La Pierrette s'afanyava a netejar amb cura els mobles. L'olor de net de la cera barrejada amb trementina s'immiscia per tots els racons de la sala.
—Mare, avui no poseu col a la sopa de verdures. El General Le Teil m'ha enviat el seu ajudant per avisar-me de l'arribada d'un hoste. No vull que es pensi que entra en una casa que put.
—Bé, filla, faré una sopa de porros. Guardaré la mantega per al desdejuni. Hi posaré llard. No queda tan fina però també és força bona.
La noia es dirigí a l'habitació destinada al recomanat del general, la més allunyada de les zones comunes, a fi de protegir-lo del terrabastall dels nens i l'enrenou de la casa. Li havia fet saber que es podria quedar força dies. La cambra ja estava neta i en acabar de fregar havia obert la finestra per airejar i perquè el terra s'eixugués més aviat. Entornà els finestrons per enfosquir i fer marxar l'eixam de mosques que havien entrat. Les espantà amb el drap que portava a la mà fins que totes desaparegueren. L'absència de llum donava una sensació de fresc a l'estança que contrastava amb la xafogor que imperava a l'exterior. El soroll dels cascs d'un cavall que entrava al pati l'apressà cap a l'entrada. Obrí la porta per donar la benvinguda al jove soldat que ja havia començat a pujar les escales carregat amb una bossa.
Feia mala cara. Els ulls foscos, enfonsats, estaven envoltats per cercles indicatius de cansament. La cara, pàl·lida, tenia un to malaltís. Malgrat tot, es mantenia alzinat i amb port marcial per dissimular la seva petita estatura. Vestia de forma impecable i portava tots els botons cordats, com si les altes temperatures que regnaven els darrers dies no l'afectessin. Les botes lluïen com noves, de manera que no es notaven els quilòmetres que ja havien recorregut. Portava galons de capità. En arribar a dalt, es tragué el barret i, amb una inclinació de cos, saludà.
—Es presenta el Capità Bonaparte. Mme. Bouchet, suposo.
La Pierrette somrigué. La joventut i seriositat del militar feien que la seva arrogància resultés infantil. Li féu pensar en un nen que es disfressa de soldat per jugar a la guerra. Desgraciadament, no era un joc i nois com aquest, cada dia, morien els camps de batalla, tot i el seu posat irreprotxable. Li va atansar la mà, menuda però ferma, per correspondre a la salutació al mateix temps que responia:
—No. Sóc Mme. Maurin, la meva mare és Mme. Bouchet. Però seré jo qui l'atendrà. I per favor, digui'm Pierrette, és com em crida tothom. Sigui benvingut capità Bonaparte. Segueixi'm, li ensenyaré la seva cambra.


(Fragment del llibre Jura'm que no ho diràs a ningú)