Malgrat definir-se com a poeta Pons ha conreat tota casta de gèneres: contes infantils, novel·la, teatre. Nosaltres ens centrarem en la seva trajectòria poètica. Primer de tot, hem de dividir la trajectòria poètica de Ponç Pons en dues etapes: la primera integraria els seus dos primers llibres i una segona tota la resta.

A nosaltres ens interessa sobretot la segona etapa, però farem esment també dels seus primers poemaris per poder entendre el sender poètic que recorre l'alaiorenc. En Al Marge, el poeta es declara, d'una banda, al marge de la societat, de les convencions que fermen l'home modern i, de l'altra Pons mena la poesia, el llenguatge poètic al marge trencant la sintaxi i l'ortografia de la llengua.

I que després resumeix amb el vers T'estim M'entens?. L'amor, doncs, com la taula de salvació, allò que se situa en la mateixa banda, que també és al marge:

[...] amor que et trobes també com jo perdut i humiliat, magre al marge enfront d'aquest present negat [...]

La literatura és un espai de fugida més que de recer, de negació de la realitat. Malgrat açò el poeta malda per cercar el seu lloc en la societat i una veu pròpia per expressar aquesta recerca. En Al marge trobam un jo poètic rebel, contestatari, que presenta més problemes que no solucions a la recerca de situar-se amb fermesa dins la societat i dins el difícil món de les paraules. Amb Lira de Bova el poeta abandona els postulats més radicals del primer poemari, sobretot pel que fa el llenguatge dur i esquerp d'abans. Manté, però, el to d'enfrontament amb la realitat externa. El llenguatge poètic deriva ara cap als dialectalismes. L'ús de paraules menorquines, de paraules catalanes que només es poden o es podien escoltar a Menorca significa, d'una banda, l'intent de fixar tot un cabal lèxic i posar-lo a disposició de qualsevol lector. D'una altra, suposa la recerca d'un llenguatge poètic propi, personal. La recerca d'una veu diferent, que superi la impotència inicial de Al Marge i que estigui capacitat per comunicar tot allò que es vulgui.

Amb Desert encès comença un recorregut diferent al dels llibres anteriors, un recorregut marcat per la inclusió de tot un compendi de literatura universal, de Ramon Llull i Ausiàs March a T.S. Eliot i Salvatore Quasimodo. Ponç Pons s'estalonarà en molts autors per explicar-se a ell mateix. El poeta es reconeix fet de literatura i per açò s'explica a través d'ella mateixa. Les referències literàries, doncs, passaran a ser un component més de la poesia de Pons.

Sense obviar molts altres escriptors, els referents en aquesta nova veu han de cercar-se en l'escriptor argentí J.L. Borges i el portuguès Pessoa. El bonaerenc practica una poesia culturalista que inclou personatges, escriptors i obres de diferents literatures: el Quixot, guerrers escandinaus, poetes romàntics anglesos, herois argentins, etc. Per a Borges, la lectura és una experiència més de la vida, enriquidora i necessària per omplir de sentit la vida. El món interior de Borges és una biblioteca on l'experiència lectora i l'experiència vital es barregen per igual. L'aventura de viure per a Borges passa per l'aventura de llegir i d'escriure.

De Pessoa el que ens interessa és la seva concepció del jo poètic que desgrana en diversos personatges o heterònims, cadascú amb un manera diferent d'escriure i entendre la literatura. És a dir, diverses veus per a una sola persona. Amb els noms d'Alberto Caeiro, Àlvaro Campos, Ricardo Reis, Pessoa escriu com si fos diverses persones, autors diferents cadascú amb una poètica i estil propis, però sempre de forma sincera. Es tracta d'una manera diferent, moderna, d'abordar la literatura i la realitat. Pons no arriba mai a escriure poemaris en què desenvolupi un personatge propi sinó que es limita fer-ho puntualment (com també fa Borges) només en els poemes i cada vegada amb un referent literari diferent. Estigma, On s'acaba el sender, El salobre formen, segons Sam Abrams, una trilogia, ja que tenen en comú una mateixa temàtica.

Açò es pot apreciar sobretot entre Estigma i On s'acaba el sender. Estigma va ser escrit primer però publicat després d'On s'acaba el sender. Açò reforça la unitat dels dos poemaris concebuts potser com les dues cares d'una mateixa moneda. Els primers versos d'Estigma diuen així:

On s'acaba el sender i comença l'enyor

cant miratge esplendent,

el paisatge de l'ànima que han romput i

que ara evoc amb el cor ple de tinta.

El poeta és conscient d'arribar a una època de maduresa vital i literària, de tancar una etapa i d'obrir-ne una altra. L'enyor de tantes coses viscudes o perdudes marquen el poeta que se serveix dels escriptors estimats per evocar, recordar, per fer-ne literatura de tot allò.

