Autors i Autores

Vicenç Pagès Jordà
1963-2022

Arxiu familiar (1970).
Retrat de Jordi Puig (2003).
Arxiu familiar (2013).
Arxiu familiar (2015).
L'autor a la jornada de narrativa breu de l'AELC (2021) © Carme Esteve / AELC

Biografia

Vicenç Pagès Jordà neix a Figueres el 14 de desembre de 1963, on transcorre la seva infantesa i adolescència. Estudia Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, secció Periodisme (1981-1986), formació a cavall entre periodisme i humanitats. Des de 1983 és membre de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC). Durant una època, coordina la revista Catalònia Cultura (1986-1988) i el suplement literari del Diari de Barcelona (1990-1991). Entre els anys 1991 i 1995 treballa per a les editorials Llibres de l'Índex, Ediciones de la Tempestad, Susaeta, Tikal i Alimara. El 1993 ja imparteix classes d’expressió escrita i tallers literaris.

En paraules del mateix autor, «alguns fets que expliquen com soc també poden explicar per què escric (potser en una altra persona no n’hi hauria hagut prou, però en el meu cas hi van contribuir, tot i que no sé si de manera decisiva). Fets com néixer en una època sense gadgets electrònics, créixer en una ciutat avorrida, ser el germà petit. Fets com el tedi, la soledat, la introversió. Fets com la poca traça amb els esports, la selecció de lectures obligatòries, els llibres que hi havia a casa, la simpatia de les bibliotecàries, els amics que vaig tenir, alguns mestres que em van tocar. Fets com la mandra o la incapacitat per dur a terme tot el que em passava pel cap. Sigui com sigui, a l’escola escrivia un diari en castellà, a l’institut em vaig passar al català i vaig assajar la ficció, a la universitat vaig conèixer companys que escrivien, després vaig guanyar algun premi literari, vaig publicar el primer llibre».

Aquest llibre és el recull de contes Cercles d'infinites combinacions (1990), que veu la llum un any després de guanyar la Biennal de Barcelona en l’àmbit de literatura. El segueix Grandeses i misèries dels premis literaris (1992), amb un miler de citacions textuals extretes de llibres i premsa. Més endavant arriba la seva obra més ambiciosa, El món d'Horaci (1995), una combinació de ficció i assaig creatiu que la converteix, segons diu la faixa de la darrera edició, en «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta». El 1996 guanya el premi Marià Vayreda amb Carta a la reina d'Anglaterra (1997), un exercici per narrar mil anys de la vida del protagonista en cent pàgines. El segueix Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura que considera el text «com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina». El mateix any 1998 rep el Premi Documenta per En companyia de l'altre (1999), un nou recull de contes al voltant del tema del doble. Continua publicant a través de reconeixements, ja que el 2003 guanya el Premi Sant Joan amb La felicitat no és completa, un llibre a mig camí entre l’experimentació i la senzillesa. La reedició de l’obra el 2015 inclou la postil·la «Àngel Mauri i jo», protagonista de la novel·la i alter ego de l’autor.

Paral·lelament a la seva activitat literària, entre el 1997 i el 2003 és professor de secundària de llengua catalana i literatura. A partir del 2003 exerceix de professor d’estètica i, més endavant, de llengua i literatura a la Universitat Ramon Llull, fins al 2022.

El 2004, amb els vint-i-sis relats de mirada tragicòmica que aplega El poeta i altres contes (2005), obté el Premi Mercè Rodoreda. El 2006 apareix De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. El 2009 publica la seva novel·la més coneguda, Els jugadors de whist, un fenomen a partir de l'era Fotolog que el farà guanyar molts lectors i el reconeixement de la crítica, i el 2011, El llibre de l’any, un almanac literari format per cinquanta-tres textos il·lustrats per Joan Mateu. El 2013 guanya el Premi Sant Jordi de novel·la amb Dies de frontera (2014), i aquest mateix any apareix el seu primer i únic conte infantil, La llentia viatgera. El 2017 s'atreveix amb una novel·la sense espai ni temps, Robinson, i també publica La música i nosaltres, una mirada als anys de la Transició. Un any més tard apareix Exorcismes, una antologia personal que recull els contes de l'escriptor en una edició repensada. També de 2018 és el recull de citacions Les olors en la literatura, que tindrà continuïtat l’any 2020 amb Les pudors en la literatura. El mateix 2020 es publica Memòria vintage, una mena de diccionari cultural sobre la generació del baby boom. Col·labora en nombrosos mitjans escrits com a crític literari. És el cas de l'AvuiL'AvençEl Periódico, El Punt AvuiPresència, Revista de Girona o La República.

Vicenç Pagès Jordà mor el 27 d'agost de 2022 a l'edat de cinquanta-vuit anys. Pòstumament es publica Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (2022), un assaig molt personal sobre la família Kennedy a partir de l’assassinat de JFK, un fet present en gran part del corpus literari de l'autor.

El plus de vida de Vicenç Pagès Jordà: «Per mi, escriure continua sent una extensió del viure, un viure enriquit, augmentat, experimental: un plus de vida. Els meus personatges són les meves vides no viscudes, desenvolupaments incerts, complecions que s’anul·len entre si. No sorgeixen del no-res, sinó d’una llavor interna que, per la raó que sigui la manca de temps o de convicció, o bé les circumstàncies no s’ha desenvolupat del tot. Així, obtindríem tot de vessants que es poden recombinar i graduar fins a l’infinit: l’epicúria, la lúdica, la infantil, la romàntica, l’analítica, la nostàlgica, la rutinària, l’obsessiva, la superficial...»

Per nosaltres, llegir la seva obra serà una extensió de fer-lo viure.

(Les citacions de l'autor pertanyen a «Qui soc, per què escric», publicat a Lletra (2015). En línia)