A l’hora d’estudiar-lo i llegir-lo en profunditat, vaig reprendre Rilke o Eliot. Però també em va fer descobrir un autor que no coneixia: l’expressionista per excel·lència Georg Trakl. Així, la meva trobada amb Trakl a través de Puig va ser igualment il·luminadora. Ja va dir Formosa que «les fantasies de Trakl, comparables a faules o mites pel caràcter clos del seu contingut simbòlic […] ofereixen gairebé la imatge ideal d’un sistema neuròtic», i aquest turment incestuós és el mateix de les imatges suggeridores i evocadores de Puig; crues, absorbents, de paisatge transmutat per la mirada, de clarobscur barroc i expressionista, de soledat estricta que aniquila i fereix.

Els temes principals de l’obra de Puig, ben corrents, criden l’atenció per com estan tractats, però el que em va captivar, també, va ser l’absoluta coherència de la seva obra. Si el lector agafa qualsevol poema de qualsevol llibre de Puig, hi veurà la seva marca personal, el seu estil inconfusible, veurà com els temes i els símbols es van repetint i van prenent significats múltiples.

(Carles Morell. “Baules Vallesanes. Eudald Puig: La dissolució que deixa empremta”, Quadern, núm. 200). En línia
 

* * *
 

També era evident la comunió que sentia amb la poesia de Vinyoli, prou reconeixible a La vida entredita. El títol d’aquest darrer poemari és tota una declaració poètica. El poeta ve a dir que la vida només pot ser dita indirectament, a mitges, com si diguéssim, defugint plenituds i obvietats. Però també que la vida és tan perillosa que sovint la posem en entredit, com si gairebé ens la prohibíssim. Sens dubte, un dels títols més audaços de la poesia catalana contemporània. Jordi Llavina en parlava ahir al programa de llibres de la Xarxa, L’última troballa: “L’Eudald era un poeta de l’esgarrifança. Cada una de les seves paraules amenaça el lector de fer-lo esgarrifar, perquè l’enfronta al buit de la vida però també a tota la seva plenitud”.

(Bernat Puigtobella. “La vida entredita d’Eudald Puig”, Núvol, 22 d’abril de 2013). En línia

* * *
 

A Cel de nit (1979) Premi Miquel de Palol en la seva primera edició, Eudald Puig hi confegí un discurs poètic madur i sanament equidistant de les tendències poètiques enfrontades en aquell moment. Forma i fons bastien una obra absolutament travada amb un missatge més aviat críptic per allò que tenia de vivència intensament personal. Era un recull ric en imatges. Marina Gustà les definí ben encertadament com a còsmiques, bo i precisant que obrien una porta a la irracionalitat. Irracionalisme indispensable al poeta per a poder fer front a una realitat profundament conflictiva que, de manera irremeiable, conduïa a l’autodestrucció apocalíptica; contrapuntada aquesta per l’angoixant presència interior de l’experiència de la mort. Inici i final de la història brillantment lligats almenys de manera teòrica. A Cel de nit es cloïa una arriscada aventura: “Tot ha estat portat a terme, / la vida i la mort, i enmig/ els anys que s’omplen de vels.” Tot plegat realitzat sota la certesa que si algun dia tornava a escriure poesia, havia d’iniciar l’acte creatiu de cap i de nou. [...] amb La vinya cremada fa un pas que pensem decisiu vers la maduresa i la intensificació lírica del seu món poètic, tan descarnadament viu per la seva quotidianitat i interiorització. Expressat amb una llengua acuradíssima i un enfilall d’imatges renovadores que li donen un to personalíssim. En definitiva, el poeta parteix del principi que l’art pot ser alhora bellesa enaltidora o camp de coneixement existencial.

(Llorenç Soldevila i Balart. “Pròleg” a La vinya cremada de l’edició Obra poètica completa. Girona: Curbet Edicions, 2014)

* * *

No exagero. Si vaig decidir estudiar filologia, i bàsicament literatura, va ser perquè al batxillerat vaig tenir l’Eudald Puig de professor. Va ser al Col·legi Tecnos. Durant els dos anys que el vam tenir, força gent del curs vam descobrir que la literatura era alguna cosa més que una matèria curricular i que al darrere hi havia l’aventura de la vida i de l’experiència viscuda. El nostre professor va fer una cosa que ara, simplement, ens semblaria insòlita (gairebé delictiva): va prescindir d’una bona part de les lectures obligatòries del curs i ens va fer llegir unes obres que ell considerava que eren més adequades per inocular-nos el verí de la literatura. I a fe que va aconseguir-ho. I no només en el meu cas. Gairebé podria recordar de memòria els llibres que llegírem, i això que han passat trenta-cinc anys ben bons: La nàusea de Sartre, El solitari de Ionesco, el teatre de l’absurd de Pedrolo, Siddhartha de Hermann Hesse, Els pòtols místics de Jack Kerouac, La metamorfosi de Kafka, El retrat de l’artista adolescent de Joyce, el Werther de Goethe, El vell i la mar de Hemingway, la poesia de Joan Salvat-Papasseit o Sol, i de dol de Foix. I no eren pas unes classes senzilles. L’edició que vaig fer servir del llibre de Foix, per exemple, encara ara la tinc farcida d’anotacions que em continuen essent extremadament útils. De Salvat-Papasseit –no em puc estar de dir-ho- vaig arribar a fer-me’n una edició casolana i artesanal (mecanografiada) amb tota la poesia completa. Encara la conservo. En aquell moment no hi havia cap edició assequible al mercat, tot s’ha de dir. Ho hauria pogut fotocopiar, és clar que sí, però vaig preferir anar copiant poema per poema. Així, per gust. Pel gust per la poesia.

(Jaume Aulet. “Breu evocació”, Núvol, 8 de maig de 2013). En línia