Kennedyana és un retrat literari de misteri amb una trama perfecta perquè no s’acaba mai. Gènere de fusió entre la ficció i la no-ficció, Pagès Jordà destapa –amb fonaments d’anys d’estudi– una de les famílies més cèlebres del món, a la qual coneix tothom per haver viscut l’esplendor, el luxe i la riquesa de cara enfora i els escàndols, els accidents i els assassinats de portes endins. L'autor avisa amb el subtítol de l’essència literària (i cinematogràfica) que li suscita la trajectòria de la família Kennedy. Amb més o menys deteniment, Vicenç Pagès Jordà ja havia citat, en molts dels seus llibres, l’entorn biogràfic, les llegendes i les contradiccions al voltant d’una saga que el va fascinar tota la vida.

Anna Carreras. Diari Ara, 29 novembre 2022. En línia

* * *

No deixa de ser curiós que un dels autors més paradigmàticament postmoderns de la literatura catalana sigui, alhora, un dels que té un mètode de treball i un ritme de producció diguem-ne més flaubertians: la minuciositat, l’ambició ben dirigida però mai apressada, la constància... I tampoc no és que la bibliografia de Pagès Jordà sigui minsa, en termes quantitatius. Tres llibres de relats, una nouvelle (l’excel·lent i exitosa Carta a la reina d’Anglaterra) i quatre novel·les extenses, més centenars de ressenyes de llibres i un parell d’assaigs sobre matèries relacionades amb l’escriptura i la literatura, fan una obra més que considerable. És un volum d’obra que es troba lluny, en tot cas, del que presenten les bibliografies de la majoria d’autors de la generació dels 70.

Pere Antoni Pons. "Vicenç Pagès Jordà, flaubertianament postmodern", a Serra d'Or, núm. 689 (maig 2017), p. 46-49. En línia

* * *

L’autor controla perfectament les veus narratives i la quantitat ingent de referents culturals que ajuden a construir la trama; a més, evita que la novel·la es converteixi en un àlbum de cromos o un cant nostàlgic al passat perdut, ja que cada una de les referències, sia literàries, musicals, cinematogràfiques o de qualsevol altra disciplina, serveixen per caracteritzar els personatges o per carregar de força les escenes. És el cas, per exemple, de la música que acompanya l’inici de la relació entre en Jordi i la Nora/Blondie o les lectures d’en Biel. A la vegada, les noves tecnologies, lluny de l’esnobisme, esdevenen el motor de bona part de la trama, ja que, per exemple, els fotoblogs de la Halley transmeten al lector un percentatge important de la informació. Si ens quedem només amb la idea que la novel·la és un artefacte narratiu ben travat, li restarem mèrit per altres bandes. És també un cop de puny a l’estómac, per tal com constata que hom no pot controlar el que li succeeix i que sempre hi ha fets que, sense que se n’adoni, li condicionaran inevitablement l’existència, la qual esdevindrà absurda.

Oriol González Turla. "Vicenç Pagès Jordà. Els jugadors de whist", a Els Marges, núm. 90 (hivern 2010), p. 125-12. En línia

* * *

Vicenç Pagès Jordà s'ho inventa tot –els personatges, una manera de parlar i una manera de contar–, amb una intel·ligència narrativa ben esmolada; hi ha, per exemple, la imbricació i a la vegada distància irònica entre el cos de la novel·la i les notes a peu de pàgina. A més d'un paral·lel de la vida dels protagonistes, Pagès Jordà buscava una organització formal, una normativa autònoma, que arribessin a ser la necessitat interna d'El món d'Horaci, la llei arbitrària que aconsegueix instituir una nova realitat. [...]
També és postulable que a El món d'Horaci hi ha un dels actes de luxúria –coit, fornicació o acte heterosexual, com vulguin– més ben escrits de la literatura catalana.

Valentí Puig, El País, 29 febrer 1996.