Edat de la lectura

Pel seu contingut, Arena és lectura adreçada a l'alumnat a partir dels 16 anys, un alumnat que comença a madurar i a aprendre alguns conceptes filosòfics, bàsics per entendre aquest llibre.

Temes i estructures

Arena la formen quaranta-tres poemes de diverses estrofes i versos sense títol, que s'encavalquen els uns als altres i constitueixen una unitat. Com ja hem dit anteriorment en el segon apartat, l'escriptora utilitza la mesura i el tipus d'estrofa necessària en l'instant en què escriu per traçar allò que vol comunicar.

Arena és una imatge simbòlica molt ben retratada per Jorge Luis Borges en una narració titulada El libro de Arena: "Me dijo que su libro se llamaba el Libro de Arena, porque ni el libro ni la arena tienen ni principio ni fin". A més a més, en l'encapçalament del llibre l'autora ens exposa uns versos de Luis Cernuda que són el motiu de l'arena, aquesta arena que és l'engany, perquè es converteix en el no-res: Como la arena, tierra, / Como la arena misma, / La caricia es mentira, el amor es mentira, / La amistad es mentira.

Maria-Josep Escrivà aclareix la simbologia del concepte 'arena': Així se'ns apareix la veu poètica d'Arena: deambulant per un món interior dominat pel dubte, la inseguretat d'un temps indomable, infinit i concís quan es nomena, l'eternitat i la fugacitat de cada moment que va fent la vida. Així els versos: successió d'instants copsats intensament al llarg d'un camí que va fent-se i desfent-se a sota els peus de l'autora.

Entrant ja en l'obra, el primer poema amb què arrenca el llibre obre les portes a un seguit de qüestions que arribaran al clímax en el darrer:

Com narrar el costum del teu silenci,
un silenci de pedres i de son,
el costum que em separa i que m'obliga
al temps callat de les converses mudes.
Com narrar les pupil.les adormides,
neguitoses de llums sense projectes,
eixe costum de no mirar espills
que em puguen retornar la meua imatge.
Com narrar el silenci del teu cos,
la lentitud dels dies dels malalts,
el silenci que em trenca la memòria
i em fa passar de llarg entre les coses.
Com construir de nou sobre l'absència
entre records que no sé si són meus
quan el costum de no dir ja el teu nom
em condueix a un modo de somriure,
de fer anar les mans, de caminar. (p. 11)

I a partir d'aquí podem trobar diversos camps semàntics on tots els elements es relacionen a través d'una característica comuna: l'esmicolament, la indefinició, la incertesa. Com diu Mari-Josep Escrivà en l'article citat: Allò que individualment existeix de forma minúscula i es compta a grapats: sal, cendra, calç, terra, gel, arròs, neu, pluja, engrunes o arena; arena solta, arena de sal, arena de dacsa.

Sobre aquesta base tan fràgil, l'autora intentarà, al llarg del llibre i partint del vers inicial, reconstruir un món propi que superi el no-res -Com construir de nou sobre l'absència- però que es mantindrà pendent d'un fil, per culpa de la seva fragilitat: Conformar un destí / amb instants que podrien / de fràgils ser instants, / ... (p. 46)

La lluita contra la por, l'angoixa o la tristesa serà una constant tan intensa que moltes vegades es farà fins i tot obsessiva: ... / Cap empremta de mi, / cap indici, cap rastre, / i no morir de fred. I al poema següent continua: I no morir de fred / quan ocupa l'absurd / cada zona que habite, / cada pas on el sol / a penes s'emmiralla. (p. 12-13)

Aquesta obsessió per reconstruir el seu món tindrà la base en l'amor i el desig, un amor que adopta moltes formes i que sembla adreçar-se a un 'tu' que possiblement és més un recurs literari per al discurs moral que no pas una persona concreta: No t'estime si ara / em trobe indiferent / al dia que comença /.../ No si cap sacrifici immola les paraules / ... (p. 18)

Com es pot veure des del primer poema, a través de l'amor viurà els diferents conflictes humans: els del món, els de la memòria i de l'oblit, els del silenci dels mots. És per tant un amor que es manifesta en la més terrible solitud i s'interposa sobre el sentit de la vida:

