POÈTICA

Comparesc empegueït davant vosaltres
amb les mans plenes d'aire
i al cervell tots els castells del món.
És la trobada
del ferro amb la pedra;
i la guspira que brosta,
que es passeja per la ciutat
i entra als millors salons,
l'esgrimiren, temps enrera,
els salvatges de la nova civilització,
com a clau de portes tancades
o com espasa de foc redemptor.
Així, un crit recorria la ciutat
i el coll em dolia.
Volia rompre tots
els castells dels altres
perquè cresquessin els meus castells
i un lentíssim riu d'odi m'envaïa
davant tots.
Durava el crit, enlairat per la idea,
i després eren les oblidades llàgrimes
que hom no trobava
quan calien solament rius de llàgrimes
i silenci
eixit de l'entranya de la intel·ligència.

(Dins de Tota la ira dels justos. Palma: Daedalus, 1967, p. 9)

* * *

Si he de solcar la terra amb el meu vers
deixau que sigui poesia plena
la que us parli de mi.
Deixau que reemprengui
el camí ja perdut tantes vegades
i que ara amb nova força torni al vent
les paraules.
Aquí som jo i la lluita contra el temps,
(des d'ara renunciï a donar corda al rellotge),
com un tió que dins el foc esclata
en plor d'humanitat que es fa cendrosa,
mentre se perd un sospir fugitiu
pel caminoi que duu a la besada.

(Dins de Tota la ira dels justos. Palma: Daedalus, 1967, p. 23)

* * *

PERQUÈ HO FAIG

(A Tomeu Barceló)

Perquè port, aferrada als polsos,
la mort desbaratada,
com una molsa que em decoràs la vida,
la meva veu sols canta de tristesa.
Perquè he renunciat, de cap a peus,
a tota l'esperança, ¡això costa!,
i veig un sol camí, impertorbable
vull caminar-lo, sense una ombra
de por, que fa el camí més agre.
Per dormir-se més prest, la meva sang
s'amistança amb l'alcohol, com en un joc
d'amor, tendre, d'infants en flor,
com si fos un començament de vida.
Perquè només don voltes entorn de mi mateix,
presoner d'aquest tòtem que té la meva cara,
bot fora de control, sense alegria.
Perquè he crescut tot sol, vora altres homes sols,
hostes de "cadascú", mai de "nosaltres",
avui veig el carrer tot ple de pols,
mentre jo, a mossegades,
vull obrir-me un camí, per a arribar-hi.

(Dins de Tota la ira dels justos. Palma: Daedalus, 1967, p. 57)