Potser Lliris Picó guardava el record d'una infantesa dura i sense manual d'instruccions, un esdevenir de fets i sensacions que tot just estarien ara experimentant els seus fills sense saber ben bé d'on vénen i perquè. Tal vegada si algú li hagués explicat que a ella també, que… A certes edats la por a la mort, a la vida i a la maduresa, els afectes que venen i que se'n van, el sexe, les imposicions, les transgressions, els odis, els amors i els desitjos, esclaten sense previ avís. Per això, amb una narrativa franca i un estil directe, la narradora de Les ales de la memòria fa repàs i s'adreça a la seua filla, per contar-li quins són els seus orígens, confessar-li les seues vivències, contradiccions i fer-li saber que ella, en perdre la innocència, també hi va tenir por d'enfrontar-se al món. A ella també li va passar tot això.

La novel·la, sembrada de reflexions i de confidències, és una mena de diari íntim, un relat en primera persona que recorda el registre oral i acaricia l'epistolar. Al llarg de la història, la protagonista i relatora tracta de recuperar per a la seua descendent els records de vegades fidels i, d'altres, empresonats per les traïcions que imposa la distància temporal. Refà així en l'imaginari el viatge pel llarg camí ja recorregut fins arribar a l'experiència de la maternitat. Des d'una primera infantesa a Ibi, el poble familiar i ple d'afectes del qual no hauria volgut eixir, tot passant per un canvi de vida sobtat, abans de l'inici de l'adolescència. El trasllat familiar a un poble menut de Castella, l'allunyarà de les primeres arrels, però trobarà un nou entorn, on la innocència, els jocs del carrer o els desitjos infantils van quedant-se pel camí. És l'hora d'altres desitjos, de les escoltetes, de les novel·les d'amor, de descobrir els efectes de les primeres carícies, l'enamorament i les primeres decepcions. En ple esclafit de sensacions i inquietuds tornarà al sud del País Valencià per encertar el camí a una maduresa que recorda viscuda a cops de desengany.

En aquest viatge el lector disposa d'un observatori privilegiat que permet mirar els ulls d'una xiqueta desperta, nascuda a les primeries de la transició política espanyola, que busca respostes, experimenta i troba perquès. El relat de la trajectòria personal, guarda també espai per al record de costums perduts, tradicions pròpies i alienes i dites populars. En definitiva, per a la protagonista es tracta de la recuperació dels elements que han conformat els fonaments de la dona que ara és. Aquesta és la tercera novel·la de Lliris Picó, en una curta però sempre premiada trajectòria literària. Amb Les ales de la memòria, va rebre el VI Premi Octubre de Narrativa, Sant Vicent del Raspeig.

(Ana Gimeno. Lletres Valencianes, tardor 2003)

* * *

El record és un dels elements més poderosos amb què els sers humans podem construir el passat. Això ho sap molt bé Lliris Picó (Ibi, 1972), i aicí ho ha volgut manifestar a la seua última novel·la: Les ales de la memòria.

L'obra, contada en primera persona, s'inicia amb la faula del naixement: la protagonista de la novel·la no coneix ni la història de venir de París, ni la d'arribar amb la cigonya, a ella sempre li digueren que la trobaren sota un bolet. A partir d'este primer record, Lliris Picó trama la història d'una xica a la què veiem créixer, enamorar-se, desencisar-se de la vida i il·lusionar-se al llarg de les quasi 150 pàgines del llibre. L'autora, aprofita la història de la protagonista per a reflexionar sobre sensacions tan humanes i tan properes als lectors com la soledat, la llunyania, el desarrelament, l'odi o la tendresa.

L'obra, que és la primera que va escriure l'autora —tot i que ha estat publicada en segon lloc—, està estructurada en capítols breus i de grandària similar que permeten una lectura ràpida i gens monòtona. Tot i que no s'indica gràficament en el llibre, el lector o lectora trobarà dues parts ben diferenciades, que serveixen per dividir la història de la protagonista amb la infantesa i l'adolescència. A la primera, trobem un món infantil, ingenu i ple de descobriments que s'escola entre els canvis de residència, l'anada a l'escola i els jocs amb la resta de xiquets i xiquetes. És un món que fuig, que passa ràpid, i que l'autora ha tingut l'encert de redactar tal com raja, és a dir, tal com li sorgien els records i se li omplia la memòria.

