"Des de fa un cert temps, la recuperació de la memòria històrica més recent a través de la novel·la s'ha revelat com un filó literari i editorial de primer ordre. En l'àmbit de la literatura castellana, n'hi hauria prou d'esmentar el cas de Soldados de Salamina, que revisita el tema dels vençuts i els vencedors i, de passada, ofereix als primers l'oportunitat de fer un examen de consciència prou saludable i catàrtic, si més no pel que fa a la història cultural peninsular. Des de paràmetres estètics diversos i amb notable saviesa narrativa, Pa negre i Les veus del Pamano, en la nostra llengua, tracten també la dolorosa qüestió de la postguerra. I són, certament, novel·les poderoses. Però recuperar aquesta època conflictiva, contradictòria i relativament propera és una feina quirúrgica d'alt risc i, a parer d'aquest cronista, si és que realment se'n vol tenir una visió equilibrada, cal també posar a l'altre braç de la balança novel·les tan completes, rotundes i oblidades com ara Incerta glòria, de Joan Sales.

Aquest preàmbul no tindria justificació si no fos perquè ens mena de dret cap a un altra qüestió que em sembla essencial per entendre el sentit de La ciutat invisible, d'Emili Rosales: en darrer terme, ¿fins a quin punt hem de ser -o, simplement, volem ser- esclaus d'un passat que no ens presenta altre futur que el de ser víctimes? Des d'aquest punt de vista, la manera amb què Rosales s'encara al passat i a la història és ben diferent i personal. Cap al final de la novel·la que avui ressenyem, Emili Rossell, el protagonista i narrador, escriu aquestes paraules: "Si la història han de ser les ordres que algú et dicta des d'un punt o altre del passat, no em convé. M'atreu si constitueix una passió que m'agita i em projecta, si em nodreix i em tensa. Si em crea. Si em creo. Si no, representaria el mer acatament de la tragèdia".

I és precisament per aquesta voluntat de fer-se i de crear-se en la història que l'Emili Rossell, un galerista barceloní natural de Sant Carles de la Ràpita, comença a investigar a partir d'unes memòries de l'arquitecte italià Andrea Rosselli. La novel·la s'estructura a partir de dues històries paral·leles: l'una situada en el present més actual; l'altra, en el segle XVIII. En totes dues línies argumentals, el ritme narratiu està sàviament pautat i, de mica en mica, els fils de les vides de tots dos homes -l'Emili i l'Andrea- aniran trenant-se fins a formar una sola corda. Més enllà de l'interès que desperta en el lector l'evolució dels fets i el misteri històric, al mapa que, al final, dibuixa la novel·la hi ha territoris comuns prou interessants. D'una banda, les relacions entre l'artista i el poder, entre la sensibilitat estètica i la praxi política. Si l'Emili Rossell del segle XXI ha de conviure amb polítics bicèfals o narcotraficants disfressats de constructors, que estenen el seu domini damunt les Terres de l'Ebre, l'Andrea Rosselli del XVIII ha de doblegar-se davant les intrigues cortesanes i el despotisme il·lustrat dels monarques de l'època. I és que potser en això els temps no han canviat. L'oncle i mentor de l'Andrea li adreça aquest consell -ben vigent-, en referència als poderosos: "Treu-ne el profit que puguis, però no perdis de vista que els nostres interessos són diferents dels seus".

L'altre àmbit en què es pot resseguir un itinerari paral·lel és el de l'aprenentatge vital i amorós: a cavall entre la raó il·lustrada i el romanticisme incipient, l'arquitecte italià Rosselli acaba renunciant a la vida cosmopolita i busca el recer d'un port segur; i l'Emili Rossell, guarit de patologies urbanes i d'amors fugissers, retroba un amor antic en una terra i un mar que són els seus. I ho fa al marge de la seva història personal més recent, renunciant a remenar la realitat estòlida i grisa d'una postguerra que no ha triat. La ciutat invisible (les ruïnes del Sant Carles il·lustrat que no va ser mai) és l'esperó dels somnis i dels desitjos. I ho pot ser perquè és invisible i no existeix. S'ha de crear. Perquè, com diu el narrador (i, tal vegada, l'autor), cal "inventar el món perquè el món sigui teu, o simplement perquè tu siguis en el món"."

