Victòria Penya i Nicolau (Palma, 1827- Barcelona, 1898). Poeta de la Renaixença. 

Pertany a una família lletraferida, fet que li permet entrar en contacte amb la literatura des de petita. A partir dels disset anys, comença a publicar poesia en castellà. L'any 1859 guanya un accèssit als Jocs Florals de Barcelona, guardó que l'empeny a adoptar el català com a principal llengua d'expressió poètica. 

El 1860 es casa amb el també poeta Miquel Victorià Amer, i la parella s'instal·la a Barcelona. Penya, que continua col·laborant amb la premsa mallorquina, s'insereix a la vida literària barcelonina: es presenta als premis literaris que s'hi convoquen i comença a publicar a la premsa i a les revistes catalanes del moment. És premiada diverses vegades als Jocs Florals de Barcelona i a altres certàmens, com ara el Premi de l'Acadèmia Bibliogràfica Mariana de Lleida. 

La poesia de Penya combina l'expressió de la ideologia conservadora cristiana i els valors tradicionalment associats a les dones (família, tendresa, nostàlgia, pietat), amb la mirada d'experiències personals. A més, sovint s'ha lloat l'espontaneïtat de la seva poesia, que incorpora elements de la literatura popular oral. Els dos volums de Poesies (1909) reuneixen una part significativa de les seves composicions líriques en català, encara que molts poemes resten dispersos.

Mor a Barcelona el 1898, a l'edat de setanta-un anys. 

Pàgina elaborada per Llucia Serra per a l'AELC.
Retrat del pòrtic: revista La Llumanera de Nova York, maig de 1879.