"Jo t'estim, aufabeguera,
gentil planta riolera,
estufada i finestrera
com un jove cor fadrí,
plena d'olor volandera
que refresca i refrigera
amb perfums de primavera,
amb frescors de serení.

Jo t'estim perquè ets pagesa,
i no tens en ta pobresa
més seda que la que estesa
se va acopant gentilment;
perquè, en rossa jovenesa,
sents una amor incompresa,
i cap cor a ta escomesa
sap respondre escometent.

Finestreges, dissipada,
sempre al carrer abocada
per on passa una gentada
de dia; i qualqú tot sol,
davall la nit constel·lada
qui tremola carregada
de blau, d'estels, de roada,
de veus de gri i rossinyol,

o t'estufes, ufanosa,
més rodona i més garbosa,
ran d'un pou d'aigua frescosa
i ombra clara de parral,
a on una mà sedosa
acaricia amorosa
ta cabellera olorosa,
i et dóna aigua del poal

que acaba de treure, llesta;
i te duuu de festa en festa
com a divisa xalesta
de joventut i d'amô...
Però, què tens? Que és aquesta
grogor qui s'estén funesta
damunt tu, com una vesta
de dol, sobre l'efusió

de nupcial alegria?
Jo te plany, oh planta mia!
És la mort qui ja t'espia...
Torna, torna al test angost!
Com una flor qui es mustia,
moridora està Maria...
i en son llit t'abrigaria
la Mare de Déu d'Agost.

Bella verge finestrera
màrtir de l'amor primera!
El cel, on l'estiu impera,
s'embeu dels alens suaus
de ta vida volandera,
estufada i riolera
que perfumà l'esponera
d'aquells mos somnis tan blaus,

tots coronats per espigues
qui se besen com amigues,
i se'n riuen de la fauç."

(Poema "L'Aufabeguera", dins de Poesies completes. Barcelona: Selecta, 1948, p. 48-50)