El meu fill

Dos anys fa vuy, fill meu
que veig la teua cara, 
dos anys que á casa nostra
floria l'esperança.
Joyosa jo sonreya,
Jaumet, com tú ploraves,
perque mon cor rebía
la benaventurança.
De tres ninetes belles
n'havia sigut mare,
mas esserne d'un home
ay, quánt ho anyorava!
Per axò jo sonreya,
fill meu, com tú ploraves,
perque envers casa meua
girava Deu la cara,
perque'l blau de tos ulls
un cel nou me mostrava.
Are ja n'ets grandet,
ja saltas en ma falda,
rosset com un fil d'or,
color que à mí m'encanta,
color que'm será sempre
d'alegre recordança.
La cara'm patonejas,
per lo meu coll t'enllaças
y ab veu que m'encativa
me donas nom de mare.
Jo sent, fill meu, llavors,
que lo meu cor s'axampla,
per rebre l'alegria
que del cel li devalla
com la flor matinera
per beure la rosada.

[...]
 

("El meu fill" [fragment]. A: Almanaque de las islas Baleares para el año 1871. Palma: Estampa de Pere Josep Gelabert, 1870, p. 74-75.)

* * *

Amor de mare

[...]

Aprés del jorn vé la nit,
aprés de la nit l'aubada,
aprés de la pluja'l sol,
la roda del mon may para.
Ja havía dat moltes voltes
desque llur dol esplayava
dintre sa cambra soleta,
la mare desventurada.
Desde llavores la vida
la partida á la mort guanya,
y axó fa que ab dolsa veu
podrém sentirla quant canta,
gronxant d'un peu lo bressol,
cançonetes catalanes,
per adormí un infantó
y un altre que'n té á la falda.
Tot cantant, cantant sonriu,
tot sonrient l'hi cauhen llágremes,
sonriu als fillets que té, 
plora'l fillet que l'hi manca.
Son dos ángels, dos esteles,
de son pit nafrat lo bálsam,
son com l'arch de Sant Martí
los infants que vuy esguarda.
Los contempla embadalida
Y'ls patoneja la mare,
mes ay! llurs galtetes rojes
y llur front de neu los banya.
les besades son d'amor,
les llágremes d'anyorança!
Els aprompta cent joguines,
y quant aquestes los cansan,
també'ls trau les seues joyes,
y ensemps van perles y llágremes,
les unes cauhen en terra,
al cel s'en pujan les altres.
Ben de matinet se lleva,
ben de matinet s'afanya,
feynera quant vé la fosca,
feynera quant trenca l'auba;
mes tot estirant l'agulla
també la robeta banya;
cuyta p'els fillets que dormen,
plora'l que la terra guarda.
A l'Iglesia s'els emporta
y allí prega ajonollada;
los angelets que té al mon
al que té al cel encomana.
Y quant la gent los hi mira
sos ulls se negan de llágremes,
y'ls axeca al cel pensant
que'l mes estimat l'hi manca.
Quant son cor se regositja,
l'esperit mòr d'anyorança,
que es lo cor dels fills que viuhen
y dels fills que han mort es l'ánima.

("Amor de mare" [fragment], a ROSSELLÓ, Jeroni: Flors de Mallorca. Poesies de autors vivents, premiades les mes en los Jochs Florals de Barcelona. Palma: Estampa de Pere Josep Gelabert, 1873, p. 266-267)

* * *

Lo meu niu

En la branca més ardida
del cedre més alt del bosc,
entre el cel i entre la terra
tenc el niu de mes amors.
Les aures lo balandregen,
los núvols li fan bressol,
les àguiles lo guarneixen
llençant-hi llur plomissó.
Beu la flor de la rosada,
pren lo raig primer del sol,
dins lo blau del cel s'enfonsa,
los estels li fan claror.
Tan amunt, amunt, se gronxa
que de la glòria n'és prop.
Lo meu niu, ai, quina ditxa!
Lo meu niu, ai, quin consol!
La fillada el cor m'alegra
refilant com rossinyols,
de la terra malhaurada
no li arriben les remors,
no sents follies ni músiques,
ni d'agonies lo plor,
l'esparver no pot haver-la
ni lo tret del caçador.
Tot just veig l'estel de l'auba
bella tasca em dóna el jorn,
vaig xuclant com les abelles
les més dolces de les flors.
Pensant en mes amoretes
tot treball me sembla poc,
la maina voldria dur-hi
al niuet de mes amors.
Tan amunt, amunt, se gronxa
que de la glòria n'és a prop.
Lo meu niu, ai, quina ditxa!
Lo meu niu, ai, quin consol!

[...]

("Lo meu niu" [fragment], a Els poetes romàntics de Mallorca. Palma: Editorial Moll, 1987, p. 136-137)