(Josep Pelfort. "Les ruïnes del somni", Avui. "Cultura" (Barcelona), 10 de març de 2005)

* * *

En l'escenari de la lluita política del Pla Hidrològic i el creixement econòmic a les Terres de l'Ebre, Emili Rosales hi ha bastit 'La ciutat invisible', una aventura de recerca d'identitat amb el rerefons d'una història d'amor.

La novel·la, que va guanyar el premi Sant Jordi i que publica Proa, té dos temps narratius. L'un és actual, amb un protagonista que en primera persona indaga la seva identitat i l'acaba trobant en la recerca d'un quadre perdut del gran mestre de la pintura italiana Giambattista Tiepolo. El present del protagonista es va contrastant i aclarint amb el dietari de l'ajudant de l'arquitecte italià Francesco Sabatini, que amb Tiepolo van ser contractats pel rei Carles III per canviar la imatge de l'Espanya de finals del segle XVIII. Un dietari que explica el projecte de bastir a Sant Carles de la Ràpita una ciutat semblant a la Sant Petersburg zarista, i que es coneix com la ciutat invisible.

El protagonista té "una relació problemàtica i creativa amb el món de l'art, i també amb el món econòmic i sentimental, però en té poca amb el món polític actual. En canvi, l'univers de Tiepolo sí que té relació amb el poder de veritat, fa art per encàrrec del poder, es pot dir que fa un viatge de la Il·lustració al Romanticisme. El protagonista d'ara és una persona distanciada de la realitat i a través de l'art, al qual entra per protegir-se, acaba descobrint la seva ciutat invisible. És un romàntic en sentit moral", explica Rosales.

El Pla Hidrològic
L'altra batalla de l'Ebre que escenifica Rosales en la novel·la no és només la del Pla Hidrològic. És tant la de la contrucció fallida de la ciutat invisible del XVIII com la de la destrucció del paisatge. És la del tràfic de drogues, la del frau polític, la del canvi de societat viscuda en els darrers 30 anys, la de l'especulació urbanística i la lluita per l'afany d'ostentació. "M'interessava mostrar com a través de l'art es poden entrellaçar els diners amb el poder polític, l'econòmic i el cultural. Tiepolo és el símbol i el lloc on s'entrellacen aquestes passions".

El fet que el protagonista es digui Emili com l'autor de la novel·la només "és un joc literari de pirotècnia", diu l'autor. "He muntat una intriga per expressar qüestions que m'interessen però que no coincideixen amb la peripècia del protagonista", afegeix. La intriga de la novel·la creix amb els silencis de l'entorn, silencis sobre la ciutat invisible, sobre la Guerra Civil, sobre la paternitat: "Són silencis deliberats dins de la novel·la, perquè el protagonista no està disposat a seguir el guió de la tragèdia que l'envolta i amb això s'inventa una identidat. Gratar en els silencis és l'única cosa que el farà sobreviure a la tragèdia".

A Rosales l'ha sorprès satisfactòriament que desaparegués el Pla Hidrològic, però està convençut que a la llarga es farà, perquè "qualsevol govern del futur tornarà a posar el Pla sobre la taula". El que veu positiu és que el pla ha "posat les Terres de l'Ebre al nivell de les altres comarques catalanes, tot i que amb 30 anys de retard". L'escriptor creu que també es deu a un fet cultural: "Una cultura pròpia que hagués donat valor al paisatge hauria motivat que ningú s'hagués atrevit a destrossar el delta de l'Ebre. És com si algú volgués posar un parc eòlic dalt de la muntanya de Montserrat. Hi hauria una cultura popular que el rebutjaria".

Rebuig del victimisme
Rosales fuig del victimisme i no està d'acord que hi hagi hagut una marginació de les Terres de l'Ebre: "Un país ha de tenir indústries pròpies i fins ara no n'ha tingut". I en l'aspecte cultural, les Terres de l'Ebre van tenir un escriptor com Sebastià Juan Arbó "que va saber plasmar en la seva literatura la problemàtica d'aquestes terres, però la seva obra va ser víctima de la Guerra Civil i del conflicte de la llengua".

Emili Rosales està especialment content de la novel·la, "que li ha costat molts anys de treball i reflexió", i que ara tindrà ressò més enllà de les fronteres, ja que és la primera vegada que un llibre en català ja ha venut els drets d'edició al francès i l'alemany "abans de sortir en català". La novel·la serà publicada en versió castellana per Seix Barral el pròxim setembre.

(Jordi Capdevila. "Emili Rosales recrea a La ciutat invisible l'altra batalla de l'Ebre", Avui (Barcelona), 3 de març de 2005)