"La seva obra és un testimoniatge molt subjectiu, directe i compromès, d'una realitat històrica des de la perspectiva de les vicissituds vitals íntimes, que s’han creuat sovint amb el fat del país. En el conjunt es pot marcar una diferència fonamental entre dos tipus de textos: uns responen a unes vivències personals que són al mateix temps experiències col·lectives i que tenen, per tant, un valor com a sacsejadors del subconscient col·lectiu. La publicació de molts d'aquests llibres fou un repte per a la dictadura franquista i una provocació per a censors i lectors. Els altres tenen un valor i un interès més privat, i estan més tocats pel localisme i l'anècdota personal."

(Dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, Vol. 11, 1988)

* * *

"Una característica de Teresa Pàmies és l'espontaneïtat; una altra, l'autenticitat, el to de verisme de les seves narracions, també l'absència d'enfarfec a la seva escriptura i encara l'aportació d'un gran nombre de mots dialectals procedents de la seva comarca, característiques positives, que són al mateix temps qualitats."

(Vicenç Riera Llorca. "La crònica novel·lesca de Teresa Pàmies", Serra d’Or, maig 1977)

* * *

"[...] L'escriptora Teresa Pàmies segueix creient a ulls clucs que no se li esborrarà mai del record el grup de ferits i mutilats, seminús, que, tot i el fred, sortien de l'hospital militar de Vallcarca demanant als qui fugien que no els abandonessin. I certifica aquest dolorós record del 26 de gener de 1939, dia de l'ocupació franquista de Barcelona, amb una frase amarga a Quan érem capitans: 'La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona i vam deixar enrere aquells homes sempre ens avergonyirà'. Diuen que cada 15 anys és convenient reeditar aquells llibres que al seu moment van causar impacte. Potser per això, Proa ha recuperat de manera conjunta dues obres esgotades de Pàmies, la ja citada Quan érem capitans (1974), i Quan érem refugiats (1975), i els ha donat un nou títol: Memòries de guerra i d'exili. Als seus 81 anys, l'autora es conserva tan fresca de pell com d'esperit, i recorda l'època en què va escriure tots dos llibres com a molt especial: 'Hi havia un ambient creat per l'impuls de joves que volien canviar la situació'. Pàmies no ha retocat res a Quan érem capitans respecte a l'edició del 1983, que va recuperar els fragments suprimits el 1974. El títol recorda aquell moment en què una generació jove sap que està lluitant per alguna cosa que donarà sentit a la seva vida. En el seu cas, eren joves comunistes que defensaven els seus ideals enmig d'una guerra civil. Amb aquesta obra, Pàmies va guanyar el 1974 el premi Joan Estelrich que convocava l'editorial Dopesa. El seu propietari, Sebastián Auger, li va trucar abans de la resolució per sondejar-la. Tenia opcions d'obtenir el guardó, però potser li convenia suprimir algunes coses que la censura no toleraria. Ella s'hi va negar, però després, ja premiada, va trobar que els suggeriments censors eren molestos, però acceptables. Si Quan érem capitans va ser un èxit, amb tres edicions en català i dues en castellà, no va passar el mateix amb Quan érem refugiats, tot i que Pàmies creu que era 'tan o més interessant que la primera part'. Aquest segon llibre evoca els primers temps de l'exili dels joves capitans que es van veure obligats a fugir a causa de la guerra civil. 'La tècnica que vaig utilitzar en aquest segon llibre va ser diferent. A els capitans vaig fer servir els meus records de la guerra; a els refugiats barrejava les vivències de l'exili amb notícies que vaig trobar a "La Vanguardia" de la mateixa època, com buscant un contrast permanent'. Quan érem refugiats, no obstant, no s'ha reeditat mai."

(Josep M. Huertas. El periódico de Cataluña, 24 de novembre del 2000)

* * *

"La única forma de trencar el cercle és per a Teresa Pàmies l'escriptura, una escriptura amb la qual vol inscriure's des del retorn a una terra que ja no és la mateixa, a un present que no li guarda un lloc. De fet, tot i les més de quaranta obres que fins a aquest mateix any 2002 omplen de títols la bibliografia de les 'capsetes, fitxes de notes i galeries d'estils' (PÀMIES 2000 [1974]: 126) que segons Pàmies utilitzem els crítics per a guanyar-nos la vida. El testimonial no és una capsa més, o en tot cas, si ho és, esper haver-la utilitzat com una capsa oberta on mostrar una obra que crec que, en part, per estar situada als marges d'altres categories literàries hegemòniques, ha estat oblidada pels interessos crítics.

Així, tractant de l'obra memorialística de Teresa Pàmies des del seu enfocament testimonial he volgut analitzar com tant la configuració d'una determinada identitat en les seves obres, com les estratègies que empra per autentificar-les responen a la voluntat d'apuntalar un determinat pacte autobiogràfic. Per aquest pacte, el relatat ha de ser llegit com a experiència viscuda, tan subjectiva com real. Tanmateix, hem vist com, per construir-se com a crònica històrica del passat, les memòries de Teresa Pàmies es troben amb algunes dificultats. Primer de tot, parteixen del relat d'una història que ha estat compartida i partida per altres individus de la seva generació. Aquests han consumit durant el temps que durà la dictadura franquista distintes versions de la mateixa història i una forta voluntat de referir-ne la necessitat d'oblit. En contra d'aquest oblit, la mateixa Pàmies es va relatant i reconfigurant en funció dels moments 'històrics' que li ha tocat de viure, essent-ne testimoni fins al moment en què, en relatar el retorn, i doncs, en enfrontar-se directament al món i a la ciutat que 'l'ha volguda oblidar', ha de recórrer a quelcom semblant a un pacte de ficció. Tanmateix, jugant nosaltres, lectors, amb el fràgil equilibri literari entre la ficció i la no-ficció, podríem tancar el cercle tot pensant que la protagonista de Va ploure tot el dia, la dona retornada, anònima que cerca el seu lloc en el nou context del retorn, no és ni més ni menys que l'escriptora que, asseguda a un banc fora de la Biblioteca de Catalunya al principi de Quan érem capitans, sent l'imperatiu de recordar, de recordar la memòria i recercar entre els documents i el record aquelles escenes on recuperar el viscut, on reinscriure una memòria. Així mateix, el testimoniatge de Pàmies emergeix en un moment en què recordar sembla un deure de la memòria, una pràctica contra l'oblit que esdevé en ella mateixa històrica, però que no pot deixar de ser una sola perspectiva sobre els fets i, així, ha de menester demostrar la seva vivència estricta dels esdeveniments per resistir la comparació amb les versions que encara avui en dia hi coexisteixen."

(Mercè Picornell. Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002)