Gemma Pasqual (Almoines, 1967) es va formar en les abstractes bases de la informàtica. Però fa dotze anys va decidir substituir les programacions numèriques per la lletra impresa, una decisió que li va canviar la vida. Tòpics a banda, en aquest temps ha editat una desena de novel·les i ha guanyat tres vegades el premi Samaruc de novel·la juvenil, entre d'altres guardons. Un currículum envejable, tot i no haver renunciat mai a una narrativa combativa i a un estil formal que no tracta els infants com a lectors de segona categoria. Amb la seua darrera narració, Llàgrimes sobre Bagdad (2008), que conta la suggeridora història d'una nena iraquiana que veu malbaratat per la guerra el seu somni de ser ballarina clàssica, s'ha adjudicat el prestigiós premi Barcanova. "Estic molt satisfeta. M'ha costat tres anys, molt intensos. Mai no he estat a l'Iraq i buscar el to i el punt de vista d'una nena musulmana tenia les seues dificultats. La vaig fer, la vaig refer i, quan vaig acabar, em vaig sentir satisfeta. El que no tenia tan clar, pel tema que tractava, és que guanyara un premi tan important, perquè havies de posar molta gent d'acord. Va ser una sorpresa", confessa.

Sobre el procés complex de gestació, Pasqual relata que en Internet "hi havia molta informació de tota mena i sobretot blocs de gent d'allà de Bagdad. A partir de la informació, de la vida quotidiana de la ciutat, vaig anar construint la història. I saber que vivien com nosaltres, d'una manera bastant occidentalitzada, em va sorprendre. L'altra qüestió era tenir clar que el punt de vista de la Gemma, del narrador omniscient, no valia: em llegia i no hi veia una xiqueta musulmana de tretze anys. Aleshores vaig refer la novel·la en primera persona, un recurs que no solc emprar en les meues narracions. Volia que els xiquets s'hi sentiren identificats, com si els parlara una xiqueta d'allà". I apunta que disposava de material per a fer una novel·la per a adults, però "hauria estat molt més crua, més dura. Com que és juvenil, m'ha eixit més poètica, més tendra".

Els lectors i la crítica podrien no posar-se d'acord a considerar Llàgrimes sobre Bagdad la novel·la més redona de l'autora, però allò inqüestionable és que ha seguit el seu guió habitual d'emprar la literatura com a vehicle transmissor d'idees. "Des del principi de dedicar-me a la narrativa juvenil em vaig adonar que els xiquets tenen uns interessos i unes inquietuds que nosaltres no podem ni sospitar. De fet, no saps les coses que em pregunten sobre novel·les com Et recorde, Amanda o L'últim vaixell, ambientada en la Guerra Civil". Una operació de risc que a Pasqual li ha eixit bé. "D'escriure ningú no es fa ric ací. Aleshores hem de fer allò que ens agrada i a mi m'interessa traslladar un missatge. Estic d'acord amb Fuster en el fet que hem de contar alguna cosa més que una història. I bé, ja fa dotze anys que escric i crec que als xiquets els agrada, als professors també, les editorials em publiquen… Sóc una escriptora privilegiada", resumeix.

Pasqual no està d'acord amb la consideració de la literatura juvenil com una mena de pont a la literatura adulta. "La meua tasca no és fer nous lectors, no és la missió dels escriptors. El que puc dir és que he trobat xiquets que em llegien amb catorze anys i quan en tenen vint-i-sis continuen buscant les meues novel·les, i això és bonic. Però no hem d'escriure adaptant-nos per a fer nous lectors". En la mateixa línia, aposta per no degradar l'estil en sospitós benefici del lector menys format. "De vegades se m'ha criticat això, però qualsevol novel·la juvenil espanyola va plena de sinònims, metàfores… Fan les coses ben fetes. I no sé per què en català no ho fem. Els xiquets estan per a formar-se i pense que aqueixa senzillesa que busquem per a normalitzar la llengua és una errada", explica. Una desviació que també critica en el cas de la literatura concebuda per a adults, però que acaba en els instituts. "La literatura juvenil és específicament per a joves, que la poden llegir els adults, però que no està pensada per al públic adult. Hem de ser curosos d'això", conclou.

(Xavier Aliaga: "Sóc una escriptora privilegiada", El País. Quadern, 18 de setembre de 2008, p. 3)