—La vostra poesia va ser feta bàsicament a la immediata postguerra. Va ser la poesia una defensa contra la repressió lingüística?
—Sí. Bàsicament vaig fer la majoria dels meus llibres de l'any 1940 al 1949. Creia que teníem una llengua i una cultura per salvar amb urgència dramàtica i tràgica i la poesia va ser un camí per salvar la llengua. Ara bé, també escrivia versos per una necessitat interna, una vocació poètica que tenia des dels deu anys.

—Aquesta actitud va fer que publiquéssiu el primer llibre en la clandestinitat.
—Gràcies a Josep Palau i Fabre vaig editar el 1944 clandestinament el llibre Sonets. Com que consideràvem que havíem de salvar el país a través de la llengua i la cultura, havíem de difondre l'obra. Malgrat la clandestinitat, el llibre va arribar a molta gent.

—El primer llibre en la clandestinitat i després no vàreu voler publicar en la legalitat.
—El gruix de la meva poesia va ser editada per l'editorial Selecta l'any 1951. I ara no es troba enlloc, ni en els llibreters de vell. Però sí que és veritat que tenia un llibre inèdit de poesia Tres cicles de retorn, fet del 1952 al 1959, que no el vaig voler publicar.

—Devia haver-hi causes importants.
—No vaig editar el llibre per la crítica dels anys 60. Era una crítica molt dura i molt polititzada, interessava més l'aspecte social, marxista de l'obra, que la poesia.

—Però si no hi havia crítica.
—Sí que n'hi havia. La revista Destino, per exemple. Els diaris. Després va sortir Serra d'Or, on la crítica també estava molt polititzada. No estava en les mans actuals.

—Em sembla que també depenia dels monjos de Montserrat.
—Crec que, en certa manera, als monjos se'ls va escapar el control de la revista. Aleshores no era un òrgan prou fiable en el sentit de la llibertat que necessita un creador, poeta i literat.

—Però els anys setanta continuàveu sense publicar.
—Va ser Josep-Vicenç Foix, amic meu, el que va insistir que edités els meus poemes inèdits. Aleshores vaig publicar algunes poesies del meu llibre inèdit i la crítica ho va silenciar. Però els darrers anys, escriptors i poetes amics meus han insistit que publiqués la meva obra poètica, entre ells Joan Perucho. Ara, Àlex Susanna me'l publica a Columna.

—A part de qüestions polítiques, no hi havia també un problema d'estil. Potser no entusiasmava el vostre formulisme?
—Els anys 50 es buscava un estil planer, realista, un estil de combat. es deia. No es creia en les formes, els crítics deien que la forma coaccionava la llibertat. En canvi, la meva poesia és formal. Jo penso que el treball de la forma és necessari per donar un contingut profund. Vaig decidir no publicar-ho fins que no s'hagués acabat aquesta situació.

—I ara bufen altres vents?
—Hi ha dues coses que crec que cal valorar. Per una banda és evident que tot ha canviat. Hi ha més llibertat política, més obertura i més diversitat. D'altra banda, abans de decidir publicar el llibre inèdit, me'l vaig mirar amb ulls crítics i vaig veure que el llibre tenia entitat, podia arribar a molta gent i vaig decidir publicar-ho.

—Creu que una poesia feta els anys de resistència pot arribar a les generacions actuals, formades en la cultura audio-visual?
—Ho crec sincerament i en tinc testimonis. He parlat amb gent jove, amb poetes d'ara, i la reacció d'ells és que es tracta d'una poesia difícil, però que hi pots trobar tot un món amb una sèrie de missatges molt ben connectats.

—Però el llenguatge d'ara no és el dels anys 50.
—I el llenguatge d'en Foix, que ho és el d'ara, i arriba a tothom? Penso que el poeta utilitza un llenguatge que després es converteix en el llenguatge de la comunitat. Una poesia serà més viva com més ric sigui el llenguatge. No es pot fer poesia amb llenguatge pobre com tampoc no es pot fer art pobre, amb material pobre. La meva poesia empra un llenguatge ampli, poc conegut, i a través d'aquest llenguatge es proposa un missatge.

(Jordi Capdevila: "Entrevista a Jordi Romeu i Figueras" [fragment], Avui, 20 de febrer de 1994)