A la segona part es descriu l'adolescència de la protagonista, les seues primeres relacions amoroses i el desengany característic d'estes edats: la vida és d'una manera diferent a com la veiem des de la infància, i s'han d'assumir responsabilitats per a les que ningú ens ha preparat. En esta part és quan les reflexions es fan molt més aparents i sumeixen el lector en un món sobre la meditació de la pròpia existència. Les ales de la memòria és, en definitiva, un passeig per sensacions i percepcions tan conegudes com l'olor a farina, a terra humida o a la flor del llimoner, que captivaran el lector i el faran avançar per ella.

(Dèlia Amorós. Butlletí d'Informació Municipal, Novelda, novembre 2003)

* * *

La escritora ibense Lliris Picó presenta su obra Les ales de la memòria, un libro autobiográfico dedicado a sus hijos. «La ausencia y el paso del tiempo tienen un poder acaparador. A veces, cuando intentas recordar una cosa con la perspectiva que dan los años, es difícil saber si la memoria no te está jugando una mala pasada, si no se vuela en el horizonte llevándose tu propia historia…» [...]

La profesora Glória Gómez [...] describió Les ales de la memòria como una «narración íntima y lírica escrita en tono autobiográfico, en primera persona y dirigida a su hijo, una invención literaria de la autora, utilizada como recurso, para justificar un valor terapéutico de la literatura y recuperar el pasado para poder entender mejor el presente». A lo largo de los XXI capítulos, Picó, «recrea de una forma muy lírica escenas de la vida cotidiana, llegando a la mitificación de su infancia. A lo largo de la narración, Lliris utiliza un doble tono, melancólico e irónico con los que se enfrenta a los recuerdos más amargos», señaló Gómez. Se trata de una lectura fácil ya que la autora escribe con una prosa muy ágil «que te arrastra a continuar la lectura».

(Maria Molto. El Mundo, estiu 2004)

* * *

[Les ales de la memòria]. La autora [...] nos acaba de obsequiar a los lectores con lo mejor que puede dar de sí un inventor (en este caso inventora) de historias: un relato que reúne todos los ingredientes par hacer pensar, reir y, en alguno de sus pasajes, notar como alguna lágrima furtiva y puñetera pretende empañarnos el cristal de las gafas. Pero toda esta amalgama de sentimientos son la materia que compone la vida y, la literatura no es otra cosa que un retrato fidelísimo de la misma vida. Y este retrato, raíz o cepa madre de la literatura, es lo que logra plenamente Lliris a través de esa memoria que vuela, primero hacia atrás, hasta recuperar los tiempos de sus más tierna niñez para desde allí, retomar el hilo de la andadura de una familia ibense que bien podría ser la suya, o no [...].

Entre otros muchos valores, que sería imposible enumerar en tan poco espacio, yo destacaría la sólida estructura del relato, la frescura y fluidez de su narración y, esa noble cordialidad que se desprende a lo largo de todo el hilo argumental de la historia, en lo referente a las relaciones —siempre escabrosas— entre la Castilla (antaño dominadora) y las demás regiones españolas. [...]

(Juan José Fernández Cano. Diari Escaparate (Ibi), estiu 2004)

* * *

«Les persones som un misteri, la nostra existència està plena de paradoxes». Aquesta mena de reflexions podem trobar en l'última novel·la publicada per Lliris Picó (Ibi, 1972), una obra on la veu protagonista pretén construir el seu imaginar personal a través de tots els anys de la seua existència. Un relat, doncs, de voluntat autobiogràfica que va merèixer el VI Premi Octubre de Narrativa de Sant Vicent de Raspeig l'any 1998 i que, per una inèrcia estranya d'aquells premis, encara no havia pogut veure la llum. És digna de lloar la decisió de l'editorial Marfil d'incloure aquest relat en la seua col·lecció «Autors d'Ara», en tant que ha permès rescatar per al públic lector la primera obra de l'autora.

