Coincidint, l'any que acaba de concloure, amb el centenari del naixement de l'escriptor i gramàtic Enric Valor (1911-2000) s'ha publicat una breu obra de teatre que reivindica la seua producció i sobretot el seu compromís cívic en una època especialment adversa.

Amb aquest treball Gemma Pasqual debuta en el gènere dramàtic, tot i la seua veterania amb nombrosos títols dins de la literatura mal anomenada "juvenil". Si a la resta dels seus llibres l'autora tenia al seu favor una temàtica actual, una acció trepidant i uns personatges propers, ací s'ha hagut d'enfrontar al repte de fer l'esbós d'un personatge històric i en teoria "poc atractiu" des d'un punt de vista adolescent. Pasqual ha sabut superar amb prou èxit aquest entrebanc amb tota una sèrie d'estratègies encaminades a facilitar la comprensió i poder atrapar millor el lector. En primer lloc és evident un didactisme, més o menys explícit. S'han reduït al màxim les acotacions fins a convertir-les en indicadors, s'ha simplificat el fil de la trama i s'han minimitzat els canvis d'escena. A més a més, l'autora ens confessa a la primera pàgina la seua renúncia a la profusió de personatges per tal de poder explotar millor les seues possibilitats en l'àmbit escolar: que hi poden anar des de lectures en veu alta a senzilles dramatitzacions. […]

Per altra banda, Gemma Pasqual transcendeix la mera anècdota biogràfica amb múltiples referències metaliteràries (com la dificultat personal de posar títols o la inclusió interna de rondalles) però també, metalingüístiques (la metafòrica al·lusió de
Coromines com "el guardià de les paraules" o l'explicació de mots patrimonials, com "tendur").

El caçador de paraules és, al cap i a la fi, un sentit i merescut homenatge dedicat en especial als més joves d'una de les figures contemporànies més importants dintre de la recuperació del nostre patrimoni oral. Tal com revelen les últimes paraules de Valor trobades poc després de la seua mort: "L'home crea la llengua i aquesta determina la manera de ser. L'estimació és el primer pas del patriotisme: l'amor a la terra, a la llengua i a la pàtria".

(J. Ricart. "Retrat d'un rondallaire", Levante-emv. Posdata, 13 de gener de 2012, p. 4)

* * *

En l'obra de Gemma Pasqual es parla des de Pau Casals fins a Newton, Galileu, el filòsof Nelson Goodman, Stephen Hawkins i Bertrand Russell, entre d'altres. I les referències literàries i cinematogràfiques també són constants, d'Els viatges de Gulliver i La màquina del temps, a altres de més recents. I els problemes, paradoxes, endevinalles i resums científics amaneixen l'acció. Una acció que aquí és única i molt ben trobada per presentar Einstein en un poblet valencià en ple segle XXI […] a La relativitat d'anomenar-se Albert la novetat és a cada pàgina, i és d'agrair l'atreviment de l'autora i la confiança en els lectors, en presentar sense gaire farciment novel·lesc les teories i descobertes científiques més importants. Així sabem que Einstein va ser a Barcelona el 1923, convidat per Esteve Terrades, fundador i director de l'Institut d'Estudis Catalans, i que un asteroide descobert el 1971 porta el seu nom.

Tota l'obra és plena de detalls interessantíssims i el llibre, amb un nivell una mica més exigent que el de la pura diversió o aventura intranscendent, hauria de ser a totes les biblioteques escolars, com a mínim.

(Emili Teixidor. "Tot és relatiu", Avui. Cultura, 7 de gener de 2010, p. 8)

* * *

Uno de los mejores piropos para una novela es decirle que resulta estimulante, que desata el apetito de saber más. La relativitat d'anomenar-se Albert –Premio Mallorca 2009 de novela juvenil– se puede llevar de calle ese y otros requiebros a su paso.

(Maite Ricard. El Mundo, 2009)

* * *

Gemma Pasqual i Escrivà confegeix en La mosca. Assetjament a les aules una història àgil, molt ben contada, que sap dosificar els elements constituents de la trama amb saviesa i que, a més a més, incorpora d'altres elements temàtics, com és el de la diversitat –tant en la figura de la Laila, que és d'origen àrab, com en la de Miquel, afectat d'un problema d'obesitat–, aparentment insubstancials o subsidiaris que, no obstant això, expliquen moltes de les situacions de conflicte que es produeixen hui en dia a les aules, derivades de la intolerància i la no-acceptació de les diferències esmentades.

D'altra banda, l'autora incorpora, en un joc intertextual molt encertat, perquè s'adiu a la història que ens conta, una al·lusió a El senyor de les mosques, la famosa novel·la de William Golding, tot un clàssic de la literatura distòpica o antiutòpica; i una referència a un poema de Joan Brossa amb la qual mira de dotar la novel·la d'una constant que n'afavoreix el ritme i que contribueix també a arredonir-la, pel que fa a la seua coherència temàtica i al·legòrica.

Amb aquesta novel·la, guardonada amb el Premi de narrativa juvenil Benvingut Oliver 2007, de Catarroja, Gemma Pasqual demostra que la seua trajectòria en la literatura juvenil no és una casualitat, i que els diversos títols que ha anat publicant des del 1998 formen part ja d'una sòlida i solvent veu narrativa que cal tindre ben present ara com ara; i que té un futur garantit com a escriptora, perquè es basa en la qualitat i en les bones maneres que caracteritzen els bons narradors.

(Juli Capilla. "Una història ben actual", Lletres Valencianes, 2008, núm. 23, p. 44-45)

* * *

Escrita amb sensibilitat i una prosa treballada, Quan deixàvem de ser infants és, per damunt de tot, un homenatge que compta amb el mèrit d'allunyar la figura de Vicent Andrés Estellés dels àmbits acadèmics i retornar-la al poble.

(Anna Tomàs. "Els primers anys d'Estellés", Avui. Cultura, 29 de març de 2006, p. 13)

* * *

[Quan deixàvem de ser infants] Estem davant una magnífica novel·la per la seua bellesa, l'atractiva prosa i el ric contingut valencià i universal. Esperem que confirme Gemma Pasqual com un dels nostres grans valors literaris. Ho pressentim ara i en el futur.

(J. Vicente Peiró. Ateneaglam, 2006)

* * *

[Gènova, "città chius@"] es una novela aparentemente para adolescentes pero que debería leer todo dios sin excepciones de ninguna clase.

(Alfons Cervera. Cartelera Turia, 2003)

* * *

[Marina] deixa clar el seu compromís amb l'esperança, amb l'estima i amb les persones que s'entesten a fer possible cada dia que la cultura catalana tinga un lloc i un espai entre els joves.

(E. Castellano. El Punt, 2001)