[...]

—Tornant a l'Helena: un record sempre és mentida, ara que ja ens has aclarit que no és la teua primera obra, ens podries contar breument de què tracta la història.
—Helena... és la història, escrita en primera persona a cavall entre l'epístola i el diari, d'un malalt mental que escriu sobre el seu amor des d'un psiquiàtric penitenciari, ja que la seua amant és morta. Tot apunta, o almenys així ho creuen alguns, que l'ha matada ell, i el que el protagonista intenta fer és recordar com ha passat tot.

—Aleshores, el protagonista és Helena o és el malat?
—Això depèn de com t'ho mires. El que escriu és el malalt, però els protagonistes són els dos, o més ben mirat, quasi més ella, perquè la seua evocació, el seu record sempre és present a tota l'obra.

—Et pregunte açò perquè en Les ales... la protagonista és una dona i en aquesta última novel·la guanyadora, Les gavines riuen com els morts, també és una dona.
—Sí, i n'hi ha un altra, Claus de serp, que la publicarà Marfil pròximament, on la protagonista també és una dona. Sí, en totes són dones.

—Així doncs, creus que n'hi ha una literatura escrita per dones i que és diferent de la que escriuen els hòmens? Pots escriure de la mateixa forma sobre un home?
—No ho sé. I està lleig que ho diga jo que he fet un curs de doctorat sobre narradores catalanes, i una de les preguntes que iniciaven el curs, i que se suposava que aclariríem al final era eixa mateixa. Però jo crec que sí, que escrivim de diferent forma perquè som diferents, però açò no vol dir que escrivim només per a dones, sinó que tenim una altra manera d'escriure. De fet, a mi el que em va passar amb l'Helena... és que tots els membres del jurat intuïen d'alguna forma que darrere de l'home que escrivia eixe diari, hi havia la mà d'una dona. Per tant, torne a repetir, pense que sí que hi ha una literatura escrita per dones simplement diferent a la dels hòmens.

[...]

—Els records que apareixen descrits a Les ales... estan plens de referències reconegudes per tots i que fan que no només ho siguen de la protagonista, sinó de tota una generació, que ben bé podria ser la nostra; doncs què hi ha d'autobiogràfic, en ella?
—La veritat, reconec que és molt autobiogràfica, però també és cert que hi ha moltes mentides. En primer lloc perquè literàriament m'interessa posar-les, i després, perquè no pots despullar-te; o sí, perquè en el fons sóc un poc exhibicionista. Però bé, a banda d'això, pense que és lògic que quan comences a escriure, el que fas és plasmar la teua pròpia experiència i els teus sentiments.

—Sí, estic d'acord amb tu en què perquè a la fi resulte una bona història, ha d'eixir-te des de dintre. Sempre és més difícil escriure d'allò que es desconeix totalment.
—Sí, bé, però escriure també és un aprenentatge i no sempre pots estar multant la tinta en la teua vida perquè les coses no donen per a tant. Pense que és un bon exercici intentar posar-te en la pell dels altres i això és el que he intentat fer per exemple amb l'Helena..., posar-me en la pell d'un malalt mental, que el que li passa realment és que està malalt d'amor, o en Les gavines... quan intentava pensar amb el que sentia una dona alcohòlica amb molts problemes.

[...]

—Segons les teues pròpies declaracions a Ibinoticias.com, Les gavines... escrita en primera i tercera persona, conta la història d'una dona amb problemes d'alcoholisme en la seua lluita diària. Una obra compromesa que no s'entrega a la mera literatura, sinó que proposa la lluita d'un personatge davant la vida, el que em recorda la discussió que hi ha aquests dies al voltant del paper de l'escriptor com a referent moral. Quina és la teua opinió?
—Jo crec que la literatura sempre suposa un compromís, i més una literatura escrita en una llengua minoritària com és la nostra. De fet, escriure en valencià ja de per sí implica un compromís; el que passa és que el meu compromís no és només lingüístic. A mi, m'interessen molt les persones i intentar comprendre per què les persones patim, i això també és una mena de compromís amb el patiment de la resta.

—En aquesta novel·la la protagonista és una dona alcohòlica, en Les ales..., la protagonista evoluciona cap a un sofriment ofegador, i en Helena..., els protagonistes són una dona morta i un malalt mental que pateix moltíssim. Per què et trobes interessada en aquest tipus de personatges?
—Perquè pense que hi ha més gent de la que ens podem imaginar que psicològicament pateix molt. Hi ha moltíssima gent frustrada. Però sobretot gràcies al contacte que vaig tindre amb els malalts al psiquiàtric de la Santa Faz (perquè hi vivia a prop, amb la meua germana, que a més treballava al psiquiàtric, i això és de veres a Les ales... no és un recurs literari). Eixa experiència va ser absolutament increïble i de fet m'ha marcat moltíssim. A més a més, m'agrada molt la novel·la psicològica, i per això en la meua obra quasi no apareixen descripcions físiques, ja que el que m'interessa realment és el que la gent sent i saber si senten com jo.

—[...] Creus què es pot parlar d'un grup generacional o només és una casualitat i cadascú aneu per vostre compte?
—[...] Ara bé, jo no sé si hui per hui es pot parlar de generació. Entre nosaltres tampoc és que estiguem molt en contacte.

—Potser encara és massa prompte per parlar-ne. Igual d'ací un temps...
—Així i tot, parlar de generació al sud del País Valencià resulta una mica complicat, tant en narrativa com en poesia, perquè a més fem coses molt diferents. [...].

—Et faig eixa pregunta sobretot perquè a la presentació de Les ales... es va dir que resulta molt difícil que es publique una obra escrita en la nostra llengua al sud de València, i eixe podria ser el punt que us unisca a tots sota l'ús i empleament de la mateixa llengua.
—Sí, però pense que és la mateixa situació lingüística i literària a Alacant la que ens empenta a escriure en valencià. A més, hi ha molts escriptors que situen la seua narració a Alacant de la mateixa forma que ho fa Ferran Torrent amb la ciutat de València i tant altres escriptors catalans amb Barcelona, i és que Alacant és una ciutat molt bonica, i molt criticable al mateix temps, i això també ajuda molt a la narració.

—I per acabar una última pregunta encara que resulte un poc absurda, però en el temps que corren pense que és inevitable fer-la. Tu escrius en català o en valencià?
—Pel que a mi respecta, el nom de la llengua no és important. L'estàndard dels catalans i els valencians és el mateix, que per altra part és el que estudiem a l'escola. Es tracta d'un estàndard i dins d'eixe estàndard utilitzem la varietat del valencià, que es diferencia només en les terminacions verbals i en una dotzena de paraules. Així que puc dir que escric en valencià, en català occidental o en meridional, com vulgues. El nom de la llengua no pense que siga el més important, sobretot perquè mentre discutim sobre aquesta qüestió, perdem temps i energies per a eixir endavant. Realment no és més que una qüestió política, i mentre la política continue ficant la cullerada amb la llengua estem perduts. Torne a repetir que els noms de la llengua no tenen massa importància, les llengües són dels pobles, i si al poble li agrada dir que parla valencià em sembla molt bé perquè al cap i a la fi, és el poble qui ha mantingut la llengua viva; per tant, la denominació oficial fa igual, mentre es tinga clara i es mantinga la unitat lingüística català-valencià.

(Kiko Sanjuan. ibinoticias.com, 8 d'octubre de 2004)