Marta Pera Cucurell
Comentaris d'obra
La quinta essència de la pols, de Marta Pera Cucurell és el primer llibre de poesia d’una traductora amb molta experiència i prestigi. I a fe que es nota: vull dir l’experiència i el prestigi de traductora —i, doncs, de lectora privilegiada—, que han servit per donar-nos un títol molt compacte, que no té cap dels defectes dels llibres primerencs.
Es nota, per començar, en la concepció i composició de l’obra, construïda a partir del símbol de la pols, que Francesc Parcerisas, encertadament, reputa com un referent de gran vigència en el barroc, però la vigoria del qual podem fer remuntar al llibre del Gènesi i a la cèlebre màxima que pronuncia el Senyor-Déu quan expulsa Adam del Paradís: «Ets pols, i a la pols tornaràs» (abans ja havia dictat sentència per a la malèvola serp, i també hi surt la pols com a condemna: «T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida»). Amb anterioritat a l’Escriptura, troians i aqueus es batien a ultrança, segons el relat homèric contingut a la Ilíada, i guerrers i herois d’un bàndol i de l’altre, en caure derrotats, i abans que la tenebra els entenebreixi del tot els ulls, coneixen els rigors de jeure damunt la pols, que acoloreixen amb la pròpia sang, fruit de les llançades rebudes. La pols, doncs, com a llit de mort.
[...]
La solidesa del llibre es nota, també, a parer meu, en el moviment que descriu: en l’alternança entre els poemes de versos diguem-ne canònics i la seva rèplica en prosa (que ben escrits, els uns i els altres!), i en el que podríem qualificar com l’actitud moral que acaba ressonant en la memòria del llegidor. [...]
Després de llegir l’obra penso en una dona que no es deixa caure totalment pel pendent de l’escepticisme, que pren partit en el moviment perpetu, en el canvi (o, si més no, en la idea, en la voluntat de canvi). Fixeu-vos en el començament, esplèndid, de «Part»:
T’he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m’he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m’enredo, salvatge, com mala herba.
L’aranya tenaç, que fa i desfà trames. El bellíssim sonet fet amb alexandrins cesurats intitulat «El teu pes» tracta de la soledat: «al mirall és ben clar que sols jo soc aquí / o tu ets jo i no soc més que el teu vestuari», amb aquest vers final, tan suggeridor, que canvia el punt de vista que solem donar per vàlid: nosaltres som la roba amb què es vesteix la soledat, i no pas a l’inrevés. Encara altres poesies, com és ara «Meditació», «Zona de confort» o «Fugaç», donen compte d’una voluntat explícita davant el que intuïm que és una pèrdua, una absència, baldament sigui la voluntat de no fer res, de no moure’s (seguint, doncs, la màxima ignasiana de no fer mudança en temps de tribulació). En l’últim dels que he citat, es parla del viatge sense fi:
No arribar mai enlloc,
ser només quietud
que es mou, el botó
de la roda.
I el poema en prosa «Vespre de diumenge en la inhòspita penombra fluorescent de l’estació del Clot» és, entre tots, el més definitiu i diàfan quant a això que enuncio, el més revelador de la idea de trànsit: «camps de blat i estacions solitàries cap a una ciutat tan llunyana que potser no existeix en un tren que arriba i passa i no s’atura a cap estació».
[...]
(Jordi Llavina: «T'encega la claror del plàncton», Núvol, 2/06/2019).
***
El títol del llibre ens remet a una pregunta fonamental del monòleg del Hamlet de Shakespeare: què és, per a mi, aquesta quinta essència de la pols? Què és l’home? I és, probablement, la pregunta que s’ha fet la poesia (i totes les formes de coneixement) des que l’espècie fa carburar l’intel·lecte (encara no prou pel que veiem dia a dia en aquest món). I Marta Pera ha muntat el seu recull poemàtic sobre aquesta pregunta i sobre l’assumpció que hem de continuar ruminant aquesta qüestió: la pols que som i que serem.
Sí, cert, ja ho va dir la Bíblia, ja ho van repetir els barrocs, i els grans escriptors que encapçalen les citacions d’aquest llibre: Pessoa, Quevedo, Pere IV (el rei), Shakespeare... Tot s’ha dit, sí, però cal repetir-ho, perquè ningú se’n recorda. O ningú se’n recorda prou. I no és només això: els qui viuen de les lletres (i sovint per a les lletres i en les lletres), i Marta Pera n’és un exemple fefaent, traductora de prestigi, senten moltes vegades la necessitat de reformular-se aquestes veritats essencials. Aquest és un altre element d’interès del llibre. Pera experimenta l’esforç traductiu dia a dia, amb totes les servituds que representa traduir textos d’altri. I, d’alguna manera, ha necessitat que l’esforç es prolongués en un altre àmbit, el seu propi, el de les seves interrogacions i neguits. El jo poètic es crea sol quan l’escriptora/traductora comença a consignar pensaments i formulacions expressives felices i les formalitza en el poema. I estructura el recull sobre una «proposta pendular», com diu exactament Francesc Parcerisas al pròleg: els poemes del jo poètic quotidià, l’observadora de la vida, l’anotadora de dèries, ànsies i ironies, i —tipogràficament marcades— les proses que alterna amb reflexions i divagacions filosòfiques sobre la pols. Parcerisas analitza a la perfecció allò que defineix la poesia de Pera: parla d’escepticisme racional i de capacitat de distanciament conceptual, que són, per dir-ho amb una paraula lletja, propietats «actitudinals» de la poeta, però sobretot sintetitza els tres elements d’aquesta poesia; l’extrema sensibilitat, la capacitat d’observació i descripció i la ironia desenfarfegada, col·loquial. I hi ha, a més, «versos llampec», com aquest, d’un poema de ressons odissencs (Sirenes): «Lligada al pal, sense taps, esquivo els cants», que em sembla lapidari. O bé troballes com aquesta: «Dormir per sempre / entre pàgina i pàgina / com un pètal”. O bé: «I tu, divina, mous pols divina». Que la poesia continuï regirant pols!
(Víctor Obiols: «Quan no saps on vas, qualsevol camí t'hi porta», Ara, 3/05/2019).