Em donarà igual
qui entre per la porta
i quin aspecte tinga,
o que puga somriure
o si tan sols ni em parla,
em donaran igual
els anys passats o els mesos,
que el record es transforme
en imatges borroses,
en anècdotes els llocs,
en res els sentiments.
Em donarà igual
també aquesta tristesa
que ara em fa por perdre. (p. 20)

Com diu Antoni Clapés en l'article citat al segon apartat: Por, derrota, tristor, desmai, són alguns dels temes que configuren el discurs d'Arena; són els elements que ressegueixen la traça existencial, angoixant d'aquest llibre. No obstant això, sempre hi ha alguna escletxa oberta a l'esperança, a la llum, a l'amor: "I si la nit tremola / per llunes que s'acosten / deixa un espai de vímet / per on puga mirar-te".

I com que l'esperança és l'últim que es perd, acaba desitjant que l'amor se li representi d'una forma humana; que la vida, al cap i a la fi, està feta dels problemes diaris, dels dubtes i dels riscos: ... / No et vull sense passat / com no et vull sense vida, / sense arrugues, sense matisos / ... / sense dubtes no et vull / com no et vull sense el risc / de deixar-me darrere / de nou alguna cosa. (p. 52)

El darrer poema -"Els teus llavis em tornen a l'arena"- deixa oberta a la claror, una altra vegada, la vitalitat de la veu poètica. En paraules de Maria-Josep Escrivà: Els llavis, ullals del desig, element acordant d'inquietuds espargides. Punt de partença i meta cobejada. Com un cercle o un camí que galanteja l'eternitat i torna a la pols. On el no-res i el tot són una mateixa cosa. Arena.

Suggeriments didàctics

1. Per tal de crear un àmbit de reflexió sobre les pràctiques de comunicació poètica, es pot abordar l'estudi del llibre des d'un enfocament extratextual. Aquest ens permetrà apropar-nos a les dades de la realitat exterior relatives a la personalitat de l'escriptora, o bé a les característiques del seu entorn: dades històriques i socioculturals que han pogut deixar empremta en els seus versos. Per tant, es poden llegir textos documentals per obtenir informació sobre dades biogràfiques, personalitat, poètica literària, etc.

2. La filosofia és un ingredient molt important en la poètica de l'escriptora. En el poema "Les parets tenen límits" hi ha un encapçalament que diu "Llibre vii, La República". Aquesta cita fa referència al mite de la caverna, el coneixement del qual és bàsic per a tota formació humanística. Amb aquest estudi es pot obrir a l'alumnat la possibilitat de debatre i reflexionar a l'aula sobre aquesta al·legoria i, al mateix temps, arribar a copsar un dels temes significatius d'Arena.

3. Després d'una bona lectura i del treball anterior, podríem centrar l'anàlisi en l'estudi i identificació de les següents figures:
- figures pragmàtiques: la personificació, la funció apel.lativa i expressiva (vegeu per exemple, "El que mai no t'he dit").
- figures semàntiques: les metàfores i les antítesis, les perífrasis (vegeu per exemple, "Per què no sucumbir").
- figures textuals: la repetició, la comparació (vegeu per exemple, "No tenir cap adreça i I no morir de fred").
- figures sintàctiques: el paral.lelisme i els hipèrbatons (vegeu per exemple, "Com narrar el costum del teu silenci").

4. La imitació i transformació de textos poètics. Apostar per aquesta pràctica concreta exigeix prèviament una reflexió aprofundida dels conceptes com creativitat, talent, tradició i individualitat. La seva posada en pràctica comporta els passos següents:
- selecció dels textos que es desitgen imitar i transformar seguint les pautes determinades pels aspectes textuals, estructurals i conceptuals,
- anàlisi dels textos en funció de la situació comunicativa que va propiciar-ne la creació,
- abstracció dels trets que es vulguin imitar: estilístics, sintàctics, estructurals,
- assimilació d'aquests trets de forma pràctica, és a dir, escrivint un poema amb tota la càrrega i intencionalitat pròpies de qui l'hagi creat.