Fa uns dies, a l’hora de pagar el dinar, em van portar el compte ficat dins d’un llibre, com si això fos una ocurrència que transformés el local en un lloc acollidor. Va passar a Londres i el llibre era una edició enquadernada amb tela vermella de Viatge sentimental de Laurence Sterne. Vam riure amb la cambrera, quina gràcia, oi?

Per què llegim? Un volum de més de mil pàgines amb els primers escrits de Mercè Rodoreda planteja aquesta pregunta d’una manera ineludible. Per què? Què converteix un volum enquadernat –que pot servir, com hem vist, per substituir el platet per posar la targeta de crèdit en un restaurant– en un objecte que no és mer objecte sinó la porta d’entrada a un món literari? L’acadèmia s’ha esforçat a construir una Rodoreda a mida del país que ha de representar, llegida i culta, indiscutiblement gran i comparable amb els altres grans autors de les grans cultures amb què ens volem comparar. Però la literatura no és construïda com una grandesa imponent perquè si ho fos no ens commouria. Les obres són escrites des d’una necessitat irreprimible d’exposar la fragilitat i de fer transparents les conveniències. “El llibre ment. La vida no és com el llibre explica: és més profunda i més senzilla dintre la complicació”, escriu Rodoreda l’any 1935 i expressa el seu objectiu: dir-ho de manera com mai ha sigut dit, fugir de les fórmules, de les mentides transformades en convencions. Aquest és l’impuls de l’escriptura d’una jove que s’acabarà convertint en l’únic sentit de la seva vida. Els autors no representen la seva societat, sinó que la desmantellen juguen en contra de l’opinió pública. Rodoreda és una rebel: tiba la corda, riu, tampoc no té por de cap fracàs, assaja i experimenta, busca el seu camí únic que acabarà sent, com bé sabem, inconfusible.

Obra de joventut conté textos escrits abans del seu gran exili, però l’autora de La plaça del diamant, de Mirall trencat, de La mort i la primavera ja hi és, aquí, amb la seva insubornable necessitat d’entendre la vida. Una jove observa atenta al que passa al seu voltant i ho transforma tot en relat. El seu geni és l’enorme capacitat de transformació. Rodoreda té el do de construir un món paral·lel, molt semblant a la realitat, però no pas la seva còpia, sinó una altra cosa. Crea un món escrit que fa pensar, que obliga a relacionar-s’hi, a prendre posició, a voler entendre el que s’hi explica. Una autora inexperta que encara busca el seu estil i atabala amb trames mal resoltes i excés d’adjectivació, sap forçar el lector a distanciar-se del que explica i li nega la identificació. Rodoreda s’amaga rere els seus personatges com si fossin un mur en què es projecten només les ombres, amb uns trets que han de ser estudiats engrandits i exposats.

Fins i tot en les anècdotes més perfumades amb l’olor de les flors, Rodoreda fa impossible la complaença: crea una escena i mai no ens deixa entrar-hi. I ella mateixa tampoc no hi és mai, perquè ha volgut destil·lar la seva pròpia experiència tal com s’ho havia promès davant dels jardins de Praga: “Jo ara, quan ja han passat moltes coses, quan al centre d’Europa el dolor s’hi ha arrecerat, parlaré, com si no hi hagués guerra, de l’encís d’uns jardins a l’hora del sol i sota la lluna. Parlaré d’uns jardins, quan tantes coses són esquinçades...”.

La subtilitat de la seva escriptura va ser-hi allà ben bé d’entrada i és deutora de la seva capacitat d’observar el món: “Ha gelat durant la nit. Al sortidor, el gruix del glaç reflecteix el cel”, escriu l’any 1935. El 1960 acaba la seva novel·la més famosa amb el paràgraf: “I dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria el cel... el cel que a vegades un ocell... que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua amb el bec...” Vivim les nostres vides tan inconscients que tots som en certa manera –i és tan difícil pensar-ho sense que no es faci un nus a la gola– uns ocells “contents” que ells mateixos es desfan els seus propis horitzons i barregen “el cel amb fang”. Si alguna cosa pot oferir aquest volum d’obres primerenques és fer visible el camí necessari perquè una bella imatge adquireixi la solidesa dels trops d’un autor madur. Una autora com aquesta ens il·lumina la llengua i el món en el qual vivim, des de dins.

La jove aprenent de poeta va llegir molt i es va entrenar per estar a l’altura. En aquest sentit, Rodoreda té una tara inevitable, però en el seu cas aquest tic és tan visible que cal parar-hi esment. A Rodoreda li agrada fer d’impostora, no li costa gens adoptar qualsevol estil, ficar-se dins de qualsevol història o argument, repetir i assajar els moviments, les tècniques, utilitzar les receptes per suscitar sentiments. Vol fer pensar a través de l’emoció, per això assaja els seus cops de ploma perillosos com estocades d’una daga a consciència. Mentre es mou per aquestes aigües d’absorbir el que l’entorn literari li ofereix, Rodoreda és mer epígon, repeteix les fórmules comprovades, “copia” descaradament. Una bona manera de veure-ho són les pintures de Mercè Rodoreda, venerades sovint com tot el que ha sigut tocat per la mà d’un geni. Però els quadres que volen transmetre les innovacions del moment estremeixen per la seva falta d’espontaneïtat, sobretot perquè es vol fer seva una pintura que obeeix a l’impuls del gest i no es pot reproduir com si brodéssim el paisatge amb punt de creu.

I ara bé, precisament per haver pintat, Rodoreda s’ha convertit en una observadora que ha pogut calmar la mà i fer descripcions minucioses. Les innombrables lectures la van confrontar amb dilemes morals i ja res l’espantava, tot podia ser dit, ja d’entrada, ja en els primers escrits. L’autora era ben conscient que un relat es construeix. Però malgrat aquest treball sistemàtic, Rodoreda va començar com probablement haurien de començar tots els autors: llançant-se de ple a l’escriptura i volent entendre el funcionament del cor humà. En la ciutat on em van servir al restaurant un dels més intrèpids observadors del món –res menys que els viatges d’en Swift!– també vaig topar amb un reportatge sobre les inlittattafan soyayya, un petit grup de novel·listes nigerianes que escriuen en hausa i fan novel·les d’amor, impreses de manera artesanal i relligades a mà, que venen als quioscos dels mercats com si fossin enciams... La fotògrafa va captar també el diagrama del cor dibuixat a la paret d’una escola, el mapa físic dels ventricles i les vàlvules per on corre la sang càlida, líquida i secreta. Com aquestes escriptores que escriuen en una llengua que no té literatura moderna, Rodoreda també sabia que es pot començar de zero, només cal atrapar els batecs de l’ésser més secret, amb la màxima honestedat possible. Rodoreda volia entendre a través de l’emoció el funcionament de tota la societat i per això les seves obres s’han pogut vendre com a novel·les de quiosc, la gent les comprava perquè va introduir els lectors al misteri de com es viu la vida quan se la mira amb el cor. “Farien un viatge. No un viatge luxós a ciutats cosmopolites. Un viatge senzill com la vida, alegre...”, diu la jove. L’únic viatge que realment transforma és aquell que ens ensenya a mirar. I en aquesta Obra de joventut es pot mirar amb el cor i es pot aprendre a compartir. I és per això que llegim, per deixar-nos transformar.

(Simona Škrabec. "Farem un viatge senzill com la vida: la joventut de Rodoreda", Diari Ara, 27 de febrer de 2016).