A Estigma el poeta reconeix la literatura com una ferida, un tatuatge indeleble on les paraules assoleixen un grau de materialitat, de carnalitat. La literatura forma part de la vida, de la realitat, ja no roman al marge. Pons va més enfora del pur homenatge, del reconeixement als seus mestres ja que adopta diverses personalitats, diverses veus com ja feu Pessoa, amb la finalitat de construir el seu propi jo i comunicar una experiència personal i sincera. Pons enceta un diàleg amb tota una tradició literària. Pons ja no és l'home sol sinó que s'acompanya gairebé físicament dels autors que més estima. Així, la literatura esdevé "útil" davant els desenganys, els problemes de la vida. La literatura esdevé pragmàtica, necessària per afrontar la pura quotidianitat, ja no roman al marge.

Però no tots els poemes tracten d'aquesta relació amb la literatura ni es recolzen en ella per a parlar del jo poètic. Amb Estigma Pons enceta la poesia ecolingüística. L'ecologia (el paisatge) i la llengua són les dues cares de la mateixa moneda. Tot el que actua en contra d'una també ho fa contra l'altra. El turisme salvatge que destrueix els paratges naturals de l'Illa i que ha suposat l'arraconament de la llengua catalana dels menorquins.

El paisatge representa tot allò no destruït per la mà de l'home però que, paradoxalment, millor el retracta. El paisatge és la història de l'home, el paisatge menorquí ens recorda el nostre origen comú romà i grec, el que ens relaciona amb la divinitat, el reflex de la nostra ànima. La poesia amorosa també té el seu espai en aquest poemari com en tots els altres, no debades l'amor, més concretament l'amor a la seva dona Roser a qui dedica el llibre, és el balsamàgic conjur contra esquius desencants,/ sóc un gramàtic amant que escriviu... O en un altre vers ens diu Existesc perquè estim. Rosselló Bover ens recorda els dos grans trets del nostre poeta: "Estimar" i "Escriure" vet aquí la clau literària i humana del nostre poeta. En resum, "Esti(g)mar amb els mots".

A On s'acaba el sender Pons ens dóna la clau de la seva relació amb la realitat:

És llavors que, feliç, m'avinenç amb el món perquè viure és, a més de llegir i passejar, menjar en pau cada fruit generós que hem sembrat i ens ofrena agraïda, amorosa, la terra.

Pons no entén la realitat sense literatura. Aquesta li dóna la capacitat d'entendre i adaptar-se amb la realitat, amb el món, perquè en forma part. Se serveix dels autors estimats no per parlar ells sinó per parlar de si mateix, de la seva relació amb Menorca. L'homenatge no és la fi dels poemes sinó un mitjà per parlar de l'enyor d'un passat, a voltes idealitzat, o per denunciar un present amb el que Pons dissenteix.

El salobre continua tots aquests temes amb un element que es veu reforçat: l'ecologisme, entès com la destrucció del paisatge i de la llengua, amb tot el que comporta de records personals del poeta.

Apareix la toponímia, els noms de lloc. Segons Sam Abrams té "el valor intrínsec d'establir els paràmetres físics del seu món, però, de l'altra banda, també juga el paper de donar forma material a certs aspectes de la vida moral del poeta. Així, el paisatge virginal de son Bou d'abans de l'esclat del turisme es converteix en l'explicitació del passat irrecuperable, o de la degradació del paisatge de moltes cales de la zona de Na Macaret ens remet al sentiment de pèrdua que ha experimentat el poeta davant el pas del temps."

Així doncs, els noms de persona o de lloc esdevenen el referent del poeta. Podem parlar d'una toponímia feta de poetes i pintors o d'una geografia que ens parla de records, de degradació. Hi ha un doble paisatge, el dels noms de lloc de Menorca i el de la literatura. En ambdós es recolza el poeta per elaborar el poema. Aquests recursos no són excloents, ja que també a dins podem trobar la memòria i la realitat immediata. Tot un mapa fet de literatura, de records i de Menorca que moltes vegades es barreja i es fa indestriable:
 

Somii aquell Son Bou immens d'infant M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare<

En definitiva, Pons ens ratlla del paisatge de l'ànima i ho fa de diverses maneres. Amb elements culturals, amb records, amb paisatge menorquí. Sempre oposant-ho a tot allò que, simbolitzat per una capa de sal, el salobre, pot destruir i que Pons vol salvaguardar.

Abissína és un llibre escrit a partir d'uns dibuixos de Francesc Calvet. El pintor li va passar una trentena de dibuixos i Ponç Pons, a partir d'allò que li suggerien, va escriure poemes i narracions. La gran novetat d'aquest llibre és la inclusió de contes breus. A pesar d'açò no hi ha grans canvis en la poesia del poeta sinó que continua escrivint sobre els temes que el preocupen i l'obsessionen. En el contes, doncs, hi ha un canvi de forma (poesia per prosa) però no de fons.