— Com presentaria Rebel·lió de la sal, el seu nou poemari?
— Parlar de poesia és prou difícil, encara més si es tracta de la pròpia. No saps mai si hi ha prou distància entre el que has escrit i tu com per a comentar-ho. A Rebel·lió de la sal és la primera vegada que publique un poemari amb un pròleg. L'autora, Lluïsa Julià, és amiga i crítica literària i pense que ha captat molt bé les meues preocupacions, interessos o motivacions.

— Julià apunta el seu despullament de la raó analítica i calculadora, i la seua voluntat de recuperar el valor original d'allò que ens fa humans. En què consisteix aquest canvi de mirada?
— Raó i sentits es presenten en filosofia moltes vegades com si fóren opcions antagòniques. En els poemes als quals fan referència les paraules de Julià, és la raó la que s'emporta la pitjor part. Ella és la que més s'allunyaria de les veritats perquè en certa manera ens protegeix amb les seues categories encara que siga a través de la impostura. Les coses realment importants de la vida són les que, amb una immediatesa front a la qual no hi ha defensa, ens deixen a la intempèrie.

— Com relaciona el plantejament formal del llibre (principalment versos i decasíl·labs i també hexasíl·labs) amb el contingut i el ritme?
— Considere que en poesia la forma és molt important. En quant a la mètrica he de reconèixer que tinc certa predilecció pels versos decasíl·labs. El fet de subjectar els versos a una mesura els dóna, contràriament al que es podria pensar, més llibertat; a esta conclusió vam arribar els alumnes i jo en un taller de poesia en la universitat i va ser molt interessant. Respecte al ritme si que és veritat que el contingut del poema el marca, no sé explicar de quina manera. Es com posar una música i no saps explicar el perquè d'eixa composició precisament.

— Què ens pot dir de les imatges principals del poemari?
— Explicar les imatges o el simbolisme d'algun element com la sal requeria anar al poema en concret on es troben. No són sempre el resultat d'una elecció voluntària. Supose que en podem explicar algunes i que moltes d'elles expressen, com el contingut dels versos, gran part de les nostres actituds davant la vida, valoracions, sentiments, preocupacions, intencions… és tota una filosofia personal la que està en la base del que escrivim.

— Hi resta una impressió de moviment etern de la vida, del qual les ones i el salobre serien símptomes?
— Podria ser. La sal és un element bàsic, primer, com l'aigua o com l'aire. La imatge del moviment i el salobre —les primeres del meu paisatge— podrien mostrar que s'ha assumit el moviment etern del qual vostè parla. Hi resta també com a conseqüència una sensació de serenitat.

— Com veu la seua evolució poètica, i en quin punt es troba ara?
— Crec que molts dels motius que avui es poden trobar en la meua poesia ja s'apuntaven en el primer llibre. Ara bé, pense que hi ha més rigor en la forma i que hi ha una major abstracció i llibertat. La poesia que semblava aleshores estar molt cenyida a les vivències quotidianes i concretes és ara diferent. L'ideal seria poder, sense eixir de la nostra subjectivitat, captar l'essencial de forma que els altres, els lectors, trobaren un lloc propi per a reconéixer la seua pròpia experiència. Crec que és més conceptual. El repte és que el pensament continga i expresse les emocions.

— Aquesta evolució és personal o s'inclou en algun grup generacional?
— Sols m'he referit a una evolució personal independent de la pertinença a algun grup o generació literària.

— Quines són les causes de publicar a Catalunya? En millora els resultats?
— He publicat tres poemaris, una traducció i una antologia en editorials valencianes. Els altres poemaris s'han editat en Catalunya per motius circumstancials, en algun cas perquè l'editor m'ho ha demanat. Hui tenim en València bones editorials i no crec que tinguen cap problema de distribució.

— Quina poesia li interessa ara com ara, quins autors i estils? També destaquen últimament autores valencianes…
— Puc dir alguns noms, però sempre me'n deixaré: Chantal Millard, Joan Margarit, Ingeborg Bachmann… Respecte a la poesia d'autors i autores valencianes podem afirmar que està en un alt nivell, crec que té un reconeixement merescut.

— Quina funció atorga a la poesia, com a autora i com a lectora?
— Se'n podria parlar molt. En general s'origina, parle de mi, en la necessitat de dir el que en cada moment s'imposa amb una força que no pots ni vols evitar. Escriure permet posar les coses sota una visió més clara, et mostres a tu mateixa i et reconeixes si has sabut expressar el que volies. Crec que la poesia apunta directament al centre de les coses, a la veritat que sense miraments es presenta. Com a lectora em permet conéixer altres maneres d'enfrontar-se a la vida i en definitiva a compartir les inquietuds que moltes vegades ens igualen i ens fan sentir que anem junts.

— Finalment, lluny de València i Barcelona, se sent a la perifèria literària?
— No, no em sent a la perifèria. De vegades és un problema estar lluny d'on hi ha més oferta literària, però es guanya en altres coses. També és veritat que no perdem el contacte i que sempre hi ha motius per agafar l'Euromed.

(Eduard Ramírez: Levante. Postdata, 31 d'octubre de 2008)