Camil·la és una dona perduda. Es va perdre en el moment en què es va deixar arrossegar pels interessos de dos hòmens, el seu pare i el seu futur marit. Aquesta dona de casa bona —la mare «senyora de» i el pare metge— havia d'estudiar una mica per fer alguna cosa, per això es va fer mestreta, havia d'aprendre a fer ganxet i altres destreses, allò sí que era important… El quadre és ben conegut.

L'olor dels crisantems parla de la frustració d'una dona que no sap què fer de la seua vida; sap exactament el que no li agrada de la seua quotidianitat, però no troba la força d'encarar-s'hi, per això va destrossant-se el cos a poquet a poquet, amb l'alcohol. La protagonista té una posició social i diners, té un marit, metge, que no la coneix en absolut ni es preocupa el més mínim pel que puga pensar, té un fill criat per una dida, té un pare egoista i una mare transparent, i té una amiga superficial. Camil·la no té res.

Només li queden les novel·les per a oblidar el món miserable i artificial que l'envolta, i l'alcohol, cada vegada més present, més necessari. Li agraden les històries i les busca en una llibreria de la ciutat que pertany a Abel, un home que forma part del seu paisatge. Ell és diferent, sensible, atent, respectuós, gris, difuminat, potser massa absorbit per l'escenari, com una figura de paper que s'apega en un mur, però d'açò, la Camil·la, s'adona més tard. I les flors… ens acosten als sublims perfums rodoredians. Els crisantems que ella, Camil·la, compra regularment i posa en un gerro perquè tenen una olor especial quan són frescs i llisos, però també quan s'estan marcint a dintre del gerro, com la seua vida, com el seu esperit. Aquesta novel·la m'ha sorprès favorablement. Sorprès perquè no havia llegit res, fins ara, de l'autora, Lliris Picó, i he descobert una ploma madura, ferma, que mestreja la llengua. L'autora crea un personatge femení amb tota la seua extensió i nosaltres, lectors, entrem en l'univers d'aquesta dona que lluita per donar un sentit al desastre de la vida que té, i la compadim, la detestem o l'acaronem amb el pensament. Camil·la és com una nina de porcellana en una cova de gegants. La fragilitat d'una dona sensible que, tot i posseir-ho tot a nivell material i social, no ho pot valorar perquè justament en coneix l'altra cara, la que no es veu, la que està plena de misèries, de desamors, de carències, perquè tot es basa en la superficialitat, i si això falla no hi ha res, només esquenes girades. L'única possibilitat de desempallegar-se de la mediocritat és tornar a començar.

(Maria Sirera. Lletres Valencianes, tardor 2004)