EXORDI

Tutto che mi resta è già perduto
Quasimodo


Les roses de Ronsard ja s'han marcit

i Déu és ara sols un record més

Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist

i llocs de mapes verds on mai no he estat

La nit és una cambra enmig del món

la vida un buit que amb mots ompl de sentit

On són les neus que va cantar Villon

Del magma espès del goig n'he tret dos fills

de l'íntim pou dels anys un vers d'enyor

El vell mussol enguany no ha regressat

ni han fet els pardals niu al meu cambró

Somii aquell Son Bou immens d'infant

M'estic fent vell i torn a llegir a Shakespeare

* * *

TRISTIA

Al darrer món de Tomis,
cobert de terra estranya,
en una tomba ignota
que el vent salí colpeja,
potser visquis encara
en el record d'antigues,
enamorades dones
i et cantin vells poetes
com jo mateix que, líric,
madur, pausat, els versos
i plany dolgut, romànic,
la nostra vida incerta.
El temps, que tot ho esfondra,
solida el teu prestigi
i fa el teu nom de mestre
per sempre inesborrable.
Però ja clàssic, mite,
amant d'amor, ni el sexe
perdura i és inútil,
llorer marcit, la fama.
Tots som llavor d'oblit.
El celistre que corca
quaderns, carpetes, llibres,
ho amara tot de sal.
Ser feliç és un plagi,
escriure un deure amarg.
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d'una pàgina.
Naufragam en gargots.
A l'Olimp, pura ossera
de castanyers i núvols
que el càlid sol grec besa,
els déus també s'han mort.
Tot és fum i no hi queda
ja res etern, Ovidi.

* * *

CALA'S MORTS

Llueve sobre mi infancia
Octavio Paz


I

Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja

Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància

No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa

Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus

Ara el temps esburbat presagia eixorquesa

I un retorna feliç als versos dalt sa cambra

Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures

Jugàvem a foners per camps sembrats de cards

No sabíem alegres que fóssim tan pobres

El sexe no era encara afronta ni pecat

Les vetllades s'omplien de contes i mites

El vent sencelistrava al cor ple de bondat


II

Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls

Descobríem els noms dels ocells emboscats

Ens vestíem de llum a les platges ardents

Amb sorra esmerilàvem gregament el cos

La sal creixia als patis verds sota el raïm

No sabíem que el món existia i que enllà

De les costes de l'illa hi hagués altres déus

Un vell atles romput em va obrir tots els ports

Vaig llegir l'Odissea entre mates i pins

On són ara els senders desvirgats de Son Bou

O els tendals de canyís vora els verds tamarells

Sobrevolen Addaia sornuts gavians

Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil

* * *

CALÇOBRE


Perquè escriure és també donar un sentit al món

I salvar del neguit un temps mortal absurd

Persever en la nit tot cercant fervent mots

Que emotius m'apuntalin fets versos la vida

* * *

PEDRES CREMADES

(fragments)

El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.

Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.

Wang Wei


Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentin
amorós la gramàtica.