I

ENTRE BOIRES

Fill de pares joves i pobres vaig venir al món. No res tenia ni esperava tenir res. No tenia cap oncle americà ni cap tia eixorca. Com aquell orfenet de Verlaine, jo vaig néixer

Riche de meus seuls yeux tranquilles.

I ara us vull dir quines foren les primeres coses que varen veure aquests mos ulls tranquils, que feren la meva riquesa única, en obrir-se damunt una de les belles contrades de la terra.
Primerament, un respatler de muntanyes blaves i altres, tan blaves i tan altres que llurs cims se confonien i s'esblaimaven en la fraterna blavura del cel. Després, un onatge de turons suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en rost a morir en la planura granívola, vestida d'ametlers, de figueres i de garroverals. Una trama de caminois bruns i fressats que anaven a perdre's com rierols eixuts i torts en la carretera reial, igual i blanca.
En la llunyania, muntanyoles tapades de verdor; damunt cada muntanyola, un poblet; damunt cada poblet, torterolets de fum; entre els torterolets de fum, un campanar; i entorn de cada campanar, al cap-al-tard i al matí, les nou colomes d'argent que canten l'Ave Maria. I a mà esquerra, per un freu que fan les muntanyes, el somrís nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet nadiu. Si ho pac, prou que l'aclarirà la tafanera posteritat . Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so argentí d'una campaneta.
Sabreu, doncs, que un cap-al-vespre de juny de l'any 188..., dins una casona baixa gairebé aferrada a la robusta i noble paret de l'església parroquial, a la plaça mateixa de la vila, una parella de casats novells, alegre i pobra com un parell d'orenelles, acomodaren llur niu de fang i de palla.

(Fragment inicial de l'obra La minyonia d'un infant orat. Palma: Moll, 1974, p. 9-10).

* * *

XII

L'AL·LOT BLAU

Un bell matí, pocs dies després del vaticini de l'aucellet, que m'oferí amb el bec la sibil·lítica fulla verda sabedora de les meves destinacions; quan mon pare, que no era gens grandier, anà a obrir el portal de casa nostra trobà que algú, més matiner encara que no ell, havia fet passar davall la porta un bitllet escrit de grossa lletra femenina tot rebregat i tacat d'amples ditades d'oli. Era un bellíssim document dactilar. Devia haver estat un olier dels qui van a proveir-se d'oli a muntanya per a vendre'l després a les viles del pla, el qui passant abans d'auba davant el portal clos havia fet llenegar la dita carta missiva. Aquesta carta missiva portava la nova de l'esperada i radical trasmudança en el meu estat.
Una senyora de muntanyam amiga de la meva mare, era la qui escrivia la dita carta amb aquella mà que més que regir la ploma sobre el paper sabia salar olives i confitar atzeroles i fer arrop i codonyat. Ens feia saber que ella havia parlat amb el reverend Pare Prior de Lluch i que jo estava admès per escolà d'aquella escolania. Ja era, doncs, al·lot blau. Diuen que jo aleshores tenia una petita veu fresca, una mica tremoladissa, com és ara la d'una font entremig d'herba o la veu d'una cabridella sobre un penyal. I amb aquella veu de temor i tremolor volia la Mare-de-Déu que jo la lloàs en llatí i li cantàs lletanies. I que li digués Vida i Dolçura, Rosa mística, Estel d'auba i Porta del Cel. Aleshores tenia jo onze anys.

(De La minyonia d'un infant orat. Palma: Moll, 1974, p. 87-88)