"En dos plans distints, present (1962) i passat (1939), Amb permís de l'enterramorts descriu les vicissituds d'un exiliat català, en el seu enfrontament amb la realitat actual, sentida a distància però no coneguda directament, i en l'evocació –narrada en primera persona– de l'exili a França, dels camps de concentració a París, en una situació sempre irregular. El present i el passat s'alternen i s'encadenen en una acció en què en combinen la passió dels exiliats, agreujada per l'egoisme, l'enveja i la decepció, i l'intriga sentimental. La història continua el seu curs i quan molts dels vençuts creuen poder tornar al poder, algú diu que es considera, políticament, 'cadàver que va pel món amb permís de l'enterramorts'."