L'escriptor Francesc Matheu volgué retre un homenatge a la poeta, ja traspassada, i recollí gran part de la seva obra, que publicà el 1909 a Barcelona, amb el títol de Poesies de Victòria Penya d'Amer. Tot i l'amistat i l'admiració que Matheu sentia cap a Victòria, no pogué alliberar-se de prejudicis sexistes quan jutjà la seva obra. Així al breu pròleg que féu per a Poesies comentava: «La Penya té per a nosaltres el gran encís de ser sempre un poeta femení. En sos versos s'hi transparenta sempre l'ànima de la dona suau i amorosida. No agafa mai entonacions varonils, ni es fica en temes que no sien del seu ambient, ni es cuida gaire de correccions acadèmiques».

Per a Victòria, escriure poesia fou una professió, com testimonia el seu interès a participar en les conteses líriques i en nombroses publicacions. Aquesta centralitat que ocupà la poesia en la seva vida també es desprèn de diverses composicions. La més significativa seria la titulada «A la poesia», que guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona del 1890. La poeta amb 63 anys, una anciana respecte a l'esperança de vida d'aleshores, comença a sentir que li manca la inspiració. Aleshores invoca la seva musa per «eixir del meu mortal desfalliment» ja que «sens ella no puc viure, no». Davant honors i riqueses, continua, l'única corona que li importa és la del llorer que mai no es marceix.

[...]

Podem relacionar la seguretat que Victòria demostrava en la seva capacitat poètica amb una sèrie de factors els quals, des de les seves primeres composicions, li proporcionaren el difícil suport que les dones creadores d'aleshores necessitaven. Aquests estalons es resumirien a comptar amb l'ajut i el reconeixement masculí. Ja de joveneta escriví envoltada de novells poetes propers i ben disposats vers la poesia femenina. Així, entorn de la revista «El Plantel», trobem el seu germà Pere d'Alcàntara, el seu enamorat Victorià Amer i Josep Lluís Pons i Gallarza, que fou protector de dones poetes. A més a més, Victòria fou profusament premiada als Jocs Florals, el més alt tribunal de la poesia catalana renaixentista. I, finalment, com ella mateixa explicava, sempre tingué com a poeta el suport i l'admiració del seu marit, escriptor molt ben relacionat amb els jocsfloralistes.

(ALOMAR, M. Magdalena i PEÑARRUBIA, Isabel: De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936) [n'inclou biografia i antologia poètica]. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010, p. 40-42).

* * *

Victòria Penya tracta també en tres poemes l’enyorament de Mallorca per algú que n’està fora. Són molt interessants, diferents entre si i d’un to també molt diferent als del seu marit. El primer és de 1873 i es titula «Una visita a ma pàtria» (Penya 1909: 78-81). En un estil ràpid i popular –hi introdueix també fragments de cançons tradicionals– canta l’alegria del retorn a una Mallorca, que ens és presentada a través de diverses personalitzacions fetes en clau femenina (una dida, una amorosa germana), i a la qual hi ha portat la seva «mainadeta», la qual –i també amb un recurs recurrent de la poesia femenina del XIX– és comparada a un planter de flors. El final del poema és innovador, i traspua una vitalitat i una alegria notables: 

Quina remor sent que puja
d’allí baix la marinada!
Què en serà?... mes, què n’ha d’ésser?
lo vaixell que ja lleva ancla;
Ai mesquina, la primera,
la primera campanada!
Mainadeta, a la segona,
passatgers tots a la platja!
Bona amor, a la tercera,
a reveure, hermosa Palma!...
Jo te’n don molta mercè
de lo bé que m’has tractada;
Déu te n’omple tos graners
i tes tafones vessant-ne!
Déu te do lo que et desig
i en seràs benavirada!

L’altra cara de la moneda la constitueix el poema «Enyorament» (Penya 1909: 89-93), del qual no sé la data de redacció. El punt de partida és també una visita a la pàtria a través d’un somni: ulls clucs, «ma pensa és que emprèn lo vol», però malgrat que «cristallines són tes aigües,/consolador lo teu sol,/mannà de vida tes fruites,/ encantament los teus horts», tot allò que troba en aquest viatge és mort, una mort primer representada per elements ben casolans: «la xemeneia no fuma,/ni al portal hi ha verdor,/la parra està mustia i seca/i sense poal la font», la casa de l’antiga amiga on ara no hi ha ningú, l’església... i després, en un gir d’estil, una mort de tints romàntics, el fossar ple de cossos o ombres. En obrir els ulls «ma pensa acabà lo vol». Però no el poema, perquè en una altra virada, ara el que demana el jo poètic és precisament la fugida, la tornada a Catalunya:

Mon mal fat m’ha duit aquí,
a on l’enyorança em corseca;
per poder tornar allà
daria sang de mes venes.
Mariner bon mariner,
arma la nau més lleugera,
estenent tot lo velam
com un molí ses antenes.
Virem, virem cap al Nord,
que l’aire del Sud m’ofega;
lo meu cor s’eixamplaria
amb la flaire marinera.

L’últim poema té un punt de partida molt diferent. És de 1896 i constitueix un homenatge a Josep M. Quadrado, que acabava de morir. Es titula «A l’illa de Mallorca. En record d’en Josep Maria Quadrado» (Penya 1909: 167-171). La seva peculiaritat 
resideix en el fet que, com el títol ja posa de manifest, l’homenatge es dirigeix tant a l’illa, amb les seves belleses físiques, com a l’home que l’ha sabuda interpretar i fer-la entendre als altres. Perquè la bellesa de la terra, ens diu, no és prou «si l’esperit no s’aixeca».

(TOMÀS, Margalida: "Visions de Mallorca a la literatura del segle XIX". Caplletra: revista internacional de filologia, núm. 50, 2011, p. 198-200)