—Quina part del seu exili recorda amb més dolor?
—No, amb dolor no recordo res, perquè fins i tot no tinc cap rancúnia a França, pel tracte rebut als camps de concentració. Després d'uns mesos d'estar al front, dormint al ras, i sense menjar cada dia, ja hi estava acostumat, per això potser no hi vaig donar massa importància.

—Torna a Catalunya l'any 1969, per què?
—Home perquè ja no tenia por de represàlies. Abans, però, havia vingut de visita. Havia fet una mena d'exploració l'any 62, en què vaig venir amb la nacionalitat mexicana que havia pres durant el meu exili, però em va semblar que la situació encara no estava prou madura per tornar. Hi havia molta repressió. En canvi, l'any 1969, ja es començaven a publicar llibres i revistes en català i vaig creure que havia de venir a treballar aquí.

—Diuen que l'única narrativa que s'ha escrit contra la voluntat dels mateixos autors és la que s'ha fet des de l'exili. Hi està d'acord?
—Aquella era una situació no buscada a la qual vam arribar forçats per les circumstàncies. Malgrat tot, la narrativa que vaig escriure a Mèxic la vaig fer amb molt de gust, perquè la literatura catalana passava una situació de massa 'casolanisme', tenia pocs llibres que tractessin de viatges o de situacions fora de Catalunya. Em va semblar que escriure Tots tres surten per l'Ozama, situant l'acció a la República Dominicana, introduïa una novetat en el tema perquè no hi havia cosmopolitisme en la literatura catalana, totes les situacions de les novel·les passen sempre al nostre país.

—De quina manera es reflecteix la seva ideologia en la literatura que escriu?
—Jo procuro que siguin novel·les amb una acció versemblant, el marc polític que hi apareix és únicament per situar el lector en el període i en les circumstàncies en què es desenvolupa. Tracto de crear una acció novel·lesca, no de fer propaganda política. Ara bé, el punt de vista de l'autor es reflecteix sempre en la seva obra.

—En el decurs del seu exili s'inicien diverses revistes catalanes, una d'elles, Pont Blau, que va ser la de major durada. Com aconseguien fer aquestes publicacions?
—La pregunta és bona, perquè és curiós que es poguessin fer publicacions que duressin molt temps, perquè la gent no té idea dels diners que es necessiten per fer una revista. Se’n van fer moltes. Però van tenir una certa durada només aquelles que els seus impulsors disposaven d’una impremta o havien aconseguit un gran nombre d'anuncis. Així La Nostra Revista, que dirigia l'Andreu Artís, i de la qual jo n'era el secretari de redacció, va ser possible editar-la perquè ell regentava una impremta, i ben segur que no es pagaven totes les factures. En Costa Amic també tenia una impremta pròpia, i per això va ser el primer que va publicar, a Mèxic, llibres en català, encara que hi perdés diners.

—Què pretenien aquestes publicacions?
—Sobretot, mantenir el català escrit i literari. Eren unes revistes normals, es parlava de l'exili, publicàvem contes, poesia i articles polítics. La pretensió era mantenir com a llengua normal el català que aquí estava prohibit en l'ensenyament i en la publicació de llibres i revistes. Fins passats dos o tres anys d'haver entrat els franquistes a Catalunya no es va començar a fer alguna publicació en català, com l'Ariel i Occident, revistes molt bones, per cert.

—Com es repartia Pont Blau a Catalunya?
—Teníem com a representant en Rafael Tasis, que era el millor col·laborador des de l'interior i el distribuïdor principal. Recordo que fèiem una tirada de dues-centes revistes.

—Era arriscat distribuir-la?
—Bé, en el cas d'en Tassis jo crec que no massa. Quan vaig venir de visita, l'any 62, tenia Pont Blau als prestatges del seu despatx, de manera que qualsevol persona que hi anés ho podia veure. Jo crec que amb en Tasis tenien una certa tolerància, perquè havia estat director general de Presons durant la República i havia tractat molt bé els presos polítics.

—Mèxic va acollir un gran nombre d'escriptors catalans, hi havia unió entre tots?
—Sí, en general treballàvem per a les mateixes revistes, el que passa és que n'hi havia que eren literàries i molt catalanistes com La Nostra Revista, en què només fèiem política antifranquisa. Això suposava que alguns dels militants dels partits intentessin publicar-ne també de caire polític. Se'n van editar diverses, però només arribaven a publicar tres o quatre números perquè quedaven endeutats amb la impremta i plegaven. La que va durar més va ser Pont Blau de la qual en vam fer 126 números en dotze anys. La segona en durada va ser La Nostra Revista que va fer 75 números, encara que no sortia cada mes.

—Quina repercussió va tenir a Mèxic el moviment cultural català?
—Cap. L'activitat que portàvem a terme la fèiem per a nosaltres mateixos, és més, no era vista amb simpatia. Si ocasionalment es parlava amb els mexicans de la situació catalana, ens retreien que en lloc de fomentar separacions del que es tractava era de crear unió, que era molt estrany que aquí hi hagués un moviment nacionalista. No ens vam entendre mai. Realment no ens veiem amb simpatia, però tampoc no es mostraven hostilitat.

—Com definiria la seva obra?
—Bàsicament de testimoniatge, tracto de reflectir el període de la Catalunya que jo he viscut. Faig aquesta obra a base d'una trentena de personatges de diversos nivells socials, perquè afortunadament he fet una vida molt variada que m’ha permès conèixer gent de diversos estrats, des dels més baixos, fins a intel·lectuals, empresaris i diplomàtics. S'ha dit que en les novel·les que he escrit, d'ambient mexicà, no hi sortien prou personatges d'aquell país, però això ja és deliberat. Són els mateixos protagonistes del període de la República que s'han exiliat, i jo continuo explicant la vida que fan fora del seu país. La meva obra vol descriure la societat tal com jo l'he vista.

—La novel·la amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi, és la que més el satisfà?
—És de les que més m'agrada, però també Canvi de via i Plou sobre mullat. [...]

(Joan Pujadas: "Entrevista a Vicenç Riera Llorca", Vicenç Riera Llorca: Fent memòria. Pineda de Mar: Ajuntament de Pineda de Mar, 1992)