Diuen que els primers relats d'un autor —en aquest cas, autora— són els que tenen un major nombre d'elements autobiogràfics. No cal oblidar algunes paradoxes de la història literària del nostre país, com és el cas de la primera novel·la de Mercè Rodoreda «Sóc una dona honrada?» (1932), publicada quan ella tenia uns vint-i-quatre anys i veia trontollar la seua relació matrimonial. Amb tot, com avisava la mateixa escriptora en el mateix pròleg, aquella novel·la presentava diverses mancances producte de la pressa per publicar la seua primera obra. Aquest no és el cas de Lliris Picó; si bé la novel·la que presentem és un relat en primera persona on els esdeveniments de la història poden recordar-nos al perfil biogràfic de la mateixa autora —si és el cas que la coneixem—, el resultat és ben distint. Estem davant d'una novel·la madura, ben escrita on predominen els matisos sobre els conflictes personals d'un personatge de ficció que l'autora ha anat polint en els últims cinc anys. Cap pressa, per tant, en publicar el seu primer text.

«Les ales de la memòria» es converteix, en certa mesura, en un retrat generacional d'aquelles persones que, com l'autora, van créixer enmig dels dibuixos de Heidi, les aventures de Starsky i Hutch o la música de Luis Miguel —casualment contraposada a les cançons del mateix David Bisbal—. Una prosa àgil i directa que dota de gran versemblança el retrat de la infantesa i de l'adolescència de la protagonista, on la consciència del pas del temps presenta un pes aclaparador: «passats els anys infantils, n'arriben uns altres en què tot canvia, fins i tot els ulls amb què vius el món».

En definitiva, un text que tot i ser el primer en el punt de creació de l'autora se situa en el marc del seu anterior relat, «Helena: un record sempre és mentida» (Columna, 2002). Novament, els desequilibris psíquics dels personatges afecten sensiblement l'evolució de la veu narrativa principal: «vaig començar sentir-me desconcertada, desarrelada, totalment desubicada». Un moment a partir del qual naix en la protagonista la necessitat d'escriure, de deixar constància del seu temps, de la seua vida per a recordar.

(Carles Cortés. Diari Información (Alacant), hivern 2004)

* * *

Con el título de «Les ales de la memòria», la Editorial Marfil ha editado la segunda novela —la primera escrita— de Lliris Picó. El relato llega a las librerías con el aval que supone haber ganado hace cuatro años el Premi Octubre del Ayuntamiento de Sant Vicente y el reconocimiento obtenido posteriormente en el certamen literario de Benissa.

La novela tiene como protagonista a una mujer «que en la madurez hace repaso de lo que ha sido su vida, de su infancia, de la adolescencia», explica Lliris Picó. «Creo que en el primer libro las referencias autobiográficas son ineludibles. Escribes a partir de tus experiencias, de un puñado de recuerdos inflados con imaginación y con mentiras que cuanto más gordas son resultan más creíbles. Empiezas a alejarte y piensas entonces que esa puede ser cualquiera. Son experiencias que todos pasamos: frustraciones, experiencias sexuales, pérdidas de los seres queridos… Puedo ser yo o cualquiera».

La acción transcurre en lugares conocidos por la autora; Ibi, donde nació; diversos municipios de Ávila, donde se crió; las comarcas del sur del País Valenciano, donde pasó su adolescencia y su primera juventud; y Alicante, donde vive actualmente.

«Les ales de la memòria» es la primera novela escrita por Lliris Picó, pero la segunda que se publica. Tras ganar el Premi Octubre de Sant Vicente, el Ayuntamiento tenía los derechos para publicar la obra durante los dos años siguientes, pero nunca lo hizo. Tras lanzar su segunda novela escrita, editorial Marfil s interesó por la primera y por una tercera.

Los cambios
«Ahora —declara la autora— casi agradezco que no se me hubiera publicado porque habar ganado un segundo premio me dio la experiencia para modificar el texto en 54 páginas. Algunas partes no tienen que ver con el original».

En la operación tuvo mucho que ver no sólo la experiencia acumulada durante cuatro años por la escritora sino las recomendaciones de la editorial. «Fueron sugerencias muy generales que creo que han ido muy bien».

La novela tiene su origen en una libreta que le regaló el poeta y arquitecto Gaspar Jaén en su 24 cumpleaños. «Escribí cosas hasta que me di cuenta de que allí podía haber una historia y empecé a construir la novela».

[...]

(J. P.. Diari Información (Elx), hivern 2004)