Vicenç Riera Llorca neix a Barcelona el 12 d'abril 1903. Orfe de pare als quatre anys, viu a cavall de l'illa de Formentera i el cap de Terme, al límit dels municipis de Vandellòs (Baix Camp) i l'Atmella de Mar (Baix Ebre). A partir de 1913 s'estableix amb la família a Barcelona, on cursa estudis primaris, comercials i d'idiomes. Tres anys més tard deixa l'escola i es posa a treballar.

Després de fer de corrector de proves, de professor de català i diverses feines administratives, amb l'arribada de la República el 1931, Vicenç Riera Llorca treballa a l'àrea de política social de l'Ajuntament de Barcelona, i freqüenta diverses entitats culturals, sobretot l'Ateneum Polithècnicum. En aquesta època comença a col·laborar com a redactor i ninotaire a diferents revistes com L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El cor del poble, i de redactor de L'Opinió, La Rambla i Justícia Social, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, partit al qual estava afiliat. Més endavant és secretari de l'Agrupació Professional de Periodistes i del conseller d'Agricultura de la Generalitat republicana.

Durant la Guerra Civil espanyola s'allista voluntari a l'exèrcit de la República. Acabada la guerra civil, s'exilia a França on passa pels camps de concentració de Sant Llorenç de Cerdants i del Voló. A la darreria del 1939 embarca des de Bordeus cap a la República Dominicana. En aquest país treballa al diari La Nación, i escriu la seva primera novel·la, titulada Tots tres surten per l'Ozama, on relata la situació de misèria de la població negra d'aquest país i les peripècies dels catalans que hi van anar a viure exiliats.

El 1942 Vicenç Riera Llorca es trasllada a Mèxic i quatre anys més tard té l'ocasió de publicar la novel·la que havia escrit uns anys enrera, Tots tres surten per l'Ozama. A Mèxic manté una trajectòria professional molt activa: treballa com a corrector de proves a diverses impremtes i com a traductor del francès i l'anglès; és el cap de redacció de la revista Confidencias (1946-51) i cap del departament de premsa i traduccions de l'ambaixada britànica de Mèxic (1952-69); i al mateix temps treballa com a secretari de redacció de La Nostra Revista (1946-1951), com a director de Pont Blau (1952-1963) i col·labora a les revistes Catalunya, de Buenos Aires, Germanor, de Santiago de Xile, El Poble Català, Lletres i Veu Catalana de Mèxic. A partir del 1950 manté una correspondència assídua amb Joan Fuster, que li proporcionava textos per a publicar a Pont Blau. Publica Catalunya a la Corona d'Aragó (1955), que obté el premi Serra Hunter dels Jocs Florals de San José de Costa Rica.

L'any 1969 Vicenç Riera Llorca torna a Catalunya amb passaport mexicà, i s'instal·la a Pineda de Mar (Maresme). Es compromet amb el Moviment Socialista de Catalunya, dirigit per Josep Pallach i reprèn la producció d'obra narrativa, que és publicada amb regularitat i reconeguda amb diversos premis i honors. Entre les obres més representatives, hi figuren les novel·les Amb permís de l'enterramorts (1970), que obté el premi Prudenci Bertrana del 1970 i el Crítica Serra d'Or del 1971, i Fes memòria, Bel, que obté el Premi Sant Jordi del 1971. També destaca un llibre de biografies, Nou obstinats (1971) i una part de les memòries, El meu pas pel temps (1979). La seva obra, entre la crònica periodística i la ficció literària, és un imprescindible testimoni històric de l’exili i de la societat catalana de la seva època.

L'any 1985 la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi.

Vicenç Riera Llorca mor a Pineda de Mar el 15 de maig de 1991. Pòstumament surten publicats l'Epistolari Joan Fuster- Vicenç Riera Llorca (1993), Els exiliats catalans a Mèxic (1994) i Georgette i altres contes (1995).