I

El sol es pon darrere l’horitzó de muntanyes.
La llum toca les puntes dels arbres dels penyals,
encén la serralada de núvols vermellosos,
estén un vel de fosca de pedres i matolls,
es fica entre les rosques, en els replecs del sòl,
envaeix l’espadat, ennegreix el sorral.
El vent terral arriba de l’horitzó rogenc,
travessa les ciutats i les valls més llunyanes,
bufa damunt les ones, s’endinsa en l’espai fosc.
                                       Som en aquests verals,
amant meu, silents i erts com dos visionaris.

(Dins Cel de nit. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1979)

* * *

XIV

Dos vents creuats van desfullar les roses,
va ser un mal dia de finals de març;
després, els pètals escampats a l’herba
es van anar marcint. El sentiment
nostre se’l van endur en una mudança
i en cada moble s’hi sentia la nostra ànima
com les restes del nostre comiat.

(Dins Poemes per a Clara. Barcelona: Empúries, 1998)

* * *

XXXV

Des de la penombra glaçada del pis buit,
veig la pressa dels transeünts
que s’acalen a la negror;
i tot de cop, el reflex d’un miratge que s’allarga
en la llum rosada d’impaciència
es desplega part damunt dels seus caps.
Llavors m’aboc a la finestra i veig
que l’alada només acaba de començar
i sento que en la soledat de les idees
tot el passat s’escola en el reialme
evanescent dels navegants errants.

(Dins La vida entredita. Barcelona: Proa, 2006)

* * *
 

La font dels enamorats

Vora el poble, però ja una mica lluny de la rodalia, hi havia la Font dels Enamorats.

Era un gran paradís ombrós, d’herba fresca, amb oms i pollancres que arribaven fins a la font, vora el riu.

Les tardes d’estiu, moltes parelles solien anar-hi, perquè, als voltants de la font, la vegetació era espessa com una selva i es podia fer cap a molts indrets romàntics, completament aïllats de la mirada humana. A més, a mitja tarda hi havia nois i noies que hi anaven a berenar, a pescar, molt sovint. Així, era fàcil trobar-te amb corredisses i xiscles, els cabells i les faldilles a lloure.

Tu hi anaves moltes tardes, tot fent un passeig, ara un par, ara un altre, perquè era relativament a prop de casa de la teva àvia. Sorties pensarós per la porta de l’hort i caminaves lentament fins a la font.

Allà, t’ajeies sobre l’herba en un indret fosc i allunyat, des d’on es veia el cel a través d’un minso espirall, entre copa i copa.

Estirat a terra, mirant la clapa del cel, t’allunyaves de tot: on eres, què eres, com era que tu fossis tu...?, tot això quedava insubstancial, reduït a la categoria d'absurd pel ventet que feia moure les copes dels arbres, per les mil olors d’herba i pel remoreig de l’aigua plàcida del riu.

El teu cos pràcticament desapareixia. Era solament terra amb terra. Eres un forat de cel, un volum inquietant que fugia, sense pes i sense rastre. No diré que el fonguessis amb el tot o amb l’u, que no sé què vol dir, però sí que puc assegurar, que d’alguna manera, tenies un peu a l’altra banda del món, i que la sensació de benestar era immensa, tota, com mai més no has pogut aconseguir. Quan, per exemple, passava un núvol a través de l’espirall, semblava que fossis tu qui es movia, allà dalt, en les altures: que el teu cos no tenia sentit, i que potser per això, en aquells moments, eres etern.

(Dins Paradís perdut. Barcelona: Empúries, 1985)

* * *
 

IV

Amb llengües blaves
les ombres de la tarda
llepen muntanyes.

V

Dalt del paller
s’alça el pal i la lluna,
xiulen mussols.

(Terres i Espais dins d’A l’ombra dels lotus. Barcelona: Viena Edicions, 2003)