"Abans de la Guerra Civil no hi havia periodistes de carrer. Els diaris estaven abonats a una mena d'agència, la dels del Cerro, que els repartia cada dia les informacions que venien de la policia (incloses les de vagues, vistes, és clar, amb els ulls dels polis). Fou cap al 1933 que aparegueren els dos primers periodistes de carrer, els que anaven on hi havia vagues i parlaven amb els vaguistes i els patrons (quan aquests, per excepció, volien rebre'ls), que seguien les manifestacions i que acudien on hi havia incidents. Aquets dos primers periodistes de carrer eren Vicenç Riera i Llorca, que treballava a L'Opinió i La Rambla, i un servidor, que treballava a Última Hora. Fou una innovació. Riera i jo ens férem amics, en aquesta feina. No era obstacle, sembla, que ell tingués 12 anys més que jo, que era un mocós de menys de 20. La guerra ens apartà (ell era de la Unió Socialista, que entrà a formar part del PSUC, i jo era del POUM). Però a l'exili, a Mèxic, quan vaig arribar-hi, el 1947, vaig tornar a trobar el Riera d'abans, separat del PSUC i director de la revista catalana Pont Blau, en la qual publicaven amb nom fals molts dels que no podien fer-ho a Catalunya. Per mantenir-se s'ocupava d'una revista mexicana per a dones! Fins i tot començàrem, amb la cooperació de l'impressor Costa-Amic, a publicar una revista en paper fi, Cròniques, que altres refugiats s'encarregaven d'enviar per correu, com a carta en sobre tancat, des de Panamà, Lima, Caracas, Montevideo i fins i tot Ciudad Trujillo. Haguérem de suspendre-la, perquè de Catalunya ens arribaven cartes que ens deien que podíem comprometre els destinataris, car a Correus havien reforçat la censura. [...]"

(Víctor Alba. "Un novel·lista de carrer", Avui, 10 de maig de 2001)

* * *

"Com Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders o Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca també pertany a la generació coneguda com la dels 'novel·listes de diàspora', una generació que va ser rupturista per un desig de fugir del 'casolanisme', però també, naturalment, per les circumstàncies que els va tocar viure: la guerra i l'exili. Riera Llorca dóna una gran importància a la recuperació de la memòria de l'abans, el durant i el després de la Guerra Civil i exposa els records des de molts punts de vista. Podríem dir que escriu ficció, però amb una preocupació obsessiva perquè els fets descrits siguin històricament exactes. Des d'aquesta òptica podem qualificar la seva obra com de 'realisme històric'."

(Ramon Sargatal i Susanna Canal. Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998)

* * *

"Riera Llorca va elaborar un tipus de narrativa que es podria emmarcar en l'anomenada novel·la històrica, però en un sentit literal. És a dir, Riera Llorca no usa un marc temporal concret per crear ficció, sinó que novel·la la història, un període molt concret d'aquesta història que va viure i patir personalment i que abraça des de l'any 1931, en què s'enquadren les accions de les novel·les Torna, Ramon i Canvi de via, fins a l'any 1962 en què es desenvolupa l'acció de la novel·la Amb permís de l'enterramorts.

L'autor de Tots tres surten per l'Ozama fa un tipus de literatura que potser podríem anomenar pedagògica, escriu per deixar testimoni, per guardar memòria d'una època i d'unes circumstàncies concretes: la de l'exili i la dels exiliats catalans de la República, tenint en compte els precedents immediats i les seqüeles consegüents. La importància de la memòria, com en els antics annalistes i memorialistes, és preeminent, potser és una mica la clau de volta de tota la producció narrativa de Riera Llorca.

Vicenç Riera Llorca era un escriptor especialment dotat per al conte, tot i que majoritàriament es va decantar cap a la novel·la, com avalen les tretze novel·les que va publicar al llarg de la seva vida literària. Per contra, només va publicar en vida el fascicle de contes Giovanna i altres contes (d'un difusió molt reduïda) i el recull de narracions Això aviat farà figa."

(Josep Ferrer i Joan Pujadas. Pròleg a Georgette i altres contes. Barcelona: Curial, 1995)

* * *

"Aquesta influència de la literatura nord-americana en l'obra de Riera Llorca s'ha circumscrit, sense concretar-ne exactament els aspectes, en els noms de John Dos Passos i Ernest Hemingway."

(Albert Manent. La literatura catalana a l'exili. Barcelona: Curial, 1989, p. 129)

* * *

"Tots tres surten per l'Ozama va ser publicada per primera vegada a Mèxic el 1946. A Catalunya, va tenir problemes amb la censura espanyola, i no va poder publicar-se fins al 1967 (Edicions 62, col·lecció El Balancí). Aquesta novel·la és un testimoni colpidor de la situació miseriosa dels negres i mulatos antillans i, sobretot, el reflex de la inadaptació d'uns catalans exiliats en un país dominat per la corrupció oficial del règim de Trujillo.

Vicenç Riera Llorca va reprendre un dels protagonistes, Ramon Bel, a la novel·la Fes memòria, Bel. A partir d'aquest moment va utilitzar el recurs de lligar diferents novel·les, amb entitat pròpia, fent aparèixer, a diferents nivells d'atenció, personatges de les novel·les anteriors. Així, Xavier Orriols, que apareix a Oh, mala bèstia (1972), esdevé el protagonista de Què vols, Xavier? (1974), obres que formen part d'un conjunt amb Canvi de via (1976), que té com a fons l'ambient del 1931 i juntament amb altres personatges es retroben a Plou sobre mullat (1979), Això aviat farà figa (1984), Torna Ramon (1984), Tira cap on puguis (1985), etc.

Tots tres surten per l'Ozama recollí el pas per la República Dominicana de tres amics, i fou escrita amb una notable tècnica objectivita, entre la crònica i la ficció. Però, per raó d'haver estat publicada a l'exili, l'esforç quedà estrictament vinculat a un públic lector molt limitat i als escriptors coetanis. De retorn a Catalunya va començar un cicle de grans dimensions que –en mots de Triadú– tenia caràcter de saga, centrat en els 'personatges de la seva generació relacionats amb la història política i social de Catalunya del darrer mig segle, amb la guerra i l'exili que els són comuns'. Bona part del valor d'aquestes novel·les recau, per una banda, en el caràcter històric i documental, ja que són testimonis de primera mà d'unes vivències col·lectives transcendentals, i, per l'altra, en l'adaptació de tècniques més o menys objectivistes procedents de la novel·lística nord-americana."

(Antoni Comas. "Tots tres surten per l'Ozama", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1988, vol. XI, p.360-361)

* * *

"Per primera vegada al nostre rodal, se servia de les noves tècniques de la novel·la americana d'entreguerres: testimoni, fragmentarisme, manca de veritable protagonista, simultaneïtat i interferència de les accions, objectivisme, etc."

(Joaquim Molas citat per Joan Fuster a Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1985, p. 385)

* * *