenta anys li costarà de reconèixer-lo... Hi ha una part del poble que no s'ha transformat, la idiosincràsia es pot reconèixer perfectament perquè mai el turisme o els forasters han desbordat la vitalitat pròpia del poble, encara.

—L'aïllament també preserva, no?
—Sí, però de tota manera, bona part de la literatura que més m'ha interessat va sobre això, com El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, el Camí de sirga, de Jesús Montcada, algunes de les novel·les de Baltasar Porcel sobre la Mallorca d'un determinat moment... Es tracta de com a partir d'un món bastant tancat, fins i tot potser claustrofòbic, tu crees un món novel·lístic.

—Se li ha retret que la seva novel·la és una mica espectacular...
—Sobre aquest tema he rebut els més grans aplaudiments i els xiulets més forts, i l'única resposta que tinc és el que he escrit. A l'editorial alemanya, la francesa i l'espanyola que l'estan traduint els sembla molt bé, i a molts lectors, també. Per a mi l'exigència literària és el primer en una novel·la. També crec que una novel·la ha d'explicar una història. Comprenc que hi hagi gent per a qui la concepció estètica bandegi que una novel·la pugui explicar una història, no tinc res a dir-hi però no és la meva concepció. M'interessa que hi hagi personatges als quals els passin coses, que viatgin, que tinguin contradiccions, que s'enfrontin a dilemes, que topin amb el poder de tant en tant o que l'exerceixin... Això és als meus llibres i ja n'està plena la gran literatura com ara La Cartoixa de Parma, Guerra i pau i les novel·les de Dumas i de molts autors contemporanis.

—Va començar escrivint poesia. Què queda de l'Emili Rosales poeta?
—Moltíssim: els meus millors poemes són a les novel·les, sens dubte. El traç poètic s'ha incorporat a la novel·la, i crec que és esplèndid. No vull dir que la poesia no hagi d'adoptar la forma tradicional que té, però hi ha novel·les al segle XX que contenen grans poemes. A les novel·les de Faulkner hi ha la gran poesia del segle XX, fins i tot millor que grans poetes, o hi ha novel·les de Mercè Rodoreda en què hi ha boníssima poesia catalana, i paràgrafs de Josep Pla que per a mi són la millor poesia catalana del segle XX. La novel·la s'ha convertit en una gran esponja que ho incorpora tot. És el gènere que triomfa a la nostra època perquè és capaç de fagocitar-ho tot: la poesia, l'assaig, les memòries, els viatges... Això no vol dir que un dia jo no pugui tornar a publicar un llibre de poemes normals.

—Al llibre trenca una llança a favor del sentiment religiós...
—Bandejar l'espiritualitat de la vida d'una persona és tan bèstia com bandejar-ne la sensualitat. La croada antireligiosa és tan absurda i empobridora per a qui la pateixi com la croada fonamentalista, són dues cares de la mateixa moneda. El món intel·lectual i literari funciona sovint a través de tòpics, i un d'ells portat fins a l'extrem és que l'Església catòlica o els catòlics són d'una sola manera, és una caricatura. L'Església catòlica és l'únic club en què el 99 per cent dels afiliats estan en desacord amb el que diuen els seus dirigents.

(Francesc Bombí-Vilaseca. "La cultura inventa el paisatge", Avui. "Cultura" (Barcelona), 14 d'abril de 2005)