Segurament, li hauria agradat molt a Mercè Rodoreda poder veure als aparadors de les més importants llibreries del barri llatí —el barri on va viure els anys del seu difícil exili— i en un lloc destacat, la traducció al francès de la seva novel·la més premiada, El carrer de les Camèlies, en la qual es va reparar la flagrant injustícia comesa inicialment, amb La plaça del Diamant. La traducció d'El carrer de les Camèlies té una portada molt suggeridora: el retrat d'una dona mig esborrada per la pluja. I, de fet, Mercè Rodoreda ha estat per diverses i variades circumstàncies i com la portada de la novel·la, una figura lleugerament desenfocada que, però, amb tenacitat i esforç, s'ha anat imposant com la novel·lista catalana contemporània més important; indiscutiblement, la que ha assolit més difusió internacional. Al cap de tres anys de la seva mort, aquesta recent traducció francesa, en una ciutat tan rica d'ofertes culturals de les més variades tendències, no fa més que confirmar-ho. I de fet, París fou per a Mercè Rodoreda, i malgrat els problemes econòmics i morals que hi patí, una ciutat estimulant i plena d'alicients, on mai no se sentí exiliada del tot, diferentment de Ginebra. I un dels seus darrers projectes que, però, no va poder realitzar ja, era escriure un llibre dels seus records de París en la línia de París era una festa de Hemingway, un autor que admirava profundament i que la influí. Al llibre, hi volia reflectir les seves impressions sobre la ciutat, sobretot fer-hi aparèixer els seus llocs més característics i evocar-ne el perfum. La brasseria Lip o el cafè de Flore, per exemple, on, a distància, lleument esborrada, li agradava observar els grans intel·lectuals francesos de l'època, ben instal·lats en una sòlida tradició cultural; per aquells anys destacaven figures ara ja gairebé mítiques de Simone de Beauvoir i de Jean-Paul Sartre, que Mercè Rodoreda admirava. Tanmateix, sota una aparença fràgil i tímida, Mercè Rodoreda amagava una voluntat de ferro, i malgrat que la seva vida no fou mai gaire fàcil, sabé vèncer totes les dificultats i esdevenir el que es proposava ser: una novel·lista important. Els anys "inútils i desmoralitzadors", segons escriu en una carta a Anna Murià (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956), en què hagué de deixar de banda la seva vocació literària, els sabé convertir posteriorment i gràcies al seu esforç en "útils i estimulants".

(Carme Arnau. "Mercè Rodoreda i París", La Vanguardia, 24 d'abril